Club 7 Cinema

Nominada a l’Oscar com a Pel·lícula d’Animació, Arco, òpera prima del francès Ugo Bienvenu, film d’aventues, i ciènciaficció, de vocació ecologista, en què, a l’any 2075, l’Iris, una nena de 10 anys, veu caure del cel un noi misteriós amb un vestit de colors de l’arc de Sant Martí, ha captat l’atenció de la nostra premsa.

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits són, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Un viatge ple d’humanitat i poesia entre dos futurs, article de Bernat Salvà, al diari El Punt Avui:

(..) Film futurista que no exclou la crítica social i la denúncia ecològica, Arco pren el títol del nom del seu protagonista, el fill petit d’una família que viu en un futur molt llunyà. Els seus pares viatgen en el temps per visitar la Terra en altres eres. Ell, obsessionat a veure dinosaures, s’escapa al passat amb el vestit de la seva germana i acaba atrapat al 2075 (el nostre futur, però el seu passat). Iris, una nena desatesa pels seus pares, que té com a figura paterna un afectuós robot, l’intenta ajudar a tornar a la seva era.

Film poètic ja des del punt de partida (els arcs de Sant Martí són rastres que deixen els viatjants en el temps), Arco capgira arquetips (el robot més afectuós que els pares, el futur utòpic enfront d’un passat distòpic) en una pel·lícula que reflexiona sobre allò que ens fa més o menys humans (..).

Una aventura ecologista que vola a lloms de Moebius i Ghibli, crítica de Gerard Casau, al diari Ara:

Només cal donar una ullada als personatges de línia clara que habiten Arco i al seu univers assetjat per la catàstrofe climàtica per ensumar-se que Ugo Bienvenu ha madurat la sensibilitat i la consciència a la vora de les vinyetes de Moebius i de les pel·lícules de Hayao Miyazaki. Però, tot i que el director no n’amaga les influències, seria injust contemplar el film com un simple homenatge o una rèplica de fites alienes. Entre altres coses, perquè Bienvenu fa anys que cultiva aquest traç en còmics que exploren qüestions similars a les del seu primer llargmetratge (..). (..) L’elegant disseny del film no renuncia a l’espectacularitat ni al sentit de la meravella, però on es fa realment fort és en l’escala humana d’una narració alliberada de maniqueismes i d’antagonistes clars, i en el seu desig de buscar la lírica colpidora en indrets tan inesperats com, per exemple, la memòria agonitzant d’un robot.

Salvar el planeta, article del diari El Periódico:

Les coses empitjoraran molt, i després milloraran. Meitat inquietant i meitat esperançadora, és la tesi que sosté el primer llargmetratge animat d’Ugo Bienvenu, alhora relat de ciència-ficció psicodèlica, retrat d’amistat adolescent i urgent reflexió ecologista. Tot i que arrenca ambientada en un futur molt llunyà en què els humans no només han après a viure en harmonia amb el planeta sinó que també poden volar i viatjar en el temps, la pel·lícula transcorre majoritàriament en un demà més pròxim en el qual els perills que ja ens assetgen avui, com la meteorologia extrema i la submissió a la tecnologia, són molt més imminents. Mentrestant, mentre exhibeix un seductor estil visual deutor del retrofuturisme i l’anime, estableix connexions temàtiques tant amb Retorn al futur –sense insinuacions incestuoses, això sí– com amb E.T., l’extraterrestre.

Tot i que ningú espera realisme d’una ficció com aquesta, sí que s’hi troba a faltar més atenció a la lògica interna, i la seva peripècia argumental també manca d’un veritable conflicte dramàtic real; aquí l’únic malvat és l’amenaça mediambiental que plana sobre el planeta (..).

Més veus -que no tradueixo, en aquesta ocasió-:

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo:

Ugo Bienvenu esordisce al lungo d’animazione con una bella favola futurista ed ecologista. Perché il domani è a rischio, iniziamo ad immaginare il domani-del-domani

Le storie più belle nascono con un gesto di disobbedienza. E con uno slancio di curiosità

Ugo Bienvenu esordisce alla regia di un lungometraggio d’animazione con “Arco”, bella favola futurista ed ecologista ambientata nel 2075: questo è l’anno in cui vive Iris, preadolescente con fratellino neonato e per balia un robot tuttofare, Mikki. Sì, perché i genitori lavorano tutta la settimana in città e per vederli si affida ad un proiettore olografico. Ama disegnare, Iris, ma la scuola la annoia: sarà una velocissima scia arcobaleno che solca il cielo a ridestarla da una quotidianità non proprio idilliaca

Prodotto da Natalie Portman (..), “Arco” racconta dunque l’amicizia inaspettata tra due ragazzini appartenenti ad epoche diverse, entrambe immaginarie: il personaggio eponimo del film arriva da un futuro imprecisato, vive sopra le nuvole insieme alla sua famiglia in case autosufficienti e adagiate su piattaforme rigogliose posizionate sopra altissimi piloni, la cui base non è dato sapere dove poggi

Iris è invece una bambina del “nostro” futuro, quello che con buona probabilità potrebbe attenderci tra una cinquantina d’anni: tecnologicamente avanzato ma climaticamente invivibile, gli adulti indossano sempre occhiali da sole, le case sono “protette” da bolle che respingono gli agenti atmosferici, nubifragi e incendi minacciano costantemente l’esistenza di ogni specie vivente

Bienvenu si affida dunque al sogno delle nuove generazioni, alla visione di chi, immaginando il futuro-del-futuro, possa salvare il pianeta attraverso la propria determinazione e talento. Perché chissà, magari un domani potremo indossare un mantello e volare sfidando le leggi dello spazio-tempo regalando al cielo la bellezza di arcobaleni infiniti.

Marius Chapuis, a la ressenya per a Libération:

D’abord il y a la vision d’un hameau perché. Une grappe de maisons igloos posées sur des structures en escalier, au-dessus des nuages. Sur ces plateformes, des familles jouissent d’un idéal pastoral hors-sol. Il y a des oies, des vergers, c’est un Eden. Sauf pour un petit garçon, Arco, trop jeune pour avoir le droit de quitter les lieux. Il voudrait enfiler les capes arc-en-ciel de ses parents, voler, et sillonner le temps. Il veut aller voir les dinosaures. Alors, à l‘aurore, il pique l‘attirail de sa frangine et se précipite dans le vide. Alice pénétrait dans le terrier à quatre pattes, Arco y tombe comme une pierre. Arco aurait pu s’ouvrir sur cette chute. C’est là, dans son combat contre la gravité, que le film d’animation prend son envol. A mesure que son corps disparaît dans les replis de sa cape qui claque au vent, la silhouette du gamin s’étire, il se change en arc-en-ciel, se réduit à l‘état de trait lumineux, de coup de crayon

(..) La descente d’Arco, captée à la manière d’un ange déchu tombant du Ciel, se conclut par la découverte d’un autre monde. D’un idéal pavillonnaire littéralement sous cloche. Alors qu’une violente tempête balaie une paisible banlieue américaine, les familles poursuivent leurs activités comme s’il s’agissait d’un dimanche après-midi d’été. A l’abri de leurs dômes hermétiques, ils pique-niquent, arrosent le jardin. Dehors c’est l’apocalypse, dedans l’allégresse. En un plan est installée la grande peur qui ronge le film : ce refus obstiné de regarder ce qui se profile à l’horizon, de prendre acte de la catastrophe climatique imminente afin de poursuivre encore un peu l’esprit de bamboche. Les minutes qui suivent précisent cet aveuglement. Pétrifié dans une gangue rétro futuriste qui donne au moindre objet de consommation une allure de jouet acidulé, ce futur proche s’efforce de vivre comme il l’a toujours fait. On se pavane en combi moulante aux allures de pyjama, à la manière de grands gamins, le regard dissimulé derrière des lunettes de soleil

Quand on ne vit pas complètement hors du monde, comme les parents d’Iris, qui bossent tant qu’ils n’ont pas le temps d’apparaître dans le cadre autrement que sous la forme d’hologramme. La garde de la petite et de son frère en bas âge est confiée à l’androïde Mikki. C’est Iris qui trouvera Arco dans la forêt, qui le recueillera et l’aidera à rentrer chez lui. Sans l’aide du moindre adulte, puisqu’il ne semble plus y avoir de gens responsables dans cet âge qui s’annonce. Au point qu’au milieu de robots chargés du care, émerge une microsociété d’enfants, éveillés, conscients qu’on leur laisse un monde qui vit à crédit. Arco est une utopie filmique, l’espoir que l’éco-anxiété sourde qui s’empare des gamins d’aujourd’hui engendre une réponse, une réaction, un élan vital

(..) Libéré de la question de la création d’un vocabulaire esthétique, Bienvenu se concentre sur le langage, sur l’image cinéma par opposition à celle de bande dessinée. Avec une bonne fée : le cinéma de Hayao Miyazaki. Si le motif premier d’”Arco” (la chute) fait évidemment penser au “Château dans le ciel”, l’influence du maître japonais est plus profonde et diffuse. Elle transparaît dans la manière qu’a le vent de se manifester à l’écran, dans les mouvements internes d’un film en quête de lévitation, dans le refus de créer de vrais antagonistes (..), dans la recherche du sensitif dans un monde peuplé d’objets lisses et sans aspérités.

—

FOTO DE PORTADA: Arco (@ Remembers – MountainA | Caramel)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!