Club 7 Cinema

No m’atrau gens anar a veure Apocalypto. No pas per la bonior que han mogut les notícies (ben publicitades pels responsables de marqueting) que sigui violenta, que ha molestat els indígenes… (ja se sap, fes que se’n parli, que la publicitat va sola). No, no m’atrau gens, com ja no vaig fer cap pas per anar a veure, de Mel Gibson, La passió de Crist. Ja sé que, per conformar-me una opinió de les coses, les he de conèixer i, per tant, hauria d’haver passat per taquilla (finançant de passada els ultres neocatecúmens); però, com ja he dit alguna vegada, també em concedeixo el dret a no anar a veure segons què i, per tant, renuncio a fer-me’n una concreta opinió. Com que, amb Mel Gibson, el rebuig empàtic encara em dura, no sé pas si acabaré anant-li a veure Apocalypto i, per tant, em quedo sense dir-ne res, per ara. Tanmateix, l’estrena d’aquest film ha interessat, ha provocat un cert rebombori i em sembla que val la pena de fer un cop d’ull al que n’han escrit Àngel Quintana, Quim Casas, Carlos Losilla, Judith Vives…

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Àngel Quintana (El Punt, 27.01.2007) afirma que és dels que posa Mel Gibson sota sospita. Exposa que, d’una banda, hi ha els que consideren Apocalypto com una cinta d’aventures que, en nom de la política de gèneres, pot ser defensada com un divertiment i, per altre cantó, hi ha els que, després de La Passió de Crist i la política duta a terme per l’actor amb els "Legionarios de Cristo", posen la pel·lícula sota sospita. Ara bé, Quintana matisa que ell en malfia perquè el molesta que Gibson sigui tan pretensiós. Descriu el tríptic que formen els darrers títols que ha dirigit, en cadascun dels quals hi ha un heroi pur que mateix un martiri. Centrant-se en Apocalypto, assegura que tracta del efectes de la religió en l’home lliure i que Gibson la planteja com si fos la història d’un calvari i una resurrecció. Comenta l’argument del film, la segona part del qual considera que és la més interessant com a producte d’acció. Remarca que, com en les seves anteriors pel·lícules, Gibson no estalvia ni un sol pla de sang per tal de mostrar-nos l’impacte de la tortura en uns cossos que constantment són martiritzats. Arribat en aquest punt, diria que Àngel Quintana  defineix molt gràficament la mena de no sé si dir-ne filosofia de Gibson; diu Quintana, referint-se a la dèria sanguinolenta i aflictiva del cineasta: L’home bo no pot viure tranquil·lament en el paradís, ja que la vida és patiment. Igualment, el crític gironí assenyala un paral·lelisme entre, d’una banda, els conqueridors que apareixen al final d’ Apocalypto, per posar ordre a una civilització, i per altra, els "Legionarios de Cristo", que després de carregar-se la teologia de l’alliberament volen portar la seva veritat a Amèrica llatina i posar ordre al continent. Reconeix Quintana que Gibson filma algunes escenes d’acció amb un bon sentit del ritme, per bé que li retreu l’esvaïment de les seves troballes visuals dins d’una obra pretensiosa que desemboca en les solucions clàssiques més gastades (i esmenta la lògica tronada del rescat al darrer moment).

La crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: Apocalypto / Quintana / El Punt

Per Quim Casas (Èxit, suplement setmanal d’ El Periódico, 18-24 de gener de 2007), a Mel Gibson li interessen les civilitzacions en l’ocàs i la lluita per la supervivència i comenta com això és present a tots els seus films, llevat del primer, L’home sense rostre. Tot seguit, Casas deixa les coses ben clares: Mel Gibson -diu- és el que és. I a continuació el descriu com un cineasta brut (..), un actor més aviat parc (..), un home retrògrad (..); però, honrat com és el crític barceloní, ens recorda que de Clint Eastwood (..) també es deia que era ultrareaccionari i ara passa per ser la consciència crítica dels Estats Units. A més, Quim Casas afegeix: amb el seu cinema, no enganya ningú. Gibson és realment visceral i, moltes vegades, delirant. Murri, parla del magisteri que li poden haver exercit els babilònics  (..) festivals audiovisuals de Cecile B. de Mille o el setge del supervivent d’un safari, sitiat pels indígenes, al film  La presa nua / The naked prey / La presa desnuda / La proie nue / La preda nuda (Cornel Wilde, 1966). Com Àngel Quintana, Casas reconeix també el sentit físic del relat amb què es narra la persecució del noi maia fugitiu. I, finalment, remarca que hi ha més "gore", més esquarterament i, de fons, la fi violenta de tota una civilització.

La crítica sencera de Quim Casas -"Una experiència essencialment física"-,  podem llegir-la a la pàgina 11 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico) de la setmana 18-24 de gener de 2007.

Carlos Losilla  (Avui, 23.01.2007) també parla de dues maneres diferents d’agafar-se Apocalypto: la dels que la titllen de racista, sensacionalista, imperialista i tramposa (..) i la dels que la valoren com a pel·lícula valenta, agosarada, que no dubta  a posar en escenes els aspectes més cruels del tema (..). Losilla, però, explica que ell se la pren d’una tercera manera; és a dir, a la seva, aprofitant l’avinentesa per sermonejar novament sobre el cinema de Hollywood. Diu que va sortir del cine amb la sensació d’haver assistit a un gran espectacle, a una superproducció estàndard que no estalvia cap dels tòpis del cinema d’acció hollywoodià. S’explica i, acte seguit, remarca que bona part del cine d’avui és així: l’oferta sembla generosa, però el que et venen al final és més aviat minso. I conclou que, en aquest sentit Apocalypto és una criatura del seu temps, un artefacte més sofisticat del que sembla, maliciós i calculador, però d’una ingenuïtat que arriba a l’ànima (..)

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Apocalypto / Losilla / Avui (Un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > gener > dia 23 (dt) > Cultura i espectacles > "No n’hi ha per tant")

Per Judith Vives (bloc ESPAIISIDOR.BLOGSPOT, 24.01.2007), Apocalypto és una pel·lícula estranya i, sobretot, molt crispada. Tanmateix, ella considera que Mel Gibson s’hi consolida com un magnífic director de cinema èpic i que hi fa un pas més endavant en el risc que defineix la seva trajectòria com a director. Una afirmació com aquesta, Vives la fonamenta en la dificultat de filmar en una llengua com el maia i en el plantejament de dedicar més d’un terç del metratge a reconstruir una mena de Via Crucis i un altre terç (..) a una intensa i dolorosa persecució per la selva (..). Judith Vives remarca el gran domini tècnic de Gibson i s’explica. En destaca igualment el muntatge enèrgic, que potencia la crispació i la fúria (..) del film. Comenta l’extrema violència física de la pel·lícula i la fascinació del cineasta pel patiment físic. Finalment, assenyala com el Gibson dretà i ultracatòlic alerta dels riscos de trencar la unitat familiar i obrir-se a influències (ideològiques?) externes.

L’article de Judith Vives, el podem llegir al seu bloc, clicant aquí: Apocalypto / Vives / Espaiisidor.blogspot

Actualització (18.02.2007)

Amb més espai, Quim Casas s’explica detalladament a Benzina  (núm. 12, febrer de 2007). Comença situant Mel Gibson en les coordinades d’un cert concepte –cahierista– d’autor cinematogràfic: Gibson -recorda- dirigeix, escriu i produeix les pel·lícules que realment vol fer i en les quals demostra un interés clar per les civilitzacions, societats i mites en perill d’extinció. Així situats, afirma retòricament que Apocalypto és el film més coherent que podria fer avui en dia Mel Gibson. Murri i rigorós, Quim Casas juga fort les cartes dialèctiques i es posa a repassar la filmografia del Gibson director, com si així avalés la seva afirmació. Ara bé, després d’evocar com amb La Passió de Crist va intentar el retrat realista i cru dels darrers dies de Jesucrist i l’opressió soferta per la religió cristiana, assegura que Gibson ha trobat una mina d’or en la cultura i civilització maies, després d’haver indagat en la història, cercant nous temes amb què perllongar un discurs ferm però atàvic, molt físic però de vegades moralista, ambigu i alhora excitant com a producte cinematogràfic al marge de totes les normes -especialment les de Hollywood-. Atenció a la subtilesa, intel·ligent i aguda, de Quim Casas: no perd el fil del discurs, impecable, però va conformant un perfil molt concret de Gibson. Tanmateix, assegura que se li fa molt interessant que Apocalypto cristal·litzi una recerca documental que es converteix en fantasmagoria narrativa, cosa que li dóna peu a assenyalar una concepció cinematogràfica inestable, per part de Gibson, entre els espectacles, bàrbars i bíblics, de Cecil B. De Mille, i alguns rampells d’estilització a la Malik. Insisteixo: Murri, en Casas! Comenta la capacitat de Gibson per expressar-se en imatges i la coartada especulativa del recurs a llengües es pot dir mortes, quan el seu cinema és d’expressió essencialment físic, gestual i objectual. Té algunes paraules pel la tirada gore sobradament acreditada per Mel Gibson; però l’article va a parar a una mena de meandre sorneguer -respectuós, perquè Casas és sempre molt correcte-, en què titlla Apocalypto de ser l’ Apocalypse Now (o Apocalypse Before -diu, foteta-) de Gibson.

No us el podeu perdre, l’article de Quim Casas, a la pàgina 30 del número 12 de Benzina (Febrer de 2007).

Víctor Alexandre (al seu bloc, Victoralexandre.cat, 09.02.2007) remarca que Apocalypto lliga molt bé l’espectador a la butaca durant més de dues hores i que parla de com les diferències internes duen a l’autodestrucció de les civilitzacions envaïdes per colonitzadors que fomenten aquestes diferències. Tanmateix, li retreu que ho toqui superficialment, interessant-se més per l’espectacle que per la història. Bona nota ha près, Víctor Alexandre, i ens proposa que en preguem nosaltres, de les paraules del filòsof nord-americà Will Durant, que surten al començament de la pel·lícula: Una gran civilització no és conquerida des de l’exterior fins que no s’ha destruït ella mateixa per dins. Gràcies, Víctor, en prenc nota.

La lectura de l’article de Víctor Alexandre, al seu bloc, clicant aquí: Apocalypto · Alexandre · Victoralexandre.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!