Club 7 Cinema

L’Anora, una jove stripper de Brooklyn, es transforma en una ventafocs moderna quan coneix el fill d’un oligarca rus. Sense pensar-s’ho, es casa amb entusiasme amb el seu príncep encantador; però quan la notícia arriba a Rússia, el conte de fades es veu ràpidament amenaçat: els pares del noi fan cap a Nova York amb la ferma intenció d’anul·lar el matrimoni… Aquesta és la sinopsi de la Palma d’Or del Festival de Canes 2024, “Anora“, del nord-americà Sean Baker.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços. En aquest blog, Fitxa i comentari.

UNES CRÒNIQUES APASSIONADES DE QUAN LA PEL·LÍCULA GUANYÀ A CANES 2024:

L’extraordinària “Anora”, de Sean Baker, ha guanyat aquest dissabte la Palma d’Or del Festival de Canes. Era, ras i curt, la millor pel·lícula vista al festival, un film que barreja la comèdia, el ‘thriller’ i el drama i que s’ha endut el premi gros del festival de cinema més prestigiós del món. El jurat, presidit per Greta Gerwig, ha guardonat aquesta història imprevisible i mutant (..) “Anora” és també una experiència cinematogràfica intensa i apassionant que confirma el seu director, Sean Baker, com el gran cronista del costat fosc del somni americà, dels desposseïts que el capitalisme deixa enrere però que el director retrata sense jutjar-los, protegint sempre la seva dignitat com a persones. Amb la Palma d’Or a la butxaca, ningú pot discutir que Baker és el gran director humanista del cinema nord-americà actual. (Xavi Serra, al diari ‘Ara’)

Fins ara, Sean Baker era un dels millors cineastes que ningú coneix. (..) Es tracta d’una manera exagerada de dir que, al llarg de la seva carrera, el director nord-americà no ha rebut un nivell de reconeixement a l’altura del seu talent.(..) Però tot això va canviar ahir a la nit. Gràcies a la Palma d’Or (..), Baker ja té el títol oficial que l’acredita com un dels grans directors de cine. I ho ha aconseguit gràcies a una altra pel·lícula formidable, “Anora”, en la qual el relat de l’accidentat procés d’educació sentimental d’una jove ‘stripper’ li serveix per exhibir tant la seva habilitat única en el maneig de diferents formes de comèdia –la d’embolic, la romàntica, la física, la basada en l’orquestració del caos– com el seu excepcional humanisme. (Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’).

(..) l’extraordinària “Anora” va guanyar una merescuda Palma d’Or. Des de la seva primera projecció per a la premsa, “Anora” es va erigir en una incontestable pel·lícula de consens. Sean Baker subverteix els principis de la comèdia romàntica, retrata la vida d’una treballadora sexual sense jutjar-la, aborda les relacions de poder econòmic i de classe als vincles afectius, i factura una obra generosa, expansiva, capaç d’acontentar sensibilitats tan diferents com la de [Greta] Gerwig, l’actor Omar Sy i el cineasta Juan Antonio Bayona, entre d’altres membres del jurat. Hauria estat preciós que fossin George Lucas i Francis Ford Coppola els que donessin la Palma d’Or a Sean Baker, perquè llavors els supervivents del Nou Hollywood haurien cedit el testimoni a un digne hereu del seu esperit. (Sergi Sánchez, a Facebook)

L’any que Canes havia disposat el desembarcament d’aquell Nou Hollywood de Coppola, Lucas o Paul Schrader, ha sorgit un nord-americà que podríem anomenar novíssim, Sean Baker. I s’ha endut amb absoluta justícia la Palma d’Or. Ho fa amb “Anora”, una formidable reinvenció d’aquella bajana i exitosa “Pretty Woman”. És un triomf també d’una feminitat en rebel·lió, que no creu en els enganyosos i engominats contes de fades i plutòcrates. (..) Aquesta decisió de lucidesa enorme d’un jurat presidit per Greta Gerwig i que vam posar injustament sota sospita és només l’anunci d’altres sentències virtuoses. (José Luís Losa, a ‘La Voz de Galícia’).

Totes les cròniques del palmarès de Canes 2024 -no pas totes tan entusiasmades!-: Valoracions del Palmarès de Canes 2024.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DE LA PEL·LÍCULA A CASA NOSTRA:

Pot l’amor entre una ‘stripper’ i el fill d’un oligarca rus sobreviure al capitalisme?, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara‘: (..) Sean Baker electrifica la cartellera amb “Anora”; més que una pel·lícula, una bola d’energia (..). A l’ull de l’huracà hi trobem el personatge titular, una ballarina de striptease a qui Mikey Madison dona l’aura desestabilitzadora de les figures que van immortalitzar Katharine Hepburn o Claudette Colbert, i una dosi extra de determinació vital. (..) El miratge de comèdia romàntica creat pel film s’esvaeix, i ens adonem que això no és un conte de fades, sinó un episodi més en l’eterna història de la lluita de classes. Com a The Florida project i Red Rocket, Baker deixa que el sentit moral de la pel·lícula flueixi orgànic i contradictori; humà, en definitiva. Per això, els personatges triguen a reconèixer la naturalesa de l’embolic en què estan ficats, i la primera trobada entre la protagonista i els esbirros que l’han de convèncer d’anul·lar el casament esclata en una memorable seqüència d’humor físic. Una situació que només es calma quan tothom pren consciència del fet que no són més que mà d’obra sota les ordres i els capricis dels poderosos amb qui s’enlliten.

Molts de crits, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Sean Baker segueix a la seva manera, sense sentimentalismes, una tendència a vegades paradoxal dins del cinema dels EUA que mira cap a l’altre costat del somni americà i així fa atenció als perdedors (..). Fent-ho, sembla tenir una certa predilecció per personatges que, sense ser sotmesos a judicis moralistes, són treballadors dels sexe (..). No hi ha dubte que aquesta mena de comèdia provoca entusiasme, però és possible no compartir-lo. (..) El noi es diu Ivan (crec que l’anomenen Vania, però em fa cosa que sigui així pensant en l’estimat oncle de l’obra de Txékhov) i deu ser un dels personatges més imbècils de la història del cinema.(..). Es pot considerar que “Anora” és un contrapunt a l’estupidesa que representa “Pretty woman”: la prostituta que conquereix un ‘príncep blau’. Tanmateix, com es pot creure Anora, una supervivent que no sembla precisament idiota, que Ivan li oferirà una vida millor? És així que el film també pot semblar una mica estúpid, a més de cridaner havent-hi, literalment, molts de crits.

Ventafocs escaldada, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) Com una variant del conte de la Ventafocs, Anora, d’ascendents russos, troba el seu príncep blau, un noi jove, guapo i ric, qui s’enamora d’ella, també, i la parella es casarà durant una escapada a corre cuita a Las Vegas. La vida en comú estarà plena de luxes, drogues, sexe i felicitat, però no serà un conte de fades com, per exemple, a ‘Pretty Woman’ (1990, Garry Marshall), la comèdia romàntica emblemàtica sobre la relació d’una prostituta i un empresari. Aleshores el film agafa el to d’una comèdia trepidant i esbojarrada quan els progenitors russos es disposen a viatjar a Nova York per aturar aquest despropòsit. (..) Una comèdia hilarant, histèrica i histriònica, destacant sobretot el paper de Madison com a dona sensual però guerrera i cridanera que lluita amb les urpes per evitar la separació i no renunciar al seu meteòric ascens social. Més enllà de la diversió i la comicitat, aquesta pel·lícula plena de gràcia, d’ironia i d’encert, deixa, al final, també la sensació d’una comèdia trista o agredolça, tret habitual del cinema de Sean Baker. Una pel·lícula que ve acompanyada també d’una reivindicació irònica i tendra dels desvalguts i els perdedors enfront dels poderosos del món.

ALAGUNRES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) de moment, la gran revelació de la competició de Canes ha sigut “Anora”, amb què Sean Baker es confirma com el gran cronista dels somnis i la dignitat dels marginats del somni americà. La protagonista és una ballarina i ‘escort’ ocasional (Mikey Madison, de la sèrie ‘Better things’, sensacional) que coneix al local de ‘lap dance’ on treballa el fill eixelebrat d’un oligarca rus que la contracta per ser la seva “nòvia calenta” durant una setmana –la referència a “Pretty woman” és tan evident que hi ha una picada d’ullet en la negociació del preu–. Narrada amb el pols d’un ‘thriller’ dels 70, la pel·lícula empeny l’Anora del títol cap a situacions explosives i hilarants que no desentonarien en un film dels germans Safdie, amb qui comparteix la sensació de catàstrofe imminent. En qualsevol cas, Baker s’estima més els seus personatges i els acompanya en un viatge ple de canvis de marxa, una muntanya russa d’emocions en què la protagonista potser ven el cos per diners però mai la dignitat.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) la nova pel·lícula de Sean Baker és una accelerada, intensa i divertidíssima comèdia el millor èxit de la qual és recuperar l’impuls còmic passat de rosca dels millors films de l’època d’or del gènere però traslladat a la realitat socioeconòmica d’aquesta era de diners globals i excessos de tota mena. “Anora” recupera a més l’esperit agressiu i rebel de molt cinema dels anys ’70 i a això li afegeix una lleugeresa pròpia d’algú que ha decidit no prendre’s d’una manera excessivament greu allò que està explicant. (..) Mikey Madison és la protagonista excloent d’aquest film extraordinari. I l’actriu de la sèrie ‘Better Things’ es llueix amb una actuació desbordada, d’una intensitat i una energia imparables. (..) En un viatge amb amics a Las Vegas i després d’una altra nit més d’alcohol, festes i consums, en Vanya proposa a l’Ani de casar-se. És per a ell una manera de deixar de dependre dels seus pares i aconseguir ciutadania nord-americana, diu, però alhora sembla embadalit amb la noia. L’Ani accepta, renuncia a la seva feina i tot sembla anar bé fins que, bé, s’assabenten els pares del noi, envien la seva «gent» –uns fornits matons russos i armenis– a resoldre l’assumpte i en Vanya entra en pànic i fuig sol, deixant l’Ani bregant amb els goril·les en qüestió. I aquí comença una segona pel·lícula que tindrà a veure amb aquesta situació: un grup força matusser de matons d’un oligarca rus sent moltes vegades superats per l’enginy, l’agressivitat i els collons de la petita però intensa noia de Brighton Beach, NY. (..) No podria assegurar ara si és o no la millor pel·lícula de [Sean] Baker –l’entusiasme que genera fa pensar que sí, però la meva sensació és que li falta la complexitat psicològica i l’aspra tendresa de “The Florida Project”–, però el que és innegable és que estem davant d’un exemplar modèlic de com fer una comèdia actual, creïble i allunyada de qualsevol tipus de convencionalisme o recurs fressat del gènere (..).

Diego Batlle,a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) Mikey Madison ja insinuava tot el que a “Anora” és una actuació consagratòria, d’aquelles que eleven una intèrpret de 25 anys en ascens a la categoria d’estrella. I ho fa amb un paper, el d’Ani (diminutiu de l’Anora del títol), que ho té tot: timing còmic, fúria, seducció i desimboltura. I la resta de l’elenc no es queda enrere; un actor millor que un altre. (..) Obsessionat pels que treballen a la indústria sexual, per les diferències de classe i per les esquerdes i contradiccions de la societat nord-americana, [Sean] Baker troba a “Anora” el seu film si es vol més accessible i comercial (encara que els seus 138 minuts puguin resultar excessius per al gran públic ) i clarament el més intens i gaudible de la seva carrera. Un prodigi de posada en escena, de diàlegs punxants, de versatilitat de tons i climes i sobretot d’actuacions. Sí, el més proper a una obra mestra que hagi regalat Canes 2024.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Comèdia esbojarrada i agredolça de Sean Baker a Canes: (..) Com una variant del conte de la Ventafocs (..). El film agafa el to d’una comèdia esbojarrada, delirant i perillosa (..). La comèdia esdevé trepidant i hilarant, sovint histèrica i histriònica, destacant sobretot el paper de Madison com a dona sensual però guerrera i cridanera que lluita amb les urpes per evitar la separació [del seu flamant xicot] i no renunciar al seu meteòric ascens social. Més enllà de la diversió i la comicitat queda, al final, també la sensació d’una comèdia trista o agredolça, tret habitual del cinema de Sean Baker, acompanyada d’una certa reivindicació irònica i tendra dels desvalguts davant dels poderosos.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Retratista contumaç del pati del darrere del ‘somni americà’, en Sean Baker mai no sent compassió pels seus personatges: éssers humans que viuen en els entorns més sòrdids i degradats, gairebé sempre al costat o a l’esquena dels símbols del triomf, de la celebració festiva o de la sublimació icònica de l”american way of life’. Cineasta humanista que creu en la força vital dels seus personatges per perseguir el somni de cadascun, mai no els victimitza, ni els jutja, ni molt menys moralitza sobre la seva activitat o la seva feina. (..) El director de “The Florida Project” i “Red Rocket” no fa cinema per a assentar càtedra, per assenyalar ningú amb el dit, per parlar de ‘grans temes’ ni per il·lustrar de manera efectista discursos acomodats als temps que corren per a satisfacció dels ‘cultural studies’. Sens dubte per això filma amb “Anora” una història protagonitzada per una jove prostituta que treballa de ‘stripper’, pel fill capsigrany d’un oligarca rus i pels seus sicaris violents. Ningú exemplaritzant per a la moral tradicional té lloc a les seves imatges. L’Anora (una memorable Mikey Madison, capaç de transmetre una estranya barreja d’innocència i veritat emocional) troba a l’esbojarrat, infantiloide, espasmòdic i abstret Vanya –amb qui es casa després d’un parell de dies de lisèrgica i sexual disbauxa a Las Vegas– una oportunitat per a sortir de la vida que porta i trobar el que ella creu que es mereix. Contra tota evidència, s’obre pas amb enorme i sincera força emocional, amb vitalista ímpetu sexual, amb crits i amb dentades quan cal, mentre s’endinsa –amb inusitada fe i amb vitalitat inesgotable– en un món que ella creu més honorable quan en realitat és un mitjà encara més fosc, criminal i terrible que no pas en el que treballa. En Baker no la retrata com una idiota inconscient, sinó com una criatura dotada d’una fe en el futur gairebé inesgotable. D’aquesta mirada neix una pel·lícula tan embogida com lluminosa malgrat transitar per la sordidesa més extrema i per la riquesa criminal més enganyosa; una comèdia de vegades gairebé gamberra que té com a motor essencial els desastrosos sicaris de l’oligarca, la poca traça dels quals corre en paral·lel al seu fanatisme per complir les ordres de qui els paga, convertits per Sean Baker en els ressorts de les seqüències més divertides. El resultat és essencialment una pel·lícula feliç, en què la vitalitat i la convicció de la seva protagonista resulten encomanadisses, però també una versió políticament incorrecta de “Pretty Woman” sense voluntat redemptorista cap, un conte de fades invers feliçment transgressor, pur verí per a moralistes, impossible d’assimilar per cap mena de discurs reconfortant. (..) Alhora trista i alegre, dolorosa i esperançada, “Anora” es contagia del que significa el nom de la protagonista (‘llum brillant’) i construeix un relat capaç de transitar, sense solució de continuïtat, de la comèdia romàntica al thriller, i de l’slapstick a la comèdia screwball amb envejable desimboltura, amb la major energia i amb total organicitat. Sense escarafalls esteticistes, sense ‘abalorios’ arty ni cap missatge per transmetre, aquest petit prodigi de pel·lícula parla –en termes hawksians– de l’enteresa i de la dignitat que fan falta per sobreviure a una existència terrible, de la noblesa de sentiments que també nia en els que viuen als marges de l’explotació sexual i de la misèria moral. Tendra i dinàmica, empàtica i conflictiva, “Anora” posseeix una veu pròpia que li pertany en exclusiva a Sean Baker, capaç de proposar una desconstrucció crítica i devastadora del somni americà sense engolar la veu i sense posar-se transcendent. Necessitem moltes més pel·lícules així.

Sergi Sánchez, a Facebook: Sean Baker amb “Anora”, torna a atrevir-se amb una versió ‘trash’ d’un conte de fades per demostrar-nos com s’estima els seus personatges. Perquè, després de tot, “Anora” no és més que el revers realista i adrenalínic de “Pretty Woman”. (..) Com passava a “Tangerine” o “The Florida Project”, Sean Baker és especialista a empatitzar amb els seus personatges, a detectar-ne la força i la vulnerabilitat, sense jutjar d’on procedeixen, i la pel·lícula, que deriva en el seu epicentre cap a la comèdia histèrica per acabar en una seqüència absolutament commovedora, és la declaració de respecte d’un cineasta cap a una treballadora del sexe que descobreix que l’amor no es compra ni es ven, només es regala.

Manu Yáñez, crítica per a ‘Fotogramas’ Sean Baker trosseja el mite de ‘Pretty Woman’ a Cannes amb una pel·lícula indispensable i fascinant: Hi ha pel·lícules que saben agafar-te a contrapeu. Pel·lícules que van mostrant les cartes sense pressa, però sense pausa, i que, en el moment més inesperat, es treuen aquest as de la màniga que assegura un triomf incontestable. “Anora”, el nou film de Sean Baker (..), pertany a aquesta nissaga d’obres que, sense perdre l’honestedat en cap moment, apunten en una direcció per després , com si fossin un boomerang, girar a l’aire i donar-te una estocada inoblidable. Això és el que passa amb aquesta faula tragicòmica (..). Des dels primers compassos de la pel·lícula, Baker fa gala de la seva capacitat per abordar entorns i situacions espinoses, abonades a una certa amoralitat, sense jutjar en cap moment els seus personatges. Aquest talent inusual permet al director de Nova Jersey acostar-se a mons situats als marges socials –tant en la pobresa com en el privilegi més obscè– sense caure en cap mena de sordidesa o moralisme. És des d’aquesta perspectiva que el primer terç d’”Anora” es converteix en una excitant relectura de la història de la Ventafocs, que a la dècada de 1980 ja va traslladar a l’àmbit del comerç sexual la icònica “Pretty Woman”. En aquest sentit, resulta fascinant la manera com Baker convida l’espectador a participar de l’embadaliment que provoca a Ani la possibilitat de gaudir dels luxes que li ofereix Ivan a canvi d’unes quantes rebolcades diàries. Tot i que també és cert que hi haurà espectadors que –com li va passar a aquest crític– no aconseguiran gaudir del tot amb l’espectacle de frivolitat, dispendi i indolència que munta el nen mimat rus i els seus sequaços. Després, (..) Baker condueix el seu nou film a un terreny híbrid entre el thriller criminal i la comèdia histèrica. L’autor de ‘The Florida Project’ és un sagaç observador de les peculiars subcultures que habiten els seus personatges, i en aquest cas sap treu punta tant de l’univers del ‘lap dance’ –amb les enveges que genera entre les companyes d’Ani el seu salt a la riquesa – com de l’ecosistema que envolta el fill de l’oligarca, format per pseudogàngsters incapaços de mantenir sota control el coquí insolent. Baker maneja el ritme de l’acció amb desimboltura i mai permet que la temperatura còmica decaigui. Tot i que, en el fons del relat, cada cop es va fent més evident que el somni d’Ani pot esdevenir un malson. La memorable recta final de la pel·lícula, a què val la pena no fer-li espòilers, porta l’acció al territori de la lluita de classes, un enfrontament cru entre l’arrogància capitalista i la dignitat dels desheretats que no sol florir al cinema nord-americà contemporani (..).

Olivia Cooper-Hadjian, article a ‘Cahiers du Cinéma’ Retrat de tres quirats: Els personatges femenins [de la Selecció Oficial del Festival] de Canes hauran comptat sovint amb el desig dels homes d’obrir-se camí al món. Després de Liane (“Diamant brut”), Wow (“Megalopolis”), Elena (“Limonov”) i Sue (“The Substance”), aquí teniu l’Ani (Mikey Madison), sens dubte la més amable de totes. Al cap i a la fi, és la seva feina: és ballarina en un club de striptease de Nova York, i els seus ‘lap dances’ es venen millor quan van acompanyats de paraules dolces. Com que la seva àvia li va ensenyar rus, la jove d’origen uzbek és enviada a la falda d’un fill d’oligarca [rus] que amb prou feines ha sortit de l’adolescència. Cara A: En Vanya és encantador i està disposat a pagar molt per jeure amb l’Ani, i després perquè li faci de xicota durant una setmana. El que comença com un simple bon pla es converteix en un pur i simple conte de fades quan el jove li proposa de casar-se a Las Vegas, i li promet tres quirats. ‘Diamonds are a girl’s best friend‘ [Els diamants són els millors amics d’una noia]: l’Ani ho accepta sense dubtar, probablement massa feliç per estalviar-se una vida de treball. Cara B: (..)  Si en Vanya està disposat a pagar molt per estar al costat de l’Ani, és menys perquè té un valor particular als seus ulls que perquè els diners no signifiquen res per a ell: ni se’ls ha guanyat ni mai n’hi han faltat. Oblidada per un temps, sorgeix la violència: dos tipus durs arriben a casa dels nuvis, als quals aviat s’uneix en Toros, que havia de vigilar en Vanya en absència dels seus pares, i anuncia a la parella la impossibilitat de la seva unió. Gran agrimensor de territoris, en Sean Baker explora aquesta vegada el de Brighton Beach, el districte històric de la comunitat russa de Nova York, travessat tot buscant el noi que ha fugit: se n’ha anat a tota velocitat quan han arribar els sequaços, deixant la ballarina desempallegar-se’n sola. La lluita de l’Ani contra Goliat requereix vigor, i a la jove no n’hi falta: si és insultada, respon amb malediccions quatre vegades més àcides, i els que intenten interposar-se en el seu camí surten colpejats, mossegats, trencats. Amb això no n’hi haurà prou. Com podem ponderar el poder absolut que confereixen els diners? (..) Ani defensa el camí de la fe. La seva ingenuïtat sembla improbable, però la bellesa de la pel·lícula és precisament aquesta: el desplegament d’aquesta energia esbojarrada amb la qual el personatge intenta preservar el respecte i la justícia que, amb raó, considera que li correspon, no es pot nodrir més que amb  la fe en la possibilitat d’un resultat feliç (..).

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) som en una comèdia passada de voltes (..) Des del primer moment es produeix una certa complexitat al voltant d’una sèrie de personatges d’un sol traç, que es mou en una comèdia de to molt gruixut i on el noi protagonista, (..), ha de ser l’imbècil més insuportable que s’ha dibuixat des de fa anys en una pantalla. Acceptar les regles del joc pot conduir a considerar “Anora” com una comèdia divertida; no acceptar-les, en el meu cas, converteix la pel·lícula en una anodina farsa sortida de mare. Sean Baker fa que els personatges no parin de cridar, que siguin histriònics i que a mesura que avança el relat tot giri al voltant del que li pot passar a la prostituta que s’ha casat a Las Vegas amb el fill ximple del traficant d’armes rus , mentre els sicaris volen solucionar l’assumpte. Encara que no tingui la pretensió d’explicar-nos quin és l’estat del món, no estem gaire lluny d’”El triangle de la tristesa” de Rüben Ostlund.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Una altra pel·lícula que exhibeix sense miraments el cos d’una dona, en escenes sexuals que fan venir ganes de cremar la pantalla, és “Anora”, amb la qual el nord-americà Sean Baker (..) realitza una suposada comèdia sobre una ‘stripper’ (Mikey Madison) que creu trobar el seu príncep blau en un jove rus, fill d’un traficant d’armes, que deu ser un dels personatges més menyspreables de la història del cinema. A aquesta cronista li consta que aquest film ple de crits ha provocat moltes rialles, cosa que li causa perplexitat.

Altres reaccions (només enllaços).- Didier Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Plena d’energia i portada per la formidable Mikey Madison, la pel·lícula del cineasta nord-americà sobre una jove treballadora sexual que intenta fugir de la seva condició a través d’un matrimoni afortunat ens encanta. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: Gir estel·lar de Mikey Madison en una història de treball sexual sense amor. I hi afegeix: La tragicomèdia de Sean Baker presenta Madison com una escort traïda pel fill d’un oligarca malcriat amb qui es casa en una pel·lícula que ofereix una visió més realista que “Pretty Woman”. Peter Debruge, ressenya a ‘Variety’, en què diu: La joia en brut de la competició de Canes d’enguany, “Anora” és una pel·lícula sorollosa a l’estil Safdie sobre dues cultures (russa i americana), dues llengües (rus i anglès) i dues monedes (diners i sexe). Com les innombrables fantasies de Hollywood que han arribat abans, explica la història de com joves de diferents mons s’enamoren, es troben amb obstacles immediats i s’enfronten a les conseqüències, excepte que la parella en aquest cas està formada per una stripper de Nova York i el fill imprudent d’un oligarca rus (..). David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què remarca: Mikey Madison és una força deliciosament descosida a la història clivellada de la Ventafocs de Sean Baker. La relació romàntica d’una jove treballadora sexual amb el fill d’un oligarca rus es complica molt en aquesta estranya comèdia ambientada a Brighton Beach, Brooklyn.

ENTREVISTES:

Sean Baker: “El somni americà només consisteix a tenir més diners”. Al diari ‘El Punt Avui‘, en Bernat Salvà manté una conversa amb el cineasta, compartida amb altres mitjans. SB: (..) Jo crec que ve del meu interès per tractar de conèixer les treballadores sexuals des de Starlet, que va ser la primera pel·lícula on vaig abordar aquesta qüestió. Durant el procés vaig conèixer treballadores sexuals, vaig escoltar les seves històries, i m’agrada estudiar una mica la seva situació actual. Hi ha milions d’històries per explicar en aquest món. SB: (..) volia presentar l’estereotip [la prostituta, els guardaespatlles russos…] i carregar-me’l, per enganxar el públic i per mostrar que els estereotips poden ser falsos. I estem explicant una història universal. Volia que tothom es pogués identificar amb algun personatge. SB: (..) als Estats Units; tenim una gran divisió de classes, que cada dia és més aguda, creix més. (..) El somni americà només consisteix a tenir més diners i més béns materials. En això s’ha convertit i ho estic reflectint una mica en les meves històries. SB: Sempre m’ha semblat que guanyar la Palma d’Or et dona com a artista un gran reconeixement, i això significa tant o més que les grans campanyes de publicitat. No vull parlar malament de ningú i espero que l’Acadèmia reconegui també el meu treball. I a la Mikey Madison [l’actriu protagonista] especialment i a altres membres de l’equip tècnic com el director de fotografia. Però per a mi, jo ja he guanyat. La Palma d’Or ho significa tot per a mi (..).

Sean Baker: “Els treballadors sexuals que conec treballen dur i mereixen respecte”. Xavi Serra parla amb el director, al diari ‘Ara‘. SB: (..) Intento no convertir-los [els perdedors i marginats de la societat capitalista] en sants ni posar-los en un pedestal, perquè si ho faig, el públic no els veurà com a persones reals, que és el que jo vull. SB: El sistema capitalista està organitzat de manera que algunes feines estiguin legitimades i d’altres no, i la de les treballadores sexuals està deslegitimada. El treball sexual no només es menysprea i carrega amb un estigma, sinó que en certs aspectes està criminalitzat. Però els treballadors sexuals que jo conec són gent que treballa durament i es pren la seva feina seriosament, i que mereixen respecte i seguretat. SB: (..) Quan vaig començar a dirigir no sabia que acabaria fent cinc pel·lícules sobre treballadors sexuals, ha passat d’una manera orgànica. En cada cas, em vaig interessar per explicar una història i resulta que era sobre un treballador o treballadora sexual (..). SB: (..) Honestament, va ser inconscient, perquè no he tornat a veure “Pretty Woman” des del 1990. Ho vaig escriure [quan els joves negocien el preu del servei sexual] sense pensar-hi, i al principi de la producció algú de l’equip va assenyalar la coincidència amb “Pretty Woman”. Em vaig adonar que tenia raó, però no vaig voler revisar la pel·lícula per no deixar-me influenciar. SB: Soc molt conscient dels mecanismes de les comèdies romàntiques de Hollywood, i els faig servir per donar-li al públic una comèdia romàntica durant la primera hora. La pel·lícula podria haver acabat aquí, amb el pla que s’allunya dels protagonistes a la mansió, així és com Hollywood hauria tancat la història. Però jo deixo que la realitat caigui al damunt dels personatges durant els noranta minuts següents. SB: (..) No és honest explicar una història més o menys realista sense barrejar-hi la comèdia i el drama: tots fem servir l’humor per enfrontar-nos als problemes, fins i tot en els pitjors moments. Per això la meva intenció amb el film era fer riure el públic: riure, riure, riure, riure, riure i plorar. SB: Seguiré treballant al marge de Hollywood. De fet, sent honestos, no he rebut tantes ofertes. Espero que la Palma d’Or em permeti seguir fent el tipus de pel·lícules que he fet fins ara i de la manera que les vull fer (..). SB: (..) La meva passió és fer pel·lícules [no pas sèries] i explicar històries en aquest format, d’una durada entre noranta minuts i tres hores i un públic que la vegi de cop. I, si és possible, en companyia d’altres persones en un cinema (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!