Club 7 Cinema

Julia Ducournau segueix tractant l’horror corporal de Titane (2021) i Grave (2016), a “Alpha”, que el Festival de Sitges ha presentat així: Una estimulant proposta que utilitza l’horror (corporal i metafòric) per parlar de la necessitat d’estimar i ser estimat. Amb un cast potentíssim, liderat per un irreconeixible Tahar Rahim i una camaleònica Golshifteh Farahani, “Alpha” investiga noves formes per parlar de les relacions familiars i les transformacions del cos.

Sinopsi:

L’Alpha, de 13 anys, és una adolescent inquieta que viu sola amb la seva mare. El seu món s’ensorra quan, un dia, la noia arriba a casa de l’escola amb una A tatuada al braç.

Tràilers: VO, VOSE, VI.

Dades:

De Julia DUCOURNAU, Alpha. Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 2h08. Guió: Julia Ducournau. Amb: Mélissa Boros (Alpha), Emma Mackey (infermera), Golshifteh Farahani (la mare), Tahar Rahim (Amin), Finnegan Olfield (professor d’anglès), Ambrine Trigo Ouaked (Alpha, als 5 anys), Louai El Amrousy (Adrien).

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety, Kinótico, World of Reel. Festivals i premis: Canes 2025 – Competició (Premi de la Comissió Superior Tècnica de l’Artista-Tècnic –Ruben Impens, director de fotografia, i Stéphane Thiébaut, mesclador de so-) | Sitges 2025 – Film d’inauguració | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒Mercat espanyol, D: Caramel Films / You Planet*, E: 21.11.2025. Mercat francès, D: Diaphana, E: 20.08.2025. Mercat italià, D: I Wonder Pictures, E: 18.09.2025. Mercat EUA, D: Neon, E: 13.03.2026. Vendes internacionals: Charades.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

El temor a la infecció, crítica de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net:

(..) La cineasta manté intacta la seva capacitat de sorprendre amb aquesta pertorbadora coproducció francobelga ‘Alpha’, escrita per ella mateixa. Ducournau planteja un drama familiar extrem amb una nena de tretze anys, Alpha (Mélissa Boros), cuidada per la seva mare soltera (Golshifteh Farahani), metgessa en un hospital, alarmada després que la nena apareix a casa amb una A majúscula que algú li ha tatuat durant una nit de gresca amb companys de l’escola.

El temor de la mare sorgeix perquè desconeix quina agulla s’ha fet servir per injectar tinta a la pell de la seva filla amb el risc consegüent de que hagi estat infectada amb qualsevol cosa. La nena és estigmatitzada a l’escola i desvetlla rebuig pel risc d’encomanar una malaltia contagiosa que ens deixa moments com una desbandada col·lectiva a la piscina quan Alpha sagna després de donar-se un cop de cap. (..) La pel·lícula parla de la por a la infecció, del terror del contagi i de l’expansió irracional d’un clima de prejudicis sobre la malaltia.

La pel·lícula és una al·lusió clara a la transmissió de la SIDA els anys 90 que va causar estralls entre homosexuals i heroïnòmans. Una preocupació compartida també per la pel·lícula autobiogràfica ‘Romería’ de Carla Simon, actualment encara en cartellera. Una troballa inqüestionable i summament inquietant és reflectir els infectats com gent que es va transformant en pedra a mesura que emmalalteixen. Els afectats pateixen mutacions dels cossos, la carn petrificada, com escultures mortuòries. Uns infectats que exhalen també un vapor quan pateixen els símptomes, com si fos un alè de vida que s’escola. I és que la pel·lícula de Ducournau combina passat i present, fantasia i realitat, en una mixtura sovint indestriable. En aquesta turmentada i intempestiva pel·lícula plena de grans moments cinematogràfics sobresurt el treball corprenedor de Tahar Rahim amb un cos esprimatxat, demacrat, contorsionat, que transmet la vida agònica i al límit dels enganxats. I Golshifteh Farahani ens deixa un gran paper de mare sufridora que també es desviu pietosament pel seu germà, sempre salvat in extremis per ella. Completen el repartiment Emma Mackey com a infermera o Finnegan Oldfield en el paper de professor d’anglès d’Alpha.

Al·legoria sobre la sida, crítica de Desirée de Fez, al diari El Periódico:

Julia Ducournau ha construït la seva filmografia entorn del cos. Sempre amb gosadia, l’ha observat, sacsejat i trencat per parlar de l’adolescència (Junior), el desig (Crudo), la identitat (Titane) i, en la seva nova pel·lícula, la malaltia i la mort. “Alpha” és una al·legoria de l’epidèmia de la sida, una representació poètica i de naturalesa fantàstica de com la malaltia pren i transforma el cos.

Ducournau treballa sobre la idea del cos que es converteix en pedra, en marbre. (..) No té sentit exigir desenvolupament o misteri a una imatge que no vol ser explicada, sinó parlar del tema que representa: la resposta íntima (la família) i col·lectiva (la societat) a la convivència amb la malaltia i la mort (..).

Ducournau pren decisions formals atípiques, s’aferra a estètiques sorrenques, buidades de llum i poc connectades al present (..). Tot i la incontestable bellesa de les imatges, l’aposta per l’aridesa formal i la fugida d’estètiques del present és arriscada, però és una decisió valuosa, a més de coherent. L’aspror formal queda equilibrada, en tot cas, per la intensitat emocional. Basant-se en la interpretació, la sublim representació visual del cos en la seva transició a escultura i una escriptura preciosa de la intimitat familiar, explora amb contundència i bellesa els territoris que es transiten davant la proximitat de la malaltia i la mort: por, enuig, impotència, entrega, perdó i l’imprevisible dels afectes

L’estigma que no cessa, crítica de Marla Jacarilla, a Filmtopia:

(..) Com ja va fer en els seus dos films anteriors, Ducournau aborda a “Alpha” les mutacions del cos, la vulnerabilitat humana i les relacions familiars. En aquest cas, en un film que, encara que continua revisitant a la seva manera el body horror, se serveix aquesta vegada d’un enfocament més melodramàtic, més al·legòric i també, per què no dir-ho, més humanístic.

(..) A “Alpha”, l’ombra de la sida és allargada i, encara que aquesta paraula no es pronuncia ni una sola vegada, les reminiscències resulten evidents. La malaltia que s’estén imparable al llarg del film convertint les persones en marbre provoca el mateix pànic, l’estigma que s’expandeix com una taca d’oli és similar, els grups de risc són els mateixos. En definitiva, les coincidències són massa perquè puguem passar-les per alt.

(..) “Alpha” és un film imperfecte i ambiciós, potser massa. Al llarg de més de dues hores de metratge, Ducournau alterna dos moments temporals diferents –la infància i l’adolescència de la protagonista– i ens parla de les addiccions, de la malaltia i les mutacions que pot generar als nostres cossos, de les pors, dels estigmes socials, dels traumes intergeneracionals provocats pels tabús, de les relacions familiars i del pas de la infància a l’adolescència; temes tots ells difícils d’abastar en una sola pel·lícula. Si bé és cert que algunes seqüències de gran força poètica aconsegueixen mantenir un perfecte equilibri entre la forma i el contingut, gran part del metratge es troba recobert per un embolcall preciosista i desmesurat que, en alguns moments, podríem fins i tot titllar de videocliper.

(..) A “Alpha”, en canvi, els excessos melodramàtics (la música, el so, la vehemència de les interpretacions…) actuen en detriment de la història. És probable que una mica més de sobrietat hagués beneficiat aquest seu tercer film: una obra desbordant que sembla tan orgullosa dels seus encerts com dels seus errors (nombrosos, tots dos). Una pel·lícula tan irregular com arriscada a la qual tal vegada se li poden retreure moltes coses, però no la falta de valentia.

Mudances dels cossos, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) Amb “Alpha” , la seva nova pel·lícula, torna a experimentar, per així dir-ho, amb les mudances inquietants dels cossos. En aquest cas, de manera més discreta i menys suposadament transgressora que en la pel·lícula anterior, s’inspira en la sida sense que sigui mai anomenada, de la mateixa manera que el relat transcorre en un lloc i un temps incerts. Presenta una població atemorida per una epidèmia (també, és clar, podem pensar en la por causada per la covid-19) que es transmet a través de la sang i que fossilitza, fins petrificar-los, els cossos dels que contrauen la malaltia. Aquesta petrificació pot fer creure que Ducournau sempre ens sorprendrà amb la seva imaginació sobre la mutació dels cossos. La pel·lícula és interessant, però no para de fer voltes a una situació que configura una mena d’estrident melodrama familiar protagonitzat per una metgessa amatent i superada per les circumstàncies (Golsfiteh Farahani), el seu germà heroïnòman afectat per l’epidèmia (Tahar Rahim, que, per encarnar el personatge, va transformar el seu propi cos aprimant-se vint quilos fins quedar-se amb la pell i els ossos) i una adolescent estranya, una constant en Ducournau, amb un tatuatge/incisió al braç del qual va sortint sang: està contagiada o és una metàfora del trasbals hormonal del seu cos adolescent?.

Ressons a Sitges 2025:

Sitges es tatua una ‘A’ per començar, crònica de Jordi Camps Linnell, al diari El Punt Avui:

(..) Es tracta de la nova proposta de Julia Ducournau, 8..)  un drama amb què la cineasta francesa torna a tractar el tema de les relacions familiars amb tocs de ‘body horror’, més poètics i menys terrorífics.

Segurament molts fans del fantàstic i del terror més tradicional es deuen haver sentit decebuts o simplement descol·locats, perquè el film, d’allò més complex i conformat per una trama no lineal cuita a foc lent, defuig les convencions per portar l’espectador a terrenys més metafòrics per plasmar el que és experimentar el trauma i l’amor incondicional (..).

I heus aquí el pas endavant en la seva carrera amb un drama (com insisteix ella [Julia Ducournau], i “inquietant”, com hi afegim nosaltres) que vol ser una carta d’amor a tots aquells qui durant les pandèmies (no només la covid, sinó també, per intemporal, l’epidèmia de la sida) “ens van cuidar i encara pensen que no van fer prou”, a través d’aquest relat (amb ecos d’Edgar Allan Poe) sobre una adolescent que arriba una nit a casa amb un tatuatge al braç que serà el detonant perquè a la seva mare (doctora) li revinguin els temors i el dolor que va patir cuidant el seu germà heroïnòman (un descomunal Tahar Rahim).

Amb aquest punt de partida, Ducournau vertebra una història en què el present es dissol amb continus records del passat i ecos que es projecten al futur mentre explora qüestions sobre l’addicció, la malaltia i la pèrdua, però també de l’empatia. Moltes idees que conformen un “triangle de les Bermudes” (ella el defineix així) que no sempre és fàcil de digerir, però sí que acaba calant al nostre cervell per poder-lo anar interpretant (..)

“Pots matar el pare, però no la mare, perquè mataries una part de tu mateixa”, crònica de Xavi Serra, al diari Ara:

(..) El seu tercer llargmetratge, un triangle familiar d’amor, culpa i desesperació entre una adolescent de tretze anys, la seva mare i l’oncle drogoaddicte, explica una història més arrelada a la realitat que les anteriors, però comparteix l’interès per les transformacions de la identitat femenina i les mutacions dels cossos. “Totes les meves pel·lícules parlen d’un protagonista que s’emancipa de la societat o la seva família i que, d’alguna manera, mira de prendre el control de la seva pròpia humanitat”, diu la directora.

(..) “El vincle entre mare i filla vertebra la pel·lícula, i és una relació complicada d’abordar –diu–. La figura del pare tampoc és fàcil, perquè tracta de la necessitat de validació externa que sentim i que de vegades es transfereix a la societat. No és fàcil desprendre-te’n, però es pot fer: pots matar el pare, però no la mare, perquè mataries una part de tu mateixa. La mare representa el vincle simbiòtic d’on venim, i és un vincle que no desapareix mai, sempre roman dins teu. I com t’emancipes d’això?”.

(..) Tanmateix, Ducournau diu que la pel·lícula no parla tant de la sida com de “la contaminació de la por”. “Si hagués volgut fer una pel·lícula sobre la sida hauria mostrat la malaltia tal com és i no m’hauria inventat uns altres símptomes i un altre nom –diu–. Però sí que té a veure amb els meus records d’aquella època sobre com el món sencer es va girar en contra d’una part de la població, fent que s’avergonyissin del seu estil de vida o, encara pitjor, que sentissin que es mereixien la malaltia. Era una manera particularment inhumana de tractar la gent, que va arribar al seu cim als anys 90” (..).

Una Ducournau fallida inaugura el Festival de Sitges, crítica d’Arnau Vilaseca Bellés, a Crèdits Finals:

(..) El seu cas no és particular. S’hi alinea el de Coralie Fargeat i la seva The Substance. Ambdues formen part d’aquesta nova carn feminista, si és que no havia estat ja amb el cinema de Cronenberg. El gran punt, això sí, és la hiperestilització ultramoderna que hi ha al darrere. “Titane” suposava un exercici de seducció brutal, sense en cap moment oblidar que el que de veritat importa és què expliquen les imatges. Amb tot plegat arribem a “Alpha”, el nou film de la directora francesa. Ja va aixecar reaccions controvertides amb la seva estrena a Canes, i ha tornat a fer-ho en inaugurar l’edició d’enguany del festival de Sitges. (..) 

És molt interessant com “Alpha” rima de ple en fons amb Romería. Ambdues presentades a Canes, retratant o rendint homenatge a una generació colpida per la droga i la sida. Els dos films queden separats de ple per l’estil de les seves directores, dues formes tan allunyades com mons propis. Justament, per molt que la pel·lícula de Ducournau sigui fallida, perquè ho és, en cap cas treu que desborda personalitat. La directora construeix universos propis, on sols ells mateixos poden tenir cabuda, identificats per mínimes singularitats fantàstiques, mentre aquesta porta al cinema de terror permet tot el discurs social i realista d’una societat violentada. El gran problema d’”Alpha” és la seva redundància i recreació en el dolor familiar. És molt significativa la falta d’idees genials en aquesta pel·lícula. Mentre els millors moments els aconsegueix quan Ducournau torna a rodar i pensar en vers, onírica i carnal, la major part del metratge pren la forma d’un telefilm de famílies desestructurades i fotografia apagada i fosca.

Resulta bastant preocupant veure la davallada de la directora. No li falten defensors al final. De nou, trobem idees genials per tot arreu, però la majoria d’elles mal executades. M’interessa molt més la seva proposta d’una transformació i deteriorament de la carn, així com també l’assenyalament públic i marginació a causa de la incertesa, o aquests joves o marginats de la societat rebel·lant-se, llençant-ho tot per escapar per on poden, encara que un petó o una punxada els pugui arrabassar per sempre més.

En canvi, m’interessen molt menys els seus crits, el seu convenciment per desglossar el drama que hi ha entre els personatges, en lloc de treballar-lo des del terror més brutal. I no ens falten motius, poques relacions pare-fill s’han explorat tan bé com la de “Titane”. A Ducournau no li cal més talent perquè el té de sobres, i tant de bo aquesta només hagi sigut una raresa a explorar, però a deixar apartada.

Ressons a Canes 2025:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona:

(..) S’esperava amb molt interès el nou treball de la directora francesa Julia Ducournau. (..) Després de triomfar a Canes en l’edició de 2021 amb “Titane”, hi havia molta curiositat per veure l’evolució de Ducournau / Sense deixar de banda certs elements que entronquen amb el fantàstic, “Alpha”, el film que ha presentat al festival, es mou per uns camins força diferents que la seva obra anterior. (..) No és un film que abraci explícitament el fantàstic de reminiscències apocalíptiques sinó que se situa en un terreny més metafòric, i potser per això pot decebre a qui n’esperi la contundència i focs d’artifici de “Titane”. Aquí tot està més controlat, s’hi pot percebre una certa connexió amb els darrers films de Cronenberg i funciona en la seva lectura de la vulnerabilitat de la societat contemporània / Hi ha algunes troballes originals i interessants, com la forma que adopta el virus que converteix els cossos humans en una mena d’estàtues de marbre. Però és un film que ha deixat a Canes un cert aire de decepció. És el que sovint passa amb les expectatives, i després d’una Palma d’Or, tot el que no sigui l’excel·lència és percep com un cert fracàs.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara:

D’algunes pel·lícules se’t grava per sempre una seqüència, un diàleg o una imatge; potser només un gest. Però de la pel·lícula que Julia Ducournau ha presentat a Canes aquest dilluns serà difícil oblidar-ne els símptomes del virus fictici que va convertint a poc a poc els cossos dels malalts en pedra, el marbre avançant per la pell i pols en la respiració. A la directora de “Cru” (2016) i “Titane” (2021) li segueix interessant explorar el ‘body horror’ i les mutacions, però a “Alpha” ho fa en el context d’una història de transformacions internes protagonitzada per una adolescent de tretze anys que viu sola amb la mare i que fa saltar les alarmes quan un bon dia apareix amb un tatuatge que s’ha fet en una festa amb qui sap quines agulles. “Es deu haver infectat?”, es pregunten la mare, els companys de classe i ella mateixa, víctimes de l’estat de paranoia i desconfiança que s’ha apoderat de la societat / (..) A “Alpha” queda clar que la directora ha volgut fer un pas endavant i oferir una història molt més arrelada en la realitat, concretament en l’epidèmia de sida dels anys 80 i 90. (..) Segueix present el gust pel grotesc de Ducournau, però “Alpha” és una pel·lícula menys extrema que “Titane” i més convencional en la narració malgrat unes fugues oníriques (..). En general, es troba a faltar la dimensió tan contemporània i radical que tenien les anteriors pel·lícules de la directora, aquí força menys disruptiva i fascinant.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán:

En las últimas imágenes de “Alpha” de Julia Ducurnau hay una tormenta de arena que todo lo diluye. El viento sopla en el patio de una casa y todo queda diluido, los cuerpos se disuelven y van a parar a la nada. Julia Ducurnau nos mostró en “Titane” como la carne se transformaba en otra cosa metálica, cómo lo humano estaba en vías de desaparición y de mutación en el mundo actual. En “Alpha”, la cineasta va a otro tiempo, quizás a un tiempo originario que sitúa en los años novena, en la época de la Sida. La madre de una niña llamada Alpha sufre porque a su hija alguien le ha tatuado con una aguja hipodérmica, posiblemente contaminada, la letra A. La madre es enfermera y es una de las hermanas de una familia árabe. La niña empieza a sangrar y todo parece indicar que en un tiempo en que un virus todo lo destruye, la letra Alpha puede ser el principio de un fin. En el entorno familiar aparece Amín el hermano que ha estado escondido y que la heroína ha ido consumiendo su cuerpo. El virus también se ha apoderado de su cuerpo y cuando el hermano reaparece, se convierte en un ser demoniaco que captura a la chica. Alpha tiene trece años y vive todos los miedos propios de la adolescencia, ha empezado a despertar su sexualidad, su cuerpo se ha transformado, pero la angustia la lleva por un extraño laberinto visual. La cineasta nos habla de un tiempo concreto en el que la heroína conducía a la muerte y en el que el Sida creaba un pánico generalizado hacia la contaminación y la propagación de la enfermedad. La cineasta recrea ese pasado, pero lo hace desde un tiempo post-Covid en el que el virus volvió a poner la biopolítica en el centro de las cosas. La cineasta habla de un miedo social y de la ostración de las víctimas pero lo hace transitando hacia el fantástico como forma para crear metáforas de un miedo que no es el pavor del espectador ante la pantalla, sino el miedo compartido hacia la presencia de la enfermedad en el cuerpo /  Julia Ducurnau vuelve a hablarnos de la crisis de lo humano, de sus mutaciones. Mientras en “Titane” aún había una creencia en la idea de la nueva carne heredada de David Cronenberg, en esta nueva película Julia Ducurnau habla de cómo el cuerpo atrapado por el virus se convierte en otra cosa. Una de las imágenes más belles de la película nos muestra como los cuerpos enfermos se han ido transformando en cuerpos de mármol que descansan en las Unidades de curas intensivas del hospital. Ducurnau finaliza dando forma a una cierta idea de petrificación de la carne, transformándola en mármol. Algo acaba devorando a la carne, la transforma para devolverla a la tierra. Lo único que queda no es más que polvo. “Alpha” no es ningún delirio, sino una película importante de una cineasta que no cesa de buscar nuevas formas para pensar y representar el cuerpo.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines:

Ducournau había llamado mucho la atención con Grave / Crudo / Raw (2016) y, claro, sobre todo con “Titane”. “Alpha” es la más recargada en términos melodramáticos y más humanista de las tres, pero también la menos interesante, lo que no quiere decir que carezca de elementos para el análisis y para la polémica encarnizada / La directora no da demasiadas precisiones, pero se supone que la acción transcurre en un pueblo de la Normandía de los años ’90. Tampoco se nombra al HIV-SIDA, pero muchos de los efectos del virus son similares, aunque acá con unas variaciones no menores: los cuerpos de los enfermos se van convirtiendo en… ¡mármol! (así como lo leen) / (..) La presencia del virus (en un momento ya no hay camas disponibles para atender la demanda de pacientes) le sirve a Ducournau para trabajar algunos elementos propios del género (terror apocalíptico), pero en líneas generales podemos decir que “Alpha” es un drama sobre una muy cercana e intensa relación madre-hija / La gran Golshifteh Farahani interpreta a esa mamá (para Alpha), hermana (para Amin) y médica (para toda la comunidad) abnegada hasta niveles extremos. En ese sentido, se trata de la película con personajes más empáticos y queribles de toda su filmografía. Claro que ellos están inmersos en un mundo que se derrumba y en el cual se impone la crueldad: así, Alpha sufre todo tipo de bullying cuando sus compañeros se enteran de que podría estar contaminada / La película tiene algunas secuencias muy potentes e impactantes, varios clips musicales (en el mejor de todos suena de fondo ‘The Mercy Seat’, de Nick Cave and the Bad Seeds), pero en varios otros pasajes luce repetitiva, derivativa, estirada y caprichosa (no pidan coherencia alguna a la línea de tiempo porque la Alpha de 13 años puede “convivir” en una misma escena con ella misma a los 5). No se trata, por lo tanto, de una continuación del todo lograda para “Titane”, pero al menos el estilo, el portentoso despliegue visual (aquí con colores mucho menos saturados) y la calidad de las actuaciones se mantienen inalterables.

Didier Péron i Olivier Lamm, la ressenya per a Libération:

Dans son très attendu troisième long métrage, quatre ans après la palme «Titane», la cinéaste tire la corde de son fétichisme doloriste, exploitant au passage les ravages des épidémies de sida et d’héroïne. Nul / (..) Le nouveau projet de Julia Ducournau, palme d’or en 2021 avec son deuxième long métrage “Titane”, a été soigneusement tenu secret, quelques images filtrant ces derniers jours. En dépit de ce que son titre pourrait laisser accroire, il ne s’agit pas de l’exploration de la masculinité toxique. Alpha est le nom d’une adolescente de 13 ans, personnage principal de ce qui se présente comme le roman d’apprentissage d’une jeune fille rongée par les traumas jalonnant une enfance au cœur d’une famille dysfonctionnelle / On est dans les années 1980, une maladie contagieuse transforme progressivement ceux qui l’attrapent en statue de marbre, la chair se transmuant en surface lisse et minérale de gisants. Alpha (Mélissa Boros) se réveille dans une fête avec un A majuscule gravé sur le bras. Sa mère, médecin dans un hôpital, craint que l’aiguille ne l’ait contaminée. La mère et la fille voient alors ressurgir Amin, le frère et oncle, sous la forme d’un fantôme agité dont le destin fracassé zigzague entre deux OD et séjours en prison / Les prises de risques de la gamine, sa sexualité précoce, ses crises de panique qui la voient hurler pendant que le plafond de sa chambre lui dégringole dessus soulignent à quel point la raison et la tempérance que sa mère pense préserver déraillent complètement. Golshifteh Farahani déploie dans plusieurs séquences une énergie remarquable dans la pratique du massage cardiaque musclé ou du plantage de seringue dans le thorax tandis que Tahar Rahim, maigre à faire peur, sue, tremble, pleure et se fait des fix en grimaçant tel un damné aux yeux caves / Même si “Alpha” laisse un sentiment d’éprouvante reptation de deux heures dans le tunnel sous-éclairé d’une inspiration en mal de sensations fortes et de transgressions soldées, transformant le spectateur en véritable caméra-témoin qui progresse dans l’extraordinaire désordre d’une coloscopie mentale hachée de spasmes et de larsens, il serait faux de croire que le film est dingue / En fait, il surprend même par le caractère pour le moins ténu et mollasson de son argument et le peu d’intérêt ou d’empathie portés à ses différents protagonistes. Sans doute ne suffit-il pas de coucher sur le papier des idées vagues sur un monde de noirceur, d’angoisse de mort et d’existence horripilée pour traverser par la fiction le risque pur et simple d’une perte de sens, d’un vrai passage à la limite / Le goût de la séquence choc et les explosions de poudre aux yeux de Julia Ducournau sont même à limite du réflexe névrotique dans “Alpha” : à chaque fois que son récit s’approche d’un peu trop près de l’opportunité de sonder l’âme d’un de ses protagonistes pour nous en relater quelque chose d’un tant soit peu compatissant, il s’immerge, s’enfouit, fonce en piqué vers le premier orifice plus ou moins dégueu ou le premier bout de chair ou muqueuse à exposer à la loupe (en version XXL pour l’écran de la salle de gala) / A la place du détail et de la nuance, du macro comme une énième variation de ce fétichisme doloriste des bouts de peau qu’on scarifie, pique, fait suinter que Ducournau nous ressert une énième fois comme son plus fondamental trait de singularité auteuriste. Le fétichisme au cinéma a produit des films sublimes quand les contours d’une idée fixe soit se précisent soit se dissolvent dans un régime d’abstraction ou d’intensité psy, sociale ou politique / Rien de tel dans “Alpha”, et même pire en l’espèce, puisque le film exploite les ravages causés par deux épidémies qui ont secoué la France à l’époque où elle déroule son histoire : celle de l’héroïne dans les classes populaires et les banlieues, et celle du sida. Recyclant les images – les corps décharnés des malades, les seringues dans les cages d’escalier et les mecs défoncés se disloquant devant les pas-de-porte – autant que l’effroi qu’elles suscitèrent, la réalisatrice semble n’agir que pour le seul profit de son film à saturer d’effets, et ce avec le même détachement que celui affiché pour ses personnages soumis à divers degrés de supplice émotionnel / Il faut vraiment garder son calme devant cette transformation de faits tragiques en motifs dévitalisés, même si le film dans son incohérence et son agressivité semble rejouer formellement la loi d’entropie du monde qu’il dépeint. De même qu’on se pince devant une longue scène de repas de couscous dans la famille berbère, telle une relecture phobique de la scène du repas de “la Graine et le Mulet” de Kechiche, une sonate de Beethoven en bonus incompréhensible recouvrant cette fois les dialogues mêlant français et arabe dans un capharnaüm dont on est censé déduire qu’il a tellement farci le cerveau du frère qu‘il n’avait d’autres issues ou sauvegardes personnelles que de basculer dans la dope. Bizarre / Fille d’une gynéco et d’un dermato, Julia Ducournau s’obsède des thèmes du corps et de ses mutations depuis son tout premier court métrage à la Fémis où un personnage se grattait la tête jusqu’à se faire un trou dans le front. “Grave” et ses étudiantes vétérinaires anthropophages, puis “Titane” donc, imaginant l’accouplement d’une femme et d’une voiture pour on ne sait quel avènement d’un nouveau modèle de pot d’échappement baignant dans un placenta d’huile de vidange lui ont permis de brûler les étapes et de sortir du lot / Sa personnalité tranchée, son aplomb et la manière dont elle intellectualise avec brio son propre travail en interview ont encore augmenté l’espèce de fièvre qui l’entoure, héroïne quasi-gourou d’une jeune génération de cinéphiles qui se disent probablement en voyant ses films que c’est ça qu‘ils veulent faire. Difficile de savoir si “Alpha” fera retomber en partie le soufflet ou galvanisera les troupes, électrisées par l’énergie et l’argent qu’il consume à n’avoir à peu près aucun scrupule ni tabou ou discernement.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 1 estrella sobre5 i en diu:

Strident, oppressive, incoherent and weirdly pointless from first to last … Julia Ducournau’s new film Alpha has to be the most bewildering disappointment of this year’s Cannes competition; even an honest lead performance from Mélissa Boros can’t retrieve it / I admit I was agnostic about her much-acclaimed Palme d’Or winner Titane from 2021 but that had an energised purpose lacking in Alpha and Ducournau’s excellent 2016 debut Raw is still easily her best work / Body-horror – the keynote of Ducournau’s films – is still arguably the genre here, or maybe body-horror-coming-of age. We are in a kind of alternative present or recent past; some of the film appears to take place before France adopted the euro in 2002, or perhaps in this imagined world, the euro didn’t happen / Thirteen-year-old Alpha (Boros), from a Moroccan-French family, royally freaks out her mother (Golshifteh Farahani) one evening by coming back from a party with the letter A tattooed on her arm. (This incidentally indicates a kind of badass rebellious attitude that she never really displays again.) With a dirty needle? A shared needle? /  Her mother, a doctor, is beside herself because her hospital is now overwhelmed with infection cases of a bizarre new disease, which turns the sufferer into a marble-white statue. However, despite the near-riot developing outside the hospital, Ducournau doesn’t show any restrictive hygiene practices and appears to suggest that society ultimately pretty much copes with the white-marble disease, with unstressed doctors and nurses in the same hospital smilingly dealing with a row of patients /This fictional situation could therefore be said to gesture at Aids or Covid, although it is not particularly compelling or scary either on its own literal terms or as metaphor. It could relate to respectable society’s horror of drug addicts – who include Alpha’s emaciated smackhead brother Amin (Tahar Rahim) whom Alpha’s mom once very rashly allowed to babysit the five-year-old Alpha in some scuzzy rented room while patently out of it – he is evidently intended to be some sort of magically sacrificial figure / As for Alpha, her tattoo, and her leaking bandage, earn her some bullying ostracism from the class, who are themselves angrily preoccupied with the disease, and the various infections of misogyny and homophobia are arguably also being satirised / But the madly, bafflingly overwrought and humourless storytelling can’t overcome the fact that everything here is frankly unpersuasive and tedious. Every line, every scene, has the emoting dial turned up to 11 and yet feels redundant. Ducournau surely has to find her way back to the cool precision and certainty of Raw.

Més ressons de la projecció del film⇒ Carlos F. Heredero, la crònica per a Caimán | Marta Balaga, crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, la ressenya per a Variety | Stephanie Bunbury, la ressenya per a Deadline |

***

FOTOS: “Alpha” (©MANDARIN & COMPAGNIE KALLOUCHE CINEMA FRAKAS PRODUCTIONS FRANCE 3 CINEMA)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!