Club 7 Cinema

Fa ja setmanes i setmanes que Aftersun , primer llargmetratge de Charlotte Wells, es va estrenar i s’ha convertit en l’èxit sorpresa del cinema independent, de les més premiades, arribant fins i tot als Oscar -on té 1 nominació a Millor Actor per a Paul Mescal-. Reprodueixo ara la sinopsi i algunes reaccions que es van produir ran de l’estrena del film a la Setmana de la Crítica de Canes i hi afegeixo alguns articles recents. De fet, en aquest blog, ja ho vaig posar en un apunt que vaig titular Dos “Aftersun”, el de Lluís Galter i el de Charlotte Wells; però la importància i l’interès que la pel·lícula ha desfermat m’aconsellen de dedicar-li aquest nou apunt.

Sinopsi: Sophie repassa els moments d’alegria compartida i la nostàlgia íntima de les vacances que va passar amb el seu pare fa vint anys. Els records, reals i imaginaris, omplen els buits entre gravacions amb el seu miniDV, mentre intenta conciliar el pare que coneixia i l’home que desconeixia.

Alguns articles publicats ran de l’estrena.

Crítica de María Adell Carmona, al diari Ara: Cinc estrelles per a la devastadora ‘Aftersun’, l”opera prima’ de l’any. Una dona que acaba de ser mare recorda unes vacances que, quan era una adolescent, va passar amb el seu pare en un resort a Turquia. Amb tan escarida sinopsi, Charlotte Wells construeix una devastadora opera prima que aborda les fractures internes d’una relació paternofilial que, com quasi totes, és una història d’amor incondicional entre dos complets desconeguts (..) Wells s’allunya de la narrativa convencional per acostar-se al llenguatge sensual i el·líptic de la poesia (..)

Full de Sala del cine Truffaut, de Girona (Paco Vilallonga): Un commovedor retrat sobre la memòria i la identitat personal. (..) història íntima, increïblement detallista, progressivament emotiva i cinematogràficament brillant (..) Aftersun és un film d’aparent -només aparent- senzillesa. Però darrere aquesta capa de quotidianitat s’amaga una poderosa reflexió sobre la memòria, els lligams familiars i la percepció que tenim dels altres i com aquesta percepció és transformada pel pas del temps (..) Aquest joc metatextual, que anirà desenvolupant progressivament al llarg de tota la pel·lícula, li serveix a Charlotte Wells per establir una connexió emocional entre la Sophie que estava a punt d’abandonar la infància i la Sophie plenament adulta. Com veu una Sophie a l’altra i sobretot, quins són els records que les imatges projecten en ella d’una relació, que intuïm breu i truncada, amb el seu pare? Com s’ha construït la seva identitat a partir d’aquests records? (..) En el darrer tram del film, Charlotte Wells transcendeix aquest virtuosisme formal per traslladar la seva obra cap a terrenys d’una gran profunditat emocional. Aftersun no és només un “coming of age” de la transició de la infància cap a l’edat adulta, sinó una obra que ens parla de com es construeix la nostra identitat individual. Com som i com hauríem pogut ser. I és un film que fa del misteri -és més el que intuïm que el que veiem-, del fora de camp, dels detalls, de la subtilesa dels gestos, un element capital.

Crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Flaixos de memòria. (..) Després de tota experiència, hi pot haver un record, sovint incert, confús, si no és que resta amagat en l’oblit fins que, de sobte, pot revelar-se com un llampec. Una memòria que muda amb el temps (..) Des del punt de vista adult de Sophie (..), s’evoca la figura del pare, un home de qui es va percebent la fragilitat enigmàtica entremig de les mostres d’afecte a la filla (..) Els records d’aquells dies, a vegades, es tradueixen en imatges fugisseres, estroboscòpiques, entrevistes: flaixos de la memòria fragmentària. Una bella pel·lícula que, cap al final, té una escena memorable: un pare i una filla ballen Under pressure, en què Bowie i Mercury canten allò que “si l’amor t’importa, cuidaràs les persones en la frontera de la nit”. Però, tot i l’amor que cura, la foscor a vegades les engoleix.

Algunes reaccions a Canes 2022.

Screen International, a Twitter: hi ha un fosc pou de dolor al cor d’aquesta meditació punyent. I en un altre tuit declaren: Marks Wells és una de les noves veus més prometedores del cinema britànic dels darrers anys. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Charlotte Wells demostra el seu potencial com a cineasta amb un primer llargmetratge subtil, sensible i molt controlat sobre les vacances d’un pare divorciat i la seva filla d’11 anys (..) La pel·lícula està construïda de manera discreta i intel·ligent en flashbacks (..) Intèrprets perfectes, direcció refinada i inventiva, sentit del ritme, de la il·luminació i de l’enquadrament, una sensibilitat emocional, un petit encreuament i una hàbil inversió del gran tema narratiu de la pel·lícula, que passa del pare a la seva filla, un teixit harmònic de símbols i motius que expliquen històries diferents: sota el seu aspecte “banal”, Aftersun és un primer llarg realment impressionant. Peter Bradshaw, el crític de The Guardian, li atorga 5 estrelles sobre 5 i en diu: (..) La pel·lícula de Wells ondula i brilla com una piscina de misteri; la manera com Wells capta l’estat d’ànim i el moment, sense insistir mai en res ni forçar el ritme, em va recordar a la jove Lucrecia Martel. Amb una confiança notable, només deixa que la seva pel·lícula es desenvolupi de manera natural, com una història curta inquietant i enganyosament senzilla. Els detalls s’acumulen; les imatges reverberen; la suavitat poc visible de la relació central s’aprofundeix inexorablement en importància. Aftersun tracta sobre els records de la infantesa que s’estan desgastant a l’hora de reproduir-se constantment a la teva ment, sobre els significats que no hi eren aleshores, però que hi són ara, revelats o potser creats per la ment que recorda, i dotats d’una nova intensitat i gràcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!