Club 7 Cinema

Sinopsi d’A la deriva:

La Xina, a principis dels anys 2000. La Qiaoqiao (Zhao Tao) i en Guo Bin (Zhubin Li) viuen una història d’amor apassionada però fràgil. Quan en Guo Bin desapareix per provar sort en una altra província, la Qiao Qiao decideix anar a buscar-lo.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula

Articles publicats ran de l’estrena del film:

El temps i l’espai, crítica de Quim Casas, al diari El Periódico: El realitzador xinès Jia Zhangke és un dels que millor han utilitzat diferents formats en una mateixa pel·lícula. Aquesta és la sensació que podria fer el seu extraordinari últim film “A la deriva”, la història d’una parella, el seu amor, pèrdua i impossibilitat de reconciliació que s’estén des del 2001 fins al 2022. Comença en una localitat del nord del país, en format quadrat, en vídeo o 16 mm, i de sobte passa al format ample. Després, quan l’acció recala al 2006 a la zona coneguda com Les Tres Goles, s’imposa el panoràmic. I el 2022, de nou al nord, amb els efectes de la pandèmia, passa a l’Scope, amb els personatges envellits i cansats / Però en realitat el que ha fet Zangke és recuperar escenes que no va utilitzar en pel·lícules corresponents a aquelles èpoques, i amb tot això teixir una història trista, però que funciona amb extrema fluïdesa, a tall d’àlbum de fotos (en moviment) que resumeix també part de la seva existència com a creador. El confinament, el que aquest va suposar, és sens dubte darrere d’aquesta construcció narrativa, però veure envellir els seus dos actors, i com aquestes imatges pretèrites dialoguen amb les rodades l’any passat, resulta magnífic. Un cine del present i del futur en relació amb el temps i l’espai (..).

‘A la deriva’: una recapitulació de les transformacions de la Xina actual, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara: (..) des dels seus primers films, “Pickpocket” (1997), “Platform” (2000) i “Unknown pleasures” (2002), Jia Zhangke es va convertir en el gran renovador realista del cinema xinès contemporani, el representant d’una nova generació que, a diferència de l’anterior, la que formaven Zhang Yimou i Chen Kaige, no mirava tant cap al passat del país com cap al present més immediat. Jia va encarnar una perspectiva juvenil de les tribulacions de la ciutadania xinesa en un país sacsejat pel canvi de paradigma brutal del model socioeconòmic / La introducció ve a tomb perquè, amb “A la deriva”, Jia Zhangke proposa una recapitulació de la història recent de la Xina a través de la seva pròpia trajectòria. En un curiós exercici que combina el remuntatge de diferents films, sobretot d'”Unknown pleasures”, “Natura morta” (2006) i “Ash is purest white” (2018), amb la incorporació de metratge nou, “A la deriva” planteja una recapitulació dels canvis a la Xina al llarg d’aquest segle de la mà de dos personatges recurrents que esdevenen la caixa de ressonància íntima de les mutacions grandioses al país. Però “A la deriva” també es pot llegir com un homenatge merescudíssim a una de les actrius més potents i menys reconegudes del cinema contemporani, Zhao Tao, l’evolució de la qual aquí es copsa en tots els seus matisos fins al magnífic pla final.

Perduts en un món mutant, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Sembla indiscutible que Jia Zhangke és el cineasta que més i millor va reflectint les transformacions a la Xina durant el segle XXI: l’abocament a una economia capitalista mantenint-s’hi l’autoritarisme del règim comunista, que no és per res que hagi censurat un director tan compromès políticament com en la recerca de narratives i poètiques pròpies. En tot cas, no només es tracta de la història recent del propi país: allò que mostren les seves pel·lícules, tant si són documentals com ficcions, que també documenten, ressona en altres llocs del món (..) / En una construcció narrativa volgudament fràgil, els seus protagonistes van, certament, a la deriva en una pel·lícula amb tres parts marcades que abraça una temporalitat del 2002 al 2022. Quiaquio (Zhao Tao, presència constant en el cinema de Jia, amb qui està casada) i Guo Bin (Zhubin Li, que també ha col·laborat sovint amb el director) semblen viure en principi un amor apassionat, però en una relació difícil en què ell vol dominar, a Datong, ciutat del nord-est de la Xina on, el 2002, ella fa de model i canta mentre hi ha dones que ballen contentes i locals en què encara es representen òperes populars. A la segona part, ell se’n va amb el desig d’enriquir-se (i és així que hi apareixen negocis tèrbols, alguna cosa mafiosa) i, en desaparèixer, ella el busca, cosa que sembla un pretext per fer-la transitar per on es construeix la presa de Les Tres Gorges i altres llocs on les runes anuncien l’edificació pròxima de gratacels. Sempre amb la presència documental de persones anònimes: els rostres de la gent comuna. Al 2022, en temps de pandèmia, Quiaquio i Bin es retroben a Datong, que s’ha “modernitzat” mentre, com els protagonistes, la gent sembla immersa en la solitud. En aquesta tercera part, l’única que no conté imatges rodades prèviament, s’imposa la malenconia. El temps ha passat, tot s’ha transformat i la vida no és millor. A vegades, com a espectadors, podem sentir-nos perduts, però el film (el cinema de Jia Zhangke) no va a la deriva: retrata un món que hi va.

Ressons de la projecció de la pel·lícula a Canes 2024:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: Per a gaudir del cinema de Jia Zhang-ke cal tenir clar que la principal obsessió creativa del cineasta no és cap altra que la de documentar. Des dels inicis de la seva filmografia, a finals dels anys noranta, Jia Zhang-ke entén que tant el poder reproductor de la càmera cinematogràfica com el valor de la posada en escena han de servir per atrapar els moviments d’una transformació, la de la Xina. Documentar no equival a apostar directament pel documental, encara que en determinades pel·lícules ho faci. Documentar passa per la recerca d’un curiós equilibri que situa la pel·lícula a la feble frontera que separa la realitat de la ficció. “Caught by the Tides” és una pel·lícula clau a la seva filmografia perquè funciona com a document sobre el seu propi mètode i com a síntesi del treball de documentació que ha acompanyat la seva filmografia. “Caught by the Tides” es desenvolupa en tres parts i està rodada en quatre anys diferents: 2001, 2006, 2017 i 2022. En aquests tres moments vol mostrar la transformació de la Xina –el gran tema de la seva filmografia– però també ens mostra la transformació del suport que ha fet possible la imatge d’aquesta transformació. A la primera part domina el joc de contrastos entre dos mons diferents. A principis del nou segle a la Xina quedaven els retrats de Mao, els joves de les províncies celebraven les seves festes a locals sòrdids, els carrers no estaven asfaltats i els vells locals del partit començaven a transformar-se en locals musicals. El 2006, a les portes dels jocs Olímpics de Pequín tot aquest món s’havia transformat: les velles fàbriques es van abandonar, els clubs de música van passar a ser clubs de contactes i el paisatge urbà de la província va començar a urbanitzar-se i a deshumanitzar-se. En aquest context, Jia Zhang-ke apunta l’inici d’una història d’amor entre Qiaoqiao i Bin. La desaparició de Bin provoca una recerca per part de Qiaoqiao, que es prolonga durant dues dècades. A la segona part, Jia Zhang-ke torna a la presa de les tres goles, la presa més gran del món que va ser l’escenari de la seva pel·lícula “Natura morta”. Han passat uns anys des que es va rodar la pel·lícula i la presa és a punt d’inundar tota la regió mentre es produeix el desplaçament massiu de la població. La Xina mostra a la presa tot el seu potencial econòmic, les restes del comunisme apareixen llunyanes i el nou poder econòmic mostra la seva megalomania. Finalment, a la tercera part ens trobem davant del paisatge de la desolació provocat per la pandèmia, el protagonista viatja del sud fins al nord a la recerca de la seva estimada. Pel camí es troba amb un món mecanitzat, on un vell rodamón s’ha convertit en influent i la intel·ligència artificial sembla augurar el futur d’un nou món. (..) Un cop més el seu cinema és un treball minuciós de documentació d’un món en perpètua transformació.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Jia Zhang-ke compon la primera obra major que apareix en aquest apagat i, fins ahir, més aviat mediocre festival. (..) [Explica] mitjançant l’articulació de dos fragments temporals diferents, una romàntica història d’amor protagonitzada inicialment per dos joves plens de vitalitat i després, després del seu retrobament vint anys després, per dos adults a les cares dels quals es deixen veure totes les ferides de la vida . Com en les seves millors conquestes, Jia Zhang-ke es mou amb facilitat i amb harmonia barrejant el documental i la ficció, com si el primer formés part de la segona i viceversa, perquè la transformació dels personatges és també la dels seus actors, a els qui el cineasta recupera dues dècades després del primer rodatge. Entremig, al compàs dels itineraris personals dels dos protagonistes, es dibuixa una nació que es trenca i es recompon deixant al camí tantes ferides geogràfiques com emocionals, cosa que no impedeix que el film assoleixi en l’àmbit pròpiament dit de la ficció una emoció genuïna i una intensitat continguda que mai no es desborda, però que acaba per fer efecte en l’espectador. Obra complexa i de profunda originalitat, ens permet recuperar els millors registres del seu director (..).

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: Cronista cinematogràfic. Al llarg de la seva carrera, Jia Zhangke s’ha confirmat com el principal cronista cinematogràfic de la Xina moderna. I “Caught by the tides” (..) és el seu retrat més definitiu fins a avui de les nombroses transformacions experimentades pel país al segle XXI a causa de l’expansió cultural i econòmica, la urbanització i la globalització. Per revisar aquesta història recent, el director també fa la mirada enrere al llarg de la seva pròpia filmografia, literalment (..). “Caught by the tides” acompanya una dona al llarg de 20 anys durant els quals experimenta un idil·li fallit i mira de sobreviure als traumàtics canvis que es produeixen al seu voltant, i mentrestant transcorre principalment a la manera de muntatges hipnòtics d’imatge i so. (..) El retrat femení que en resulta no només és coherent sinó rotundament commovedor. Mentre es passeja per la pantalla observant el que passa al seu voltant com una prolongació fictícia del mateix Jia, a través dels seus ulls som testimonis de l’eufòria que va generar al país l’elecció de Pequín com a seu dels Jocs Olímpics del 2008, la devastadora construcció de la presa dels Tres Colls i els efectes tan demolidors que va tenir la pandèmia entre els seus ciutadans. Però el que aquí importa no són els esdeveniments que apareixen a la pantalla, sinó la cadència poètica i l’embriagadora atmosfera de melancolia amb què els embocalla Jia.

Sergi Sánchez, a Facebook: La magnífica “Caught by the tides”, el setè títol que el xinès Jia Zhang-ke presenta a competició a Cannes, també és una pel·lícula en trànsit. Es podria dir que fa més de vint anys que la roda, perquè inclou material d’algunes obres clau de la seva filmografia (“Unknown Pleasures” i, sobretot, de “Natura morta”, de la qual reutilitza alguns plans) i imatges que va filmar a les albors del segle XXI. En aquest sentit, Zhang-ke no sols torna a parlar dels canvis socioeconòmics de la història del seu país, agitat per la velocitat capitalista i la implantació neuròtica de les noves tecnologies, sinó també reflexiona sobre la capacitat del seu cinema per reflectir aquests canvis, que ara inclouen un inevitable capítol situat en un temps post-pandèmic.  (..) La primera part és deliberadament elusiva i opaca, encara que la manera fragmentada, gairebé abstracta, en què Zhang-ke barreja textures d’imatge, espais en ruïnes i en efervescència, i testimonis documentals, deixant que els dos amants només coincideixin puntualment, sense parlar-se, és molt hipnòtic. La segona part amplia el camp de batalla de “Natura morta”, fins al punt que sembla que estem veient aquella pel·lícula des d’una altra perspectiva, i la sensació de dislocació del record resulta fascinant. La tercera és alhora crepuscular i esperançadora: si Zhang-ke ha silenciat la veu de Qiaoqiao durant tota la pel·lícula –és, sí, un film gairebé sense diàlegs, però molt musical–, ara llançarà un crit que és tota una declaració de principis, potser l’única manera que té el poble xinès d’expressar-se quan sembla que el creixement econòmic ha oblidat els invisibles.

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) “Caught By the Tides” ofereix un panorama impiadós, dolorós, angoixant que s’aprecia tant a l’entorn com a la cara de Bin (..). El pas del temps també s’aprecia en la qualitat de la imatge, que va d’un precari DV inicial a un bell full HD a les escenes recents ..). Potser “Caught By the Tides” no és de les seves pel·lícules més brillants, però fins i tot en l’ús d”outtakes’, en el reciclatge de vells materials, en certes zones més contemplatives de la pel·lícula (hi ha molt pocs diàlegs) i en la seva descripció de la pandèmia sorgeix una potència cinematogràfica i una càrrega emocional infreqüents al cinema contemporani. Jia Zhang-ke segueix sent un director indefugible i essencial.

Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: (..) Una pel·lícula reeixida i formidable, però més senzilla i radical, per explicar una història d’amor fallida. (..) El títol de cineasta més gran del món, de Rossellini del segle XXI, Jia Zhangke se’l va guanyar als anys 2000, entre “Platform” (2000), “Still Life” (2006) i “A Touch of Sin” (2013), i mai no l’ ha perdut durant la dècada del 2010. El seu nou llargmetratge de ficció (..) té el títol en anglès “Caught by the Tides” i el títol original xinès “Fenglui Yidai” -que cal traduir, segons el seu autor, com “una generació a la deriva”- (..). Explica de fet (..) el destí històric i sentimental, cada cop en tres èpoques o parts, de tota una generació, que és la del cineasta (nascut el 1970), la de la seva actriu Zhao Tao, la d’un petit nombre de personatges que van crear i que anem trobant de pel·lícula en pel·lícula. (..) [Tot el que Jia Zhang-ke fa a la pel·lícula] Per fer què? Un resum (quasi un ‘best-of’) del seu cinema, és possible; una nova versió de la història emocional i col·lectiva de la Xina durant un quart de segle, això és segur; un doble retrat de Z.T. [Zhao Tao, la dona del cineasta i protagonista dels seus films] i autoretrat de Jia, esbossat, reelaborat, enganxat, tornat a muntar, al llarg de mitja vida, sens dubte. O torna a ser una altra cosa? Més senzill, perquè el costat de pel·lícula sobre la màfia, per tant, faula ètica, de “Les Eternels” gairebé ha desaparegut aquí per donar pas a una història d’amor impossible o simplement fracassada (..). Però més radical, perquè la pel·lícula enganxa, posa en joc, trenca en cent peces, una idea concreta de cinema, que és una pràctica del temps. Tornar a gafar aquestes preses d’època i aquests trossos de ficció reelaborats per explicar cada cop una altra història, o una possible versió paral·lela de la mateixa, per fer una altra pel·lícula pràcticament continguda en el material de les anteriors, és treballar el passat (enregistrat, tant si va ser captat sobre la marxa o posat en escena) com un material infinit, que canvia amb les variacions del present, amb el gir dels esdeveniments. Aquí covid, IA, en el teló de fons d’una societat de control total a la Xina de Xi Jinping, el present de la pel·lícula transforma el material del passat (dels personatges, i del país). I només el cinema, que només pot fer amb allò que es va gravar en un moment determinat, llunyà o proper, pot posar en pràctica, en plàstic, aquesta veritat: la modificació del passat pel present i el futur. És a dir, la seva reescriptura, o simplement la seva escriptura: així com, en la vida i en l’amor, només sabrem el que hem viscut, el que estàvem vivint després dels fets, després d’haver viscut i d’haver viscut la resta (encara que només per tenir la gola atapeïda de penediment), i el mateix passa amb la història col·lectiva, de la mateixa manera que una pel·lícula pot, retrocedint en el temps (literalment, rebobinant), inventar-la. “Caught by the Tides” aplana el temps –de fet una successió, un fris– i treballa els seus xocs (de formats, textures d’imatge) i ritmes (és una pel·lícula musical, fins i tot una ‘mixtape’) (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) el moll de l’os d’aquesta pel·lícula ambientada en la nova era iniciada amb el començament del segle XXI és la inestable història d’amor de Qiaoqiao (Zhao Tao) envers Guao Bin (Zhubin Li) al llarg dels temps, una relació romàntica problemàtica presidida per la separació quan Guao marxa a un altre racó del país i Qiaoqiao l’espera infructuosament o surt a buscar-lo fins a un rencontre impossible quan ja son més grans. De nou, Jia Zhang-ke ens parla de la modernitat i lo antic i es serveix, tot i la dispersió i disgregació del relat, d’imatges cuidades i plenes de sentit, ja sigui de runes, vaixells o escenes quotidianes.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Tornant al lloc i al temps de construcció de la presa de Les Tres Gorges, escenari d’un dels seus grans films, “Naturalesa morta”, fa la sensació que, entre un registre documental i una narració només esbossada, Zhang-Ke sembla encallat.

Altres reaccions.-  David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5. Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’.

***

FOTOS: “A la deriva” (Atalante)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!