Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

1 de febrer de 2025
0 comentaris

Altres veus: “A different man”, d’Aaron Schimberg

L’ambiciós actor novaiorquès Edward (Sebastian Stan) se sotmet a una intervenció quirúrgica radical perquè li canviï dràsticament l’aspecte. Com a resultat, moltes coses canvien a la seva vida i, tanmateix, tot segueix pertorbadorament igual. Malgrat que s’hagi transformat exteriorment i pugui començar una nova vida, continua sent qui és i no pas qui vol ser. Després de sotmetre’s a la cirurgia reconstructiva facial, es fixa en un home que l’interpreta en una producció teatral basada en la seva vida anterior. És així que, al damunt, es perd el paper de la seva vida i la nova cara, de somni, es converteix en un malson: aquesta és la sinopsi d’“A Different Man“, d’Aaron SCHIMBERG, que, havent-se estrenat al Festival de Sundance 2024 i després de valer el premi a la Millor Interpretació (Sebastian Stan) al Festival de Berlín 2024, guanyar el Premi al Millor Guió (Aaron Schimberg) al Festival de Sitges 2024 i endur-se el Globus d’Or al Millor Actor (Sebastian Stan), ha estat nominada als Oscar en la categoria de Maquillatge/Perruqueria.

Amb Sebastian Stan, Renate Reinsve, Adam Pearson.

Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Distribuïdores i estrenes als cines, DE: Vértigo, EE: 31.01.2025, DF: Pendent, EF: Pendent, DI: Lucky Red*, EI: 20.03.2025.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A LA BERLINALE 2024:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’, titulada Sebastian Stan, de superheroi de Marvel a ‘monstre desfigurat’: A les pel·lícules i sèries de l’univers Marvel, Sebastian Stan és el Soldat d’Hivern, un superheroi penedit del seu passat com a assassí del KGB, però a la pertorbadora “A different man” (..) interpreta (magníficament) un personatge molt més fràgil i torturat: l’Edward és un actor que pateix neurofibromatosi, condició que li desfigura terriblement la cara. Els únics papers que troba són en vídeos educatius per ensenyar a tractar millor els companys de feina amb deformacions. Reclòs en la seva bombolla de frustració i soledat, veu passar la vida sense participar-hi, aliè a l’amor o l’amistat fins que una droga miraculosa el cura i, de sobte, s’obren per a ell les portes del sexe fàcil, el respecte i l’èxit professional. (..) “A different man” reflexiona sobre la idea de normalitat a través de la nova vida d’un Edward confós i encara frustrat, que s’obsessiona amb interpretar-se a ell mateix en l’obra que prepara una antiga veïna, una dramaturga que s’ha inspirat en la relació platònica que van tenir durant setmanes. És en aquest punt que l’aparició d’Adam Pearson sacseja l’Edward i la pel·lícula: Pearson és un actor amb neurofibromatosi a la vida real que ja tenia un paper important a l’extraordinària “Under the skin” (2013), de Jonathan Glazer, i que a “A different man” interpreta l’Oswald, que un bon dia es deixa caure pel teatre i es fica a tothom a la butxaca amb el seu carisma i la seva simpatia. L’Edward, desconcertat, veu amenaçat el seu paper a l’obra i fins i tot la seva nova identitat: que l’Oswald sigui feliç amb una cara tan desfigurada, movent-se per la vida com un eslògan vivent sobre la bellesa interior, fa que es qüestioni a ell mateix i a la seva transformació. Tocada pel negríssim sentit de l’humor de Todd Solondz i l’existencialisme crispat de Charlie Kaufman, la pel·lícula assenyala la incapacitat de les persones per canviar el que som. En el fons, Schimberg ens diu que el millor que podem fer és acceptar-nos com som i acceptar-nos com més aviat millor. (..) Tot i decaure en l’últim tram, “A different man” és una proposta prou estimulant, una història sobre la bellesa que no té por de ser monstruosa quan cal.

Gerard Casau, a X: ‘A Different Man’ completa amb ‘Beau Is Afraid’ i ‘Dream Scenario’ la trilogia d’A24 sobre homes esbalaïts. Es reconeix el segell, però sorprèn la bastida narrativa, molt a prop de Woody Allen, sobretot a partir de la dinamitadora aparició d’Adam Pearson.

Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Un tipus de sorpresa molt diferent, i molt més grat, és la que causa la segona de les pel·lícules aspirants a l’Os d’Or presentades avui “A different man”, en bona mesura per com se les arregla per convertir el que podria haver sigut una mera suma d’al·lusions a referents tan diversos com “L’home elefant” (1980), “La mosca” (1986), “Vertigen” (1958) i les pel·lícules escrites per Charlie Kaufman en una obra completament diferent, i distingible pel seu delirant enginy i la falta de presumptuositat de la qual fa gal·la mentre proposa reflexions profundes. (..) El director nord-americà Adam Schimberg construeix un sofisticat entramat metatextual per qüestionar les idees de bellesa i normalitat que la societat actual promou i els nostres prejudicis sobre el paper que haurien d’exercir les persones que no s’hi ajusten, i per posar en dubte els mètodes als quals artistes com ell mateix recorren per explicar històries sobre persones que pateixen deformitats. I mentrestant fa que “A different man” canviï constantment de forma i es retorci i enrosqui sobre si mateixa, i que transiti hàbilment de la comèdia negra al cine de terror i del drama existencial a l’esperpent.

Sergi Sánchez, a Fcebook: Una mena de barreja de “Beau tiene miedo” i un metamalson de Charlie Kaufman, l’estupenda “A Different Man”, d’Aaron Schimberg, vol demostrar que el que entenem per “normal” no resideix tant a la nostra mirada com al que projectem als altres. No es tracta que la bellesa sigui a l’interior sinó d’assumir un paper que representem amb convicció des que naixem fins que morim. Posant en abisme (literalment) un home amb neurofibromatosi, la pel·lícula, una sàtira sobre la identitat en un món que és en si mateix una enorme, hipòcrita anomalia, es va revelar com la sorpresa de la jornada d’ahir.

Altres reaccions: Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

“Jo és un altre” (Daniel Pérez Pamies, Full de Sala del Cinema Truffaut): El més terrorífic de ‘La metamorfosi’ (1915) –i aquí està la genialitat de Franz Kafka–, no era que Gregor Samsa despertés un matí en el seu llit convertit en un monstruós insecte. L’aspecte de l’insecte no importa. És igual com sigui. Per això l’escriptor demana expressament en una carta que el monstre no ha de ser dibuixat sota cap circumstància, ni tan sols vist des de lluny. L’important de la metamorfosi està en la transformació. D’aquí el títol. Però en la transformació en si, i ni tan sols en el seu desenvolupament: quan el Samsa es desperta ja és un insecte. No sabem com ha passat, simplement ha passat. El fonamental de ‘La metamorfosi’ és una altra cosa: és el que produeix, el que ve després. Aquí està continguda la veritable tragèdia i el patetisme que provoca el llibret del Kafka: que la metamorfosi, en el fons, no canvia res. (..) El més terrorífic de ‘La metamorfosi’, allà d’on neix la seva ironia i, per què no, la seva comèdia, és de la comprensió que les forces que mouen el món –ja sigui el progrés, l’economia, o la burocràcia –, són completament alienes i indiferents als problemes de l’individu. Aquesta qüestió aparentment tan senzilla, però, alhora, tan profunda, sembla que l’ha entès perfectament Aaron Schimberg, o que d’alguna cosa així podria parlar-nos “A Different Man” (2024). La pel·lícula, produïda per A24 i amb aquest equilibri tan peculiar entre el suspens i l’humor negre que defineix a la companyia –a mig camí aquí entre la comèdia sinistra d’Ari Aster i el deliri absurd dels germans Coen–, és protagonitzada per Adam Pearson, un actor britànic amb el rostre afectat per tumors causats per una neurofibromatosi, i Sebastian Stan (..). // En “A Different Man”, el Pearson interpreta a un aspirant a actor força mediocre i pusil·lànime que decideix sotmetre’s a una operació quirúrgica experimental, amb l’esperança que ser normativament atractiu li solucioni la vida, i llavors es converteix en l’Stan. Aquesta idea de l’actor fent d’actor, de la representació dins de la representació (el que s’anomena metaficció), junt amb el motiu de la desfiguració i els judicis basats en les aparences físiques, són els eixos de referència que situen l’obra del Schimberg (..). // El retorçadament divertit i enginyós del plantejament de “A Different Man” arriba després, quan el Pearson ha canviat la seva cara i s’ha convertit en l’Stan, en el moment en què apareix un altre noi, anomenat Oswald, que és exactament igual que ell abans de l’operació de cirurgia. Aquí s’obre l’autèntic tema de la pel·lícula, i entra de ple en el terreny kafkià. Amb un esperit molt peculiar, “A Different Man” aprofundeix en la complexitat humana i s’allunya per complet dels retrats benpensants i les històries d’acceptació i superació personal, on els personatges amb deformitats facials són sempre una espècie de màrtirs de gran cor, com era el cas de “The Elephant Man” (1980) de David Lynch, “Mask” de Peter Bogdanovich (1985), o “Wonder” de Stephen Chbosky (2017) –totes elles, per cert, interpretades per actors d’èxit emmascarats sota quilos de pròtesis–, i planteja una condició humana travessada pels desitjos i les frustracions, amb totes les seves paradoxes, les seves contradiccions i les seves frustracions, arribant a alguna cosa bastant més profunda, més fosca, i definitivament més interessant, que va una mica més enllà de l’aparença de les coses.

L’autèntica lletjor es troba a l’interior (Gerard Casau, diari ‘Ara‘): (..) l’autèntica estratègia de la pel·lícula d’Aaron Schimberg és emular la metamorfosi que experimenta el personatge central, encarnat per Sebastian Stan: un cop comença a passejar-se amb unes faccions noves, el to es modula per acostar-se progressivament al d’una comèdia urbana (novaiorquesa, per ser més precisos) i neuròtica, centrada en la relació amb la dramaturga que interpreta Renate Reinsve, que vampiritza sense saber-ho l’experiència del seu amant, que es col·loca una màscara i recrea la seva antiga existència en una mena de maniobra disfuncional de seducció. En el moment en què fa la seva entrada el carismàtic Adam Pearson (..), les granuloses imatges en 16 mm ja no poden dissimular que, en realitat, l’horitzó cap al qual es dirigeix la mirada de Schimberg és el de Woody Allen. Al cap i a la fi, ens trobem davant d’un procés de fer entrar en crisi una masculinitat ridícula i insegura que emprèn una fugida cap al no res per abismar el protagonista i la pel·lícula sobre si mateixos, fins a l’inevitable col·lapse. Un procés recargolat que amenaça amb enfonsar el film sota el seu propi pes, però que Schimberg narra amb gràcia càustica, com una faula que amarga la més clàssica de les moralines dels contes per dir-nos que a l’interior –al nostre i al dels altres– no hi ha bellesa, només diferents formes de lletjor i vilesa.

‘A different man’, les paradoxes de la bellesa i la deformitat (Bernat Salvà, diari ‘El Punt Avui‘): (..) Sebastian Stan interpreta el protagonista en la primera part del film amb un treball de maquillatge que ha merescut una nominació a l’Oscar. Després actua amb el seu rostre (és l’intèrpret de Bucky Barnes / Winter Soldier als films de Marvel), en un treball doble que li ha valgut el Globus d’Or al millor actor dramàtic i el premi d’interpretació de Berlín. Ha quedat, però, fora de les nominacions als Oscar. Renate Reinsve, actriu noruega premiada a Canes per “La peor persona del mundo”, interpreta la veïna i aspirant a dramaturga. L’actor, presentador i activista britànic Adam Pearson, que té realment neurofibromatosi, interpreta el tercer protagonista del film, que apareix en escena quan preparen un muntatge teatral sobre un home amb la mateixa malaltia dels dos protagonistes. La història inclou canvis radicals de personatges, intercanvis de rols, paradoxes i referències explícites al mite de ‘La bella i la bèstia’.

Faula moral sobre l’aparença física (diari ‘El Periódico‘): (..) Edward la tenia [la identitat], però amb el seu canvi físic la perd per complet. Sobretot quan, en la idea més interessant de la pel·lícula, vol recuperar aquesta identitat interpretant-se a si mateix, però ara amb una màscara, a l’obra que ha escrit ella [la veïna]. El film s’abisma a un irònic joc sobre realitat, representació, ficció i apropiació; sobre la màscara i l’ètica. ¿És correcte utilitzar una persona deforme en una obra dramàtica, o a la mateixa pel·lícula, que no se sap bé si critica la recepció social cap a l’alteritat o s’hi delecta? La faula sobre la lletjor, l’aparença i el físic normatiu resulta tan interessant com desconcertant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!