Club 7 Cinema

Em sembla particularment necessari començar aquest recull d’articles sobre 13 Tzameti amb el de l’entrevista de Xavi Serra al director, Géla Babluani, que ha publicat el número 11 de Benzina (gener de 2007); perquè el cineasta hi revela qüestions que val la pena tenir en compte en valorar la pel·lícula. Sóc dels que pensen que les entrevistes als directors són tan sols material complementari, que allò que realment importa són les pel·lícules, l’obra; però, certament, les declaracions dels autors ens poden aportar matisos o, com passa en aquest cas, una millor comprensió de quina és la filosofia amb què el noi s’ho agafa, això de fer de cinema.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Xavi Serra (Benzina núm. 11, gener de 2007) es planteja que, pel que sembla, més enllà del "polar", el thriller francès no ha mort i que, amb noms com Jacques Audriard i Géla Babluani, la gran tradició francesa de gènere s’enfronta a una renovació necessària i possible. Tot i així, cal dria fer alguns matisos a aquesta percepció crítica, si ens estem a les declaracions de Babluani. Quant a la diguem-ne "adscripció nacional", Babluani diu: Em sento un director georgià a París. El meu cinema és una barreja d’amdues sensibilitats. Geòrgia m’ha donat un punt de vista i França m’ha permès concretar-lo. I pel que fa a l’adscripció del seu cinema a un "gènere", Xavi Serra ens informa que, tot i que sembla haver-hi acord entre crítica i públic,  el director no vol sentir a parlar de gènere, tot contestant que El més important, en qualsevol cas, és la història. Llegint l’entrevista, te n’adones que, per a Géla Babluani, 13 Tzameti és essencialment una pel·lícula sobre la violència humana. Xavi Serra ho remarca: testimoni de la guerra civil del seu país, el director té un interés especial en la violència que l’home infligeix. I Babluani, que diu que no té sentiments gaire positius envers l’ésser humà, declara: La violència m’interessava molt més que no pas la guerra. El conflicte sempre porta a parlar de bons i dolents i acaba sent una cosa evident. Volia parlar de la violència, però sense posar-hi rostre, sense assenyalar uns culpables. Ara bé, com diu Xavi Serra, la lliçó cinematogràfica més interessant d’aquesta reflexió rau en com Babluani posa en escena aquesta violència radical, sense rostre. Remarca l’articulista que un dels encerts del film és el sosteniment prolongat de la tensió i el director l’hi està, tot explicant que volien dirigir l’atenció a un punt diferent en cada escena. I finalment, parlen de la moral de 13 Tzameti: Els cineastes no tenim res a ensenyar a la resta de la gent -respon Babluani-, aquesta no és la nostra feina. La nostra feina és constatar i no pas alliçonar ningú.

L’article sencer de Xavi Serra, el podem llegir a la pàgina 28 del número 11 de la revista Benzina, de gener de 2007.

Membre del jurat del Festival de Sitges, en què va concórrer 13 Tzameti, Carlos Losilla (Avui, 27 de gener de 2007) la qualifica de curiosa "opera prima" i la descriu com a "thriller" convencional vestit amb guarniments d’un cert cinema d’art i assaig. Reconeix que Géla Babluani té ull per a les caracteritzacions i els ambients, així com un acurat sentit de la tensió cinematogràfica; malgrat que li retreu l’ús efectista del joc (..) de la ruleta russa (..) que ens té massa pendents dels resultats macabres de la reunió i acaba desentenent-se de personatges i motius. Considera que, així les coses, el vessant social de la trama queda absolutament deslluït i que el retrat d’aquesta Europa encarada a noves formes de pobresa, amb la consegüent degradació moral, no té prou força per enfrontar-se a la vitalitat d’escenes en què els personatges es disparen els uns als altres. Apunta que potser el veritable sentit de la pel·lícula sigui mostrar l’horror que amaguen les aparences quotidianes; però considera que Géla Babluani s’inclina més per l’espectacle que per la reflexió, per la qual cosa conclou que 13 Tzameti és un bon exercici de gènere i poca cosa més. No cal dir que Losilla encara hi afegeix una postil·la sobre que Hollywood n’estigui preparant una versió: és com la seva dèria crítica -tots en tenim alguna!-.

Resulta un exercici molt interessant, contrastar aquesta crítica amb les declaracions de Géla Babluani a l’article de Xavi Serra. En les contradiccions, diria que es fan presents les limitacions del cineasta o, més ben dit, alguns dubtes que la seva filmografia posterior ens permetran confirmar o esvair. He de reconèixer que, si les paraules de Babluani em fan entendre les motivacions que el duen a tractar la violència com ho fa, la pel·lícula, en canvi, la percebo força com la veu Carlos Losilla; tot i que jo no seria ni de bon tros tan contundent amb l’afirmació que el director s’inclina més per l’espectacle que per la reflexió. Em sembla que estem davant d’una típica immaduresa autoral; davant d’una obra fràgil, malgrat l’impacte que causa; davant d’una diguem-ne opera prima que deixa oberts força camins que Babluani pot emprendre… Entenent el que diu Losilla, diria que encara és d’hora perquè m’hi avingui. 

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: 13 Tzameti > Losilla > Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 27 (dissabte) > Cultura i espectacles > "Un joc massa perillós")

Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 25 al 31 de gener de 2007) titlla 13 Tzameti de proposta inventiva i -també- curiosa; per bé que, de seguida, matisa que és millor el plantejament que no pas el desenvolupament, per moments allargat i una mica efectista. Casas parla del discurs físic i gestual del film, explica que tracta de la paranoia del nostre temps (..), de fins on pot arribar un individu per guanyar uns quants diners, encara que amb això pugui perdre el poc respecte que li queda…. Després de comentar-ne breument la sinopsi, ens fa notar que, a 13 Tzameti, es nota (..) la influència dels clàssics soviètics en la tria del dur blanc i negre, amb els seus contrastos i denses taques; tot i que corre a remarcar que el que ja no és en absolut tan clàssic és la concepció dels plans i l’estil de muntatge, tendents a una crispació que funciona bé només la meitat de la pel·lícula.

Clara, breu i contundent, la crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 15 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico), setmana del 25 al 31 de gener de 2007.

Judith Vives, al seu bloc Espaiisidor.blogspot, va parlar de 13 Tzameti, el 9 d’octubre de 2006, ran de la projecció al Festival de Sitges. De manera molt gràfica, explica que aconsegueix crispar tots els nervis i posar de punta tots els pèls de l’espectador. Considera que el pròleg i l’epíleg del film contenen tota una trama de negocis bruts, trampes, curiositat i atzars que acosten 13 Tzameti al cinema negre més convencional. Tanmateix, Judith Vives recalca molt la importància de la part central de la pel·lícula: en la claustrofòbica, intensa i absolutament desquiciada hora central és on radica el gran interés de 13 Tzameti (..) Babluani hi desplega tot el seu potencial visual -proclamant-se com a digne hereu de l’hungarès Béla Tarr- en un exercici d’estil rabiós i tallant que deixa sense respiració. En canvi, retreu al cineasta que, després, vulgui tancar tot l’argument, allargassant en excés el metratge, amb la corresponent pèrdua final d’intensitat. 

L’article sencer de Judith Vives, clicant aquí: 13 Tzameti / Vives / Espaiisidor.blogspot (així enllacem amb l’arxiu d’octubre de 2006 del seu bloc; aleshores, cal anar baixant fins al dilluns, 9 d’octubre, en què trobarem "Noves formes de cinema negre", l’article en què parla d’aquest film i de Brick, de Rian Johnson)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!