Club 7 Cinema

Notes sobre Wakolda, de Lucía Puenzo, projectada a Un Certain Regard. El text d’aquest article pot esguerrar la visió de la pel·lícula a espectadors que vulguin desconèixer-ne el desenvolupament i desenllaç.

En aquesta pel·lícula, que adapta la novel·la de la mateixa cineasta sobre una família que, el 1960, convisqué amb el metge alemany que resultà ser Josef Mengele, sense conèixer-ne l’autèntica identitat, té com a interès destacat no tant la crònica del nazi visquent refugiat en un racó de la Patagònia aquella època i aconseguint fugir l’encalç del Mossad —que, segons l’argument féu tard per la dèria de caçar primer Eichmann— com la descripció del context. És a dir, la descripció de la colònia alemanya en aquella part arraconada de l’Argentina, cau de nazis refugiats, on ja s’havien celebrat aniversaris del Führer en plena guerra…

Lucía Puenzo introdueix el personatge d’una arxivera-fotògrafa —real, segons es dedueix dels crèdits finals de la pel·lícula— que, preparant capses amb material “compromès” que els nazis exilats volen preservar i amagar sota terra, ens transmet eficaçment el testimoni de la presència hitleriana a la regió durant la guerra —contextualitzant la magnitud i característiques d’aquell exili alemany— i alhora fa de pont amb el paper encalçador del Mossad. Ella i el cap de la família argentina que obren l’hotel on s’estarà Mengele representen l’Argentina que es mirà de cua d’ull aquella gent centroeuropea; a diferència d’altres, que no en qüestionaren res, tot aprofitant-ne el que calgués, com per exemple les tècniques mèdiques d’aquell metge misteriós…

En aquell ambient, destaca un xicot molt servicial amb Mengele i que somia amb el retorn de Hitler; una escola nacionalista alemanya que no admet ningú que els pugui resultar perillós; una senyora i estranya casa, a tocar de hotel, on arriben hidroavions, molt custodiada per personal propi, on hi ha tot de gent amb el rostra embenat i disposen de molts recursos clínics —a disposició de Mengele, si cal—; un búnquer que l’exèrcit argentí enderrocà; un laboratori clínic que posen al servei d’aquell metge; els diners que van arribant a Mengele; els contactes d’aquest…

La directora tanmateix hi fa predominar el relat, la narració, amb una planificació cinematogràfica expeditiva. I, si havia quedat cap dubte sobre les seves limitacions en la posada en escena, ho rebla amb un recurs d’impotència com és el de pujar el to de la música per a emfasitzar el moment final,  de la fugida de Mengele al Paraguai.

No se li pot pas negar, a la cineasta, alguna idea visual remarcable, especial la d’unes nines. El cap de la familia que conviu amb el nazi sense saber qui és té afició a crear prototipus de nines; però ni té mitjans per a muntar un negoci d’aquestes joguines, ni hi pot estar, atès que s’ha de fer càrrec de l’hotel familiar que han heretat en aquell racó de la Patagònia. El metge enigmàtic se n’assabenta a través de Lilith, la filla petita d’aquella gent, i fa per manera que els plànols dels prototips arribin a un fabricant. L’home té diners i contactes. De manera que el pare de família, la nena i Mengele visiten la fàbrica on se n’elaboren i junten les parts que conformen les nines “creades” en sèrie. La imatge d’aquestes “criatures de plàstic” generades mecànicament i clònicament evoca els experiments del criminal nazi amb canalla. La idea és bona; però Puenzo no passa d’esmentar-ho cinematogràficament. Li serveix només de crossa a la narració, talment com la llibreta en què Mengele va prenent notes i dibuixant anatòmicament els membres d’aquella família que l’acull, especialment Lilith, la nena petita i un parell de bessons que s’estan gestant: expliquen —i il·lustren— el personatge a partir del que ja se’n sap, però no s’hi capbussa per entrar a fons ni en aquella ment criminal ni en la seva activitat.

La morbositat que envoltava l’adolescent intersexual de XXY (Lucía Puenzo, 2007) i les noietes amants d’ El niño pez (Lucía Puenzo, 2009), es fa present en aquest seu tercer llargmetratge mitjançant la manera que filma Lilith, la nena arran de la pubertat, la relació de mútua tracció entre aquesta i Mengele, la primera relació de Lilith amb un noiet… Però, francament, més enllà de ser un tic marca de la casa, no acaba d’aportar res ni sobre Mengele, ni sobre la història que explica. L’estatura massa baixa de la nena inquieta el metge de la perfecció i la selecció. La consciència de com la menuda està fascinada per ell, el du a abusar de la seva posició dominant; però, de com ella l’atrau a ell, poc en treu profit la cineasta, llevat de la posició dominant, per a la qual no calia per res el tractament de la morbositat. Apunta, certament, a una perturbació íntima en l’impertèrrit Mengele, però l’apunt no passa d’aquí.

A part de la descoberta de la nena Florencia Bado, autèntica actriu promesa, cal remarcar el treball d’ Àlex Brendemühl, que basteix un Mengele amb tota la seva ambigüitat: impertèrrit en el seu objectiu i alhora dotat d’un tarannà propi d’un metge investigador que fo realment altruista, reservat respecte a la trama nazi i fred manipulador…