Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de maig de 2013
0 comentaris

Altres mirades de Canes 2013: “Grand Central”, de Rebecca Zlotowski

FOTO © Ad Vitam Tahar Rahim i Léa Seydoux, a Grand Central, de Rebecca Zlotowski

Notes sobre Grand Central, de Rebecca Zlotowski, projectada a Un Certain Regard.

Em sembla interessant de reproduir aquest fragment de l’entrevista a la directora (publicada al material de difusio de la pel·lícula): [L’ambient d’una central nuclear és] un bon territori de ficció. Aquests campings a la vora de les centrals nuclears al final d’enllaços d’autopista que mai no agafes i on els treballadors viuen en autocaravanes durant una colla de mesos abans de reprendre camí. Un territori desconegut, on podien desfermar-se passions inaudites com pertot arreu on es frega el perill i la mort quotidianament. Tenia ganes de fondejar-hi sentiments forts, nobles, de donar un gran destí als que mai ningú no dóna gaire res. Aquest era de debò el projecte de la pel·lícula. La central de la nuclear no era pas tan sols un rerefons, un paper pintat, sinó que el seu ambient es va imposar tant pel misteri que el caracteritza com per la gran analogia amorosa que generava: com el sentiment amorós, una central és un indret perillós que destil·la una contaminació lenta però certa, incolora i inodora, i s’organitza, com nosaltres, al voltant d’un cor difícilment controlable des que es posa en funcionament. Zlotowski, en aquestes declaracions, deixa clares les virtuts i limitacions de la seva pel·lícula.

Enmig de la rutina diària dels peons d’una centra nuclear —rutina que encadena un reguitzell de mesures de seguretat, precaucions, riscos, proves de radiació, descontaminacions… i també estones d’esbarjo al càmping on viuen, en cotxe, a un pub…—, neix una relació sexual, fortament carnal, entre un d’aquests operaris (Tahar Rahim) i la dona (Léa Seydoux) del seu encarregat (Denis Menochet). Aquesta relació, clandestina, la mantenen en plena natura. I la directora té cura de contrastar-la amb el perillós artifici de la nuclear. Natura “salvatge i pura” contra “l’artificiós artifici nuclear”. Aquesta contraposició que, com reconeix Zlotowski, és a l’origen mateix del projecte fílmic, dóna peu a aspectes força positius com aquest que acabem de comentar —tot i que potser ho remarca massa—, però finalment acaba per condicionar-la, sinó estimbar-la. Pretendre que hi hagi un paral·lelisme entre el perill nuclear i la relació amorosa clandestina ja es tenir novel·leques ganes de fabular i, francament, arriba al ridícul, especialment quan literalment la sirena de la central fa el senyal de risc extrem amb la parelleta fent un pas certament arriscat…

Val a dir que el guió perfila bé el personatge de l’operari enamorat i construeix plausiblement la clandestina història d’amor. Potser sí que abusa un xic d’incidents a la central nuclear —de debò, hi passen tantes coses? O és realment una manera d’entretenir cinematogràficament la narració?—; però trena amb eficàcia les diverses situacions de la pel·lícula. Per exemple, mentre espera que el contractin a la central, l’operari protagonista (Rahim) va a veure sa germana, perquè li demanaran referències d’ell en el procés de selecció; però la seqüència, lluny de ser un simple passatge del flux narratiu, ens aporta un bon bagatge d’informació sobre el personatge —cosa que ajuda a comprendre’l a mesura que avança el metratge—. Deixo per a una altra visió del film un dubte sobre el personatge del marit banyut (Menochet): esterilitat a part, m’ha quedat ambigu, pèl boirós, sigui perquè el guió el caracteritza així —i aleshores hi hauria trampa—, sigui perquè n’hi ha algun aspecte que no l’he acabat de copsar.

S’hi pot trobar algun referent genèric, al film. Hi ha qui parla de “western”, en la mesura que va d’un foraster que arriba a un indret dominat per una colla… Té però més aviat textura de cinema negre —amb la seva tèrbola temperatura moral—, de drama romàntic en què el “criminal” no és un gàngster sinó un dels veterans de la central, violent i expeditiu.

Léa Seydoux hi està físicament esplèndida, esponerosa: més que una interpretació hi aporta el cos, la presència, evocadora certament de més d’una famosa “femme fatale”. Tahar Rahim —actor discretet— s’entrega al paper. I Johan Libereau —en el paper secundari d’un operari company de la central— resulta excessiu, encarnant un personatge excessivament fet a mida del seu clixé d’exhibicionista, gai, proteic…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!