Club 7 Cinema

Notes sobre El ball d’en Tore, de Katrin Gebbe, projectada a Un Certain Regard. El text d’aquest apunt pot esguerrar la visió de la pel·lícula a futurs espectadors que no vulguin saber-ne el desenvolupament i desenllaç.

En altres èpoques m’aixecava d’una pel·lícula que blasmava i me n’anava. No sé perquè d’un temps ençà no ho faig. I mira que, en aquesta ocasió, de ganes en tenia…  Es tracta d’un film sobre un home dominant i agressiu que acull al jardí de casa seva un xicot feble, a qui violenta físicament, humilia i explota fins al límit. El pretext argumental —causa que decidís anar a veure’l— és que el noi està encegat per una fe religiosa de mena sectària, que el du a passar per aquest infern talment com un sacrifi, entre el que interpreta com una prova a què el sotmet Déu i el delit de protegir la filla de la dona amb qui viu l’agressor, xicota igualment víctima.

Gent normal i corrent, agressora despietada.

Hi ha cap motiu perquè aquell home actuï així amb els febles —la noia, el xicot—? No. És un individu normal i corrent, d’una classe mitjana-baixa, no especialment sotmès a cap atenuant —no es diu que hagi perdut la feina, no es parla que arrossegui cap trauma, no consta que passi per cap situació estressant, no respon a descontrols psicòtics o alcohòlics…—. I tanmateix no se n’està de rebregar braços, de clavar algun cop… Amb òbvia tolerància de la seva companya i mare de la noia. Pitjor encara. Quan decideix explotar-lo sexualment, du el xicot a un edifici gairebé industrial en què els propietaris del negoci i els clients mascles no dubten a abusar d’aquell cos jove, en una mena d’efecte multiplicador de la violència practicada per gent normal i corrent. I pitjor encara. En una ocasió que els grans tenen uns amics convidats i representa que el noi s’ha portat malament, en lloc d’expulsar-lo de la casa o d’avisar la policia —no és el cas, tampoc—, les dues parelles adultes s’hi posen de valent a masegar-lo. Fins i tot aquells amics, doncs, poden actuar tan salvatgement com l’home dominant i agressiu…

Observem que, en aquest film, les dones adultes toleren passivament la violència dels seus mascles, quan no passen a executar-la elles mateixes, arribant a extrems macabres. Una brutalitat, la de tots el personatges grans, que té estadis diferents. Hi ha les petites o grans patacades més o menys d’amagat i els abusos físics domèstics; hi ha l’agressió amb tissores; hi ha la tortura, sigui subtil —no deixar menjar— o explícita —fer empassar un pollastre florit, tallar parts del cos—…

Als darrers anys, ja són unes quantes les pel·lícules de directors centroeuropeus que porto vistes sobre individus normals i corrents que segresten, violen, agredeixen… febles, sota la impunitat de la seva façana de ciutadania responsable, o que, en qualsevol cas, es rabegen en la submissió degradant d’una persona indefensa. A la Quinzena dels Realitzadors 2010, la projecció de Picco, de Philip Koch, va ser increpada per una part dels cinèfils que s’exclamaven pel que consideraven evocador del malson nazi. A la Competició de 2011, Markus Schleinzer va presentar la seva Michel, que recreava els cinc mesos que un home de 35 anys va tenir segrestat un nen de 10 anys i va abusar-ne al sòtan de casa seva, en una barriada residencial austríaca… Només em faltava aquesta nova peça de la macabra col·lecció. Si aquest susbstrat violent és una realitat al cor d’Europa, la cosa es molt preocupant. Se’m pot dir que és universal —cosa que no ho faria menys inquietant— i fins que sobreïx de maneres molt diverses, éssent aquestes brotades esmentades —que no deixem d’associar al record del nazisme— potser més freqüents en l’òrbita germànica. Gairebé preferiria que hi hagués un fort component de l’afiguració dels cineastes, però em temo que… —a més, en algun cas, les pel·lícules es basen en fets reals—.

Inversemblança.

Per molt que es vulgui que l’home dominant i agressiu accepti que el noi planti tenda al jardí de la seva casa d’estiueig, perquè veu que no té on anar i a més el podrà ajudar a fer alguna reforma a la propietat; per molt que s’hi sentit atret, veient-lo com un boc expiatori dels seus impulsos violents i del seu delit de sentir-se superior; per molt que el rendibilitzi econòmicament prostituint-lo amb gais, resulta inversemblant que una parella amb una filla adolescent i un nen petit acullin a casa i comparteixin taula i vida col·lectiva amb un desconegut que ja es veu que no fila del tot com és aquell noi. I menys quan sembla que n’ha fet alguna i ningús no es planteja de foragitar-lo. Més increïble resulta encara, però, que aquest xicot s’hi quedi. Certament, els companys de la secta el deceben i fins el local sectari deixa de ser un possible refugi; però per a un jove errant, amb tot l’aspecte d’haver anat a raure en aquell racó d’Hamburg com podria acabar a qualsevol altre indret, no lliga que es deixi esclavitzar i encara menys de la manera amb què hi queda, i que no en fugi, podent fugir fàcilment. Com ja he comentat, el guió li dóna dos pretextos, que són més recursius que lògics, més per al que interessa la cineasta que no pas fruit d’un mínim sentit comú en l’evolució dels esdeveniments: salvar la filla adolescent i superar el que considera una prova de Déu. Parlem doncs de la vessant diguem-ne “religiosa” de la pel·lícula.

Anti Déu?

Aquest film s’estructura en diversos capítols, cadascun dels quals porta significativament i succesivament el títol de “Fe”, “Amor”, “Esperança”. El primer ve a correspondre a la presentació dels personatges, especialment quan en Tore, el xicot, està convençut que Déu ha operat un miracle arreglant un problema mecànic del cotxe de Benno i, decebut per la manca d’autenticitat dels companys de secta, se’n va a viure al jardi de can Benno. “Amor” abraça el vincle entre en Tore i la filla adolescent, la solidaritat entre les víctimes de la violència injusta, despietada, cruel. Un amor que Tore està convençut derrotarà el mal que encarna Benno. No proposa a la noia de fugir, ni tampoc ell mateix vol anar-se’n perquè amb amor ell creu que vencerà Benno i que la mossa evitarà de matar son pare. Que les coses ballaran el seu ball, vaja: aquesta és l’esperança d’en Tore.

En Benno, efectivament, és ben bé el dimoni, el mal encarnat, en contraposició a la fe absoluta, la innocència al límit que incorpora Tore. Quan més sotmès, humiliat i degradat el té, en Benno pregunta al noi: “On és el teu Déu?”. I en Tore contesta, assenyalant-se el propi cos: “Aquí”. El triomf del mal és inapel·lable, definitiu. El cos de la fe jeu, mort, abandonat i masegat a les aigües on l’han deixat moribund. El diable no ha ballat la música d’en Tore.

A què sóna la superioritat de l’home violent que se sent superior a Déu?

A què sona? Quina angúnia!

Una única escletxa.

En aquesta història, Katrin Gebbe deixa una escletxa al triomf de la bondat. Certament, passant pel sacrifici. La filla adolescent finalment fuig d’aquella llar i se’n du son germà petit. No s’ha quedat per a matar el padrastre —ni barallar-se amb sa mare, amb qui en cap moment de la pel·lícula veiem que passin conflicte pel comportament de Benno—. En el fons, és la victòria de Tore, que tanmateix la paga amb la seva pròpia pell —i no tan sols perquè la fugida es produeixi quan se l’enduen per a liquidar-lo—.

La cineasta té cura d’introduir al text fílmic elements de fugisser distanciament racional respecte a la follia que mostra en pantalla. En tot moment, en Tore queda identificat no tant com una persona religiosa sinó com a jove i propiciatòria víctima d’una secta —anomenada “The Jesus Freaks”—, de discurs engalipador i entitat vaporosa, i el seu comportament és el d’algú que, amb cervell més o menys petit, se l’ha deixat emplenar de pardalets alienadors. La fe que el mou, tanmateix, pot ser com la d’un creient fanatitzat. Contra el seu paupèrrim estat mental, a l’hospital li proposen una pteràpia psiquiàtrica, especialment després d’haver patit un deliri crístic —a part o en consonància amb les crisis com epilèptiques que pateix davant de qualsevol contrarietat—, i és en no seguir la pteràpia que s’aboca a la fi que el guió li té reservat, de caràcter sacrificial.

Nota: Gebbe era l’única cineasta alemanya present a Canes 2013. En cap altre seciió, ni oficial ni off-festival, n’hi havia cap altre/a. La presentació del film a Un Certain Regard va ser en presència de tot l’equip —nombrosíssim— i del ministre alemany de Cultura. Francament, si tenim en compte que se n’anuncià la incorporació a Un Certain Regard al cap d’uns dies de fer-se’n pública la programació, no s’ha de descartar que fos un criteri polític el que acabés decidint-ne la selecció: al capdavall el Festival de Canes és una estructura d’Estat i les relacions franco-alemanyes estan en procés de refer-se…