Club 7 Cinema

És “catalana” Pacifiction, la pel·lícula que Albert Serra presenta a la Competició del Festival de Canes? Els espanyols diuen que és espanyola -i si hi han posat calés, de segur que en començar el metratge hi hauran penjat el filmet “ES Cine español”-. Si en mires la fitxa veus que és una coproducció d’Andergraun Films (Catalunya o Espanya, depèn d’on ho miris), Idéale Audience (França), Rosa Filmes (Portugal) i Tamtam Film (Alemanya). Està parlada en francès i, com reconeix el mateix Serra, “el tema és francès”. Podem dir, doncs, que és francesa? Jo ho he dit en alguna ocasió. Els portuguesos i els alemanys, com que també en tenen coproducció, igualment poden dir que és portuguesa o alemanya? Què carai vol dir i què aporta posar una bandereta a l’obra d’un cineasta? De ben segur que a tot arreu ens posaríem d’acord si diguéssim ras i curt que és “una pel·lícula d’Albert Serra”. Ja sabeu que la meva manera de veure-ho és que és millor no posar banderes, per bé que, davant l’ús general i sistemàtic de la nacionalització identitària dels films, jo m’he acabat doblegant i també parlo de “cinema català”, “cinema espanyol”, “cinema italià”, etc. Malament ho tinc però amb Pacifiction, per mantenir que és pel·lícula “francesa”, com he dit anteriorment.

A l’entrevista que Xavier Grasset va tenir ahir a la nit amb Albert Serra al Més 324, Albert Serra ens presenta la pel·lícula “Tourment sur les îles”, va sortir aquesta qüestió i el banyolí va ser molt clar. Permeteu que en transcrigui el fragment que ho toca:

Grasset li pregunta si l’èxit de Carla Simón a la Berlinale i ara la seva participació a Canes vol dir que el cinema català passa per un bon moment, a la qual cosa Serra respon:

Serra: -Primer s’hauria de definir cinema català. No sé què vol dir per tu.

Grasset: – El director és català. El Productor…

Serra: – És una coproducció, en quin percentatge té la part catalana… Et podria fer una llista llarguíssima de produccions que també són produccions catalanes i de català no tenen absolutament res, a part d’emportar-se els diners que li correspon a la producció. O la meva pel·lícula mateixa, és en francès, tema francès, tot i que els càrrecs més importants són tots absolutament catalans, tret dels actors i encara així n’hi ha de catalans. Avui en dia i això és una cosa interessant… D’alguna manera ho lamento, que desaparegui el concepte de cinematografia nacional, perquè jo crec que això donava una forma d’identitat a certs artistes o certs realitzadors. L’Almodóvar mateix, per posar un exemple, que fes una pel·lícula americana, a qui li interessa? Al contrari, lo maco és que s’ha mantingut fidel i mil milions de temptacions que deu haver tingut per fer una pel·lícula als Estats Units, en anglès… El concepte de cinematografia nacional tenia, té, una certa gràcia. Al mateix temps, la realitat de l’espectador pel cinema avançat, pel cinema d’autor, etc. ja és una cosa mundial; vull dir que ja no pots sostenir una pel·lícula d’autor confiant amb els propis espectadors del teu propi país i, per tant, les coproduccions, aquesta hibridació de diferents països, de diferents talents, és lo natural. Per tant, és difícil de dir que és una pel·lícula catalana o que és una pel·lícula francesa o italiana o americana… avui en dia. Bueno, Hollywwod mateix es va alimentar de tot de talent europeu i no obstant això en deien pel·lícules americanes, fetes per europeus que venien de la tradició europea. I això ara és més present que mai.

Evidentment, l’Albert Serra s’haurà d’empassar que diguin que Pacifiction és espanyola o francesa, o hispano-franco-luso-alemanya, o catalana o vés a saber; perquè la cosa va així. Del que diu el banyolí en aquest fragment d’entrevista, en podríem parlar i debatre força coses, però aquí ho deixo. El debat està servit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!