Club 7 Cinema

Un amic cineclubista m’ha fet saber aquest matí que s’ha mort l’Alba Molas. Una notícia molt trista. Érem molts els que l’havíem coneguda i ens l’estimàvem. Molts que avui sentim un greu pesar pel seu traspàs.

Vaig conèixer-la a partir de 1979, quan vaig començar a moure’m pel Cineclub Garbí, de Malgrat. Ens aconsellava, assessorava per a la programació i ens en facilitava les pel·lícules. Era material en subdistribució de companyies com Musidora, Alta Films, etc. Especialment, per a mi, va ser d’un valor incalculable la seva generositat i professionalitat quan, al 1982, vaig necessitar-la per tirar endavant l’entitat (en tots sentits). Coneixia, estimava, respectava, ajudava els cineclubs del país. Ella i la Montserrat (que hi treballava) ens van ser figures imprescindibles. Fins al punt (ara potser revelaré “un secret”) que, quan al cap d’un temps, vam constituir la primera Junta Directiva de la Federació Catalana de Cineclubs i algú de l’oficina d’aquella entitat pretenia que deixéssim de treballar amb l’Alba, vam ser uns quants (de diversos punts de Catalunya) que ens hi vam negar. Oimés perquè, davant de problemes puntuals, ens trobàrem que en aquella oficina responien com si fossin funcionaris (inamobibles de Barcelona i gens disponibles fora del seu horari laboral), en contrast amb les solucions pràctiques amb què Alba Molas Serveis Cinematogràfics t’ho resolien. Allò, però, va ser cosa d’una certa època, feliçment superada posteriorment: el 2023, la Federació Catalana de Cineclubs li va concedir el Premi Nunes i avui, en fer-se ressò de la seva mort, conjuntament amb tot el moviment cineclubístic, la Federació ha expressat públicament «el seu agraïment per tants anys de dedicació, pel seu llegat i per la seva contribució decisiva a la difusió del cinema, especialment aquell adreçat a la canalla i al públic familiar».

Amb l’Alba, molta complicitat teníem. Amb ella també vam tirar endavant sessions (multitudinàries) de cinema a l’aire lliure que programàvem per a l’Ajuntament de Malgrat. A través seu vaig conèixer persones, professionals de gran vàlua, com en Pere Vila (encara avui, un puntal de la difusió cinematogràfica al nostra país). Va ser l’Alba qui em va posar en contacte amb Assumpció Maresma, aleshores cap de Premsa del nounat Festival de Cinema de Barcelona, perquè m’hi acredités (per a la revista del poble), en el que fou la meva entrada al món dels festivals (que tants anys fa que em dura).

Catalanista, em va advertir d’un fet premonitori (que no sé si vaig acabar d’entendre en aquell moment): l’arribada dels cines “madrilenys” a Barcelona (concretament, l’aterrament a Barcelona d’Enrique González Macho i la seva cadena dels Renoir). Ara hi penso especialment cada vegada que als Floridablanca estrenen subtitulada en castellà una pel·lícula de versió original en català o que no n’estrenen en VOSC. Vam comentar també la pretesa “jugada recíproca” dels barcelonins Verdi exportant-se a Madrid… Fins aleshores, tot i la migrada catalanitat del negoci cinematogràfic al cap-i-casal, certament havia mantingut una certa entitat molt “barcelonina”…

La consciència de país, la sensibilitat social i cultural de l’Alba Molas, la va dur a implicar-se fortament amb el món de les Federacions Catalanes i, en jubilar-se, se’n va anar a viure lluny del seu despatx a Gal·la Placídia, establint-se definitivament a Osona, implicant-se del tot, amb la seva humanitat i sentit de col·lectivitat, en tasques municipals a l’Ajuntament de L’Esquirol: Alba Molas – Una vida de servei i calidesa.

L’última vegada que vaig parlar amb l’Alba va ser fa pocs anys. Em va costar localitzar-la, perquè jo ja duia dècades sense programar pel·lícules ni necessitar els seus serveis professionals i no havíem mantingut el contacte. Quan, finalment vaig poder telefonar-la, ja em va explicar que la feia per Osona, que ja no tenia activitat en el sector del cinema, però encara em va assessorar sobre el problema que tenien uns amic meus (que estaven projectant pel·lícules…). I la sintonia de vells col·laboradors, entre ella i jo, va ser total, amb satisfacció compartida de retrobar-nos en aquell moment, mal fos via mòbil.

Al Cel Siguis, Alba!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!