Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

31 de juliol de 2007
1 comentari

Al final d’un altre dia trist

Me’n vaig a dormir. El dia ha estat novament trist i dur. He matinat per fer, abans d’anar a la feina, el recull d’articles publicats avui. A mig matí, rebo un SMS i penso: qui es deu haver mort? Recoi, quan agafo el mòbil i em trobo el missatge de l’amic Joan Moret, fent-me saber la mort d’Antonioni! Final de mes, canvis a la feina: arribo a casa un pèl tard. Dino d’una esgarradapa i em queda poc més de mitja hora, abans d’anar-me’n: faig el primer i breu post sobre la mort d’Antonioni i, quan gairebé ja m’aixeco del despatx, veig el correu del Col·lectiu de Crítics de Girona. M’esperen. Hem quedat amb la família a un quart de cinc, però si s’esperen cinc minuts no passa res. Adapto el text gironí, aprofito una de les fotografies que m’havia descarregat i me’n vaig corrent. Amb el cotxe, travesso rabent els carrers per sort mig deserts del meu poble. En tornar, decideixo estirar-me al llit. Anit vaig dormir molt poc i em cal fer un cop de cap. Però passo per l’ordinador i trobo el correu d’una bona amiga, que em reenvia la nota de premsa del Verdi, en què anuncien la reposició de Saraband. Amb un moment ho enllesteixo; però tot seguit faig un cop d’ull a les notícies internacionals sobre les morts d’Antonioni i Bergman. Les declaracions d’ Angelopoulos em toquen la fibra. Vull mirar el seu curtmetratge 3 minuts, d’homenatge a Antonioni, al film col·lectiu Cadascú el seu cinema / Chacun son cinéma. El DVD, el vaig comprar a París; però el tinc deixat. Agafo la bonica capseta de publicitat que ens en van donar a Canes… Em trec del cap la idea d’anar a jeure i em poso a escriure el post sobre Angelopoulos i Antonioni. En aquell moment, ni tan sols caic que, posat a no dormir, podria aprofitar l’estona que queda per sopar i veure un film d’Antonioni. Ni hi caic. En llegir les declaracions del cineasta grec, veig també les que han fet els polítics francesos i italians. Repesco una idea que ahir vaig deixar aparcada: els nostres polítics no estan a l’alçada, ni tan sols deuen pensar que els escau adreçar-se als ciutadans i ciutadanes. Decideixo dedicar-hi un altre article. Espero que no cansaré els lectors del bloc i m’agradaria fer-me entendre. Potser la vehemència em juga una mala passada quan afirmo que és per a la nostra civilització, que l’obra de Bergman i Antonioni és important. Ho rumio i concloc una reflexió que segurament sonarà encara més exagerada: "el cinema té tan sols cent anys i escaig, Bergman és un Shakespeare del cinema i avui ningú no negaria la importància del dramaturg anglès en la nostra civilització occidental". No. L’error de la meva afirmació rau no en cap hipèrbole, sinó en limitar-ho a "la nostra" de civilització. Res: ho deixo com ho havia escrit. Tinc també declaracions de cineastes, sobre Antonioni i Bergman, i dels màxims dirigents de Venècia i Canes; però no ho puc barrejar amb l’article dels polítics. El sopar és a taula i ja l’he fet retardar mitja hora. Enllesteixo el dels polítics i me’n vaig a menjar. Novament, d’una esgarrapada. Estic cansat i mort de son. Em sap greu, però no puc fer el post amb les declaracions dels germans Taviani,  Danielle Luccheti, Manoel De Oliveira, Gilles Jacob, Marco Muller… I són interessants; però tardaria més estona de la que el cos m’aguantaria. No vull anar a dormir, però, sense acomiadar el dia i penjar el correu que (avui també) he rebut del president del Cineclub Àdler, un cop més, testimoni documental del dol que els cinèfils compartim. Escric, doncs, aquest post i hi penjo el text del correu rebut, que podeu llegir anant a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: L’avventura, de Michelangelo Antonioni

Quan encara no ens hem refet de  la mort de Bergman, ara és Antonioni, el director de joies com ‘L’aventura’ i ‘Blow Up’ qui ens deixa. Amb la seva mort, la llista de fars del segle que va veure madurar el cinema i que ja no hi són, es va allargant, indefectiblement.

Cal que encaixem que en un termini relativament curt de temps veurem com ens deixa tota una generació de cineastes que han contribuït a fer del cinema un art. Per evitar la malastrugança no en diré els noms, però tots els tenim al cap. Són artistes d’avantguarda, cineastes militants d’un cinema que molts cinèfils van descobrir a les sales d’art i assaig o a l’altra banda dels Pirineus. Tot i que la majoria d’ells segueixen en actiu, lamentablement han caigut en cert oblit, sobretot a casa nostra. Tard o d’hora rebrem el fatídic sms o correu electrònic que ens n’anuncia una nova mort. Assumim-ho doncs, i celebrem cada nova pel·lícula que ens brindin, perquè, qui sap, potser serà l’última que els en puguem veure.

Joan Moret i Camps,
President del Cineclub Adler de Lloret de Mar.

  1. Mal dia aquest. Primer de tot el mestre suec, i ara el mestre italià. Descansin en pau.

    Ah, aquest matí vaig veure "Com en un mirall" d’en Bergman al meu DVD. En volia veure una d’Antonioni també, però estaven totes llogades, al videoclub.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!