Club 7 Cinema

“Aftersun“. Any 2022. Directora i guionista: Charlotte Wells. Repartiment: Paul Mescal (Calum, el pare), Frankie Corio (Sophie, la filla d’11 anys), Celia Rowlson-Hall (Sophie, la filla ja gran). Durada: 1h42. Vista el dia 31.05.2023, en VOSE, per Filmin (€) -també disponible a Movistar+ (€)-.

Sinopsi: Sophie repassa els moments d’alegria compartida i la nostàlgia íntima de les vacances que va passar amb el seu pare fa vint anys. Els records, reals i imaginaris, omplen els buits entre gravacions amb el seu miniDV, mentre intenta conciliar el pare que coneixia i l’home que desconeixia.

Festivals i premis: Setmana de la Crítica de Canes 2022 – Premi French Touch du Jury- | Altres festivals i premis.

Enllaços relacionats: IMDB. | En aquest blog: Altres veus: “Aftersun”, de Charlotte Wells.

Comentari.

Escric sobre les pel·lícules que veig per a dir el que en penso i alhora per a ajudar-me a pensar-les i repensar-les. “Aftersun” té una composició de mena poètica i a mi em resulten més fàcils les pel·lícules en prosa, tot i que hi ha poetes del cinema que m’agraden molt.

Repassem-la. Tot ve de la imatge d’una noia ja gran que balla en una discoteca, a les fosques, tot just il·luminada per flaixos de llum blanca. I representa que la pel·lícula evoca el record d’un viatge que ella, quan tenia 11 anys, va fer amb son pare uns dies d’estiu a Turquia. Tanmateix i malgrat que els veiem fer moltes activitats de vacances, a pare i filleta, les escenes no es dediquen tant a mostrar-nos-en els fets com el vincle paterno-filial, l’enorme corrent d’amor paterno-filial, a base de fragmentar el relat amb trossos d’aquelles seqüències, amb un muntatge visual i sonor  extraordinàriament dinàmic, planificació eloqüent, corriments d’enfocs, trencaments temporals… Fins i tot potser s’hi dedica massa estona, tot i que sigui molt agradable de veure i compartir. Hi ha també imatges que la noia no pot recordar, de cap manera, perquè són del seu pare sol, que poden ser admeses com a imaginades i alhora explicatives que a aquest pare atent, melindrós, afectiu, somrient, li’n passava alguna i de grossa, que patia en privat, fins a esclatar a llàgrima viva, sempre a part de la nena. És un bon recurs narratiu, aquest de fer-ho passar per escenes imaginades, que ens ajuden a entendre el perquè, al final de la pel·lícula, aquesta filla ja gran té la càmera de vídeo i l’estora turca del pare, probablement mort abans d’hora, en un film en què, al llarg del metratge, en diàlegs amb la filla i algun altre personatge, se’ns va mostrant l’impacte emocional que la consciència del pas del temps té en l’home, que diu que no creia arribar als trenta anys d’edat. En qualsevol cas, aquell viatge i les imatges gravades per la càmera de vídeo prenen un caire de comiat, d’un adéu prematur, que es representa novament amb el ball impossible, sentit, a la discoteca amb aquell pare (a l’edat que tenia fa vint anys, significativament immutable des del punt de vista físic) i la filla (ja gran), abraçant-se al so de la cançó que parla d’amor, de tenir-se i d’un darrer adéu, ‘Under Pressure’, cantada per Queen i David Bowie.

De les conseqüències del pas del temps en són reflex no tan sols el que evoca la filla de gran sinó també el que els passa a pare i nena individualment durant l’estada turca. La menuda mira, observa el món que l’envolta, com li correspon a l’edat, i en particular es fixa en els primers desficis amorosos/sexuals dels adolescents més grans que ella, que també té una primera i innocent experiència, passant fins i tot per algun moment d’afirmació personal al marge de la voluntat del seu pare. I aquest, ja ho he dit, se sent interpel·lat per les preguntes de Sophie sobre precisament el pas dels anys, etc. En contrast amb aquesta evolució temporal, la força permanent de la imatges, com a congeladores dels moments, ja sigui les gravades en vídeo, ja sigui la instantània feta amb una polaroid, ja sigui la que es projecta a una pantalla de la cinta parada… I és el que fa el cinema, aquesta “Aftersun”, bastida d’imatges que evoquen un passat des del present i fins i tot permeten fantasiejar amb una retrobada (impossible), poèticament esquinçadora, i amb una realitat possible… Potent i coherent reflexió metacinematogràfica, doncs!

L’actor Paul Mescal ha estat molt elogiat pel seu paper en aquest film i realment incorpora amb una naturalitat encomiable el paper del pare, però em temo que ens trobem novament amb un d’aquells casos que es premia tant o més el personatge que l’art interpretatiu. I al seu costat, la nena Frankie Corio n’és l’autèntica protagonista, també absolutament natural davant la càmera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!