Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de març de 2007
5 comentaris

Afalac provincià a Woody Allen

Per què ve Woody Allen, a filmar a Barcelona? Fa temps que li van al darrere. Potser ara ha tingut una proposta més sucosa; potser les estades que ha fet per aquí, entre concert i concert, l’han anat tombant; potser l’ha acabat atabalant, tan de renou amb la cançoneta que "Barcelona és la ciutat on millor li funcionen les pel·lícules"; potser ha decidit que era el moment de desempallegar-se d’aquesta colla de pesats, amb l’esperança que deixin d’empudegar-lo… Fins i tot és possible que sigui cert que Barcelona el fascina ( ja veurem, però "quina" Barcelona coneix ell de debò i sobretot quina de les "mil cares" de la ciutat és la que l’encanta…).

Enmig de tanta xerrameca cofoia, hi ha tanmateix una dada objectiva: les dues últimes pel·lícules de Woody Allen estrenades a casa nostra (Match Point i Scoop) han estat possibles gràcies a la suma de productores diverses, entre les quals "BBC Films" i la nova (Cassandra’s Dreams) ha congriat una productora francesa i una de nord-americana. La fama i el prestigi (sobretot europeu) de Woody Allen fa que, a hores d’ara, sigui un autor "a la recerca de productor"; o, si voleu, en aquests moments, l’home està molt més "disposat" a acceptar propostes que li permetin mantenir el seu ritme vital de pel·lícula anual. I aquí és on em sembla que hem d’ubicar l’"habilitat" de Mediapro (Jaume Roures).

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article

Comercialment, res a dir al "fitxatge" que ha fet Mediapro. Un nom sempre és un nom i Woody Allen resulta un reclam indiscutible, que garanteix rendiments del producte a gairebé tot arreu. Sigui quina en sigui la participació econòmica, l’operació sembla encertada, en termes de mercat cinematogràfic (i videogràfic i DVDgràfic i VODgràfic…). Tant indiscutible és des d’aquest punt de vista com carregosa i patètica tota la llefiscosa retòrica d’amors a Barcelona, d’honors per la ciutat i pel país i coses similars amb què ens estan esquitxant la cara des de fa dies.

De l’espanyolitat del projecte, que ningú no en tingui cap mena de dubte. Tant que s’han escarrassat a convèncer Woody Allen perquè filmés a Barcelona, potser li haurien pogut fer descobrir de quin país és capital, cap i casal, la ciutat. Però qui ho havia de fer, Mediapro? La mateixa Mediapro que vol treure un diari amb mentalitat catalana (?), en castellà, paral·lel a l’espanyolíssim EL PAÍS? La mateixa Mediapro que va fer mans i mànegues perquè Salvador, de Manuel Huerga, tingués tant poc català com fos possible i que va amagar tant com va poder, la presència de la nostra llengua en aquell film? La mateixa Mediapro que remena a la castellanitzadora cadena de televisió La Sexta (no pas La Sisena ni la 6), que ha difuminat la visió en català dels partits de futbol i que ha ocupat les freqüències de TV3 al País Valencià? Esclar, ara diuen que Jaume Roures gairebé ha pregat a Woody Allen perquè a la seva pel·lícula barcelonina hi hagi alguna ratlla en català… i tots contents, no?

Val més que ens ho agafem amb sang freda. D’una banda, perquè cada notícia que generi aquesta pel·lícula, tenim tots els números… que ens faci enrabiar. Però, per altre cantó i sobretot, el problema de fons, la gravetat rau en el provincianisme amb què s’ha enfocat, a casa nostra, des del primer dia.

D’entrada, no oblidem una cosa: el nostre és un país obert, al que pot venir qui vulgui, mirar-se’l com li plagui i, si és artista, fer-lo present a la seva obra, amb la idea que se n’hagi fet. Cosa molt diferent és que a nosaltres ens agradi la imatge que en doni i el criteri amb què el valorem a partir d’aquell moment, per la sensibilitat i intel·ligència que demostri, en parlar i tractar d’un món que coneixem més que els de les seves anteriors creacions. I això val per a un cineasta, per un escriptor, per un pintor, per un fotògraf, per un músic…

D’una personalitat com Woody Allen, que ha construït una imatge cinematogràfica de Manhattan i (més cap aquí) ens ha trasmès la seva mirada sobre Londres i la societat britànica, de Woody Allen hauríem d’esperar una sensible i complexa percepció de Barcelona. Em temo, però, que al nostre cap-i-casal, hi ha estat tan escassament de passavolant, que molt probablement només se l’ha poguda  afigurar superficialment. Així doncs, és raonable que n’esperem una visió gairebé de turista. I les primeres informacions que ens n’han arribat apunten que la cosa anirà lamentablement per aquest costat. En certa ocasió, Allen ha parlat de "toros"; fa pocs dies acaba de confirmar la presència "jamón-jamón" de l’ortopèdica lancomita Penélope Cruz i de Javier Bardem (sabrà aprofitar-li el gran talent interpretatiu o el reduirà a una figura de mascle ibèric a la Bigas Luna?)… anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant! Com a foraster i per la informació de què disposa, Oviedo (on també filmarà) i Barcelona no tan sols són a tocar (cosa absolutament certa, vista des de Nova York), sinó que, per a ell, deuen molt possiblement ser manifestacions urbanes prou emparentades i alhora ben diferenciades de la seva estimadíssima "Big Appel" i de les per ell gairebé mítiques Londres, París i Venècia. La turistada pot ser fenomenal!

Arribats a aquest punt, s’imposa tornar a la pregunta inicial: per què ve Woody Allen, a filmar a Barcelona? La resposta em sembla ben clara, diàfana: ve perquè "l’han fet" venir. Al preu que sigui. Ell segurament en treurà una simpàtica comèdia romàntica que jugarà amb els tòpics més bogadejats de la hispanitat. I nosaltres? Ai, nosaltres! Hem de dividir-ho en parts, això de "nosaltres". La productora, ja ho hem comentat. Les "autoritats" en treuran la fotografia amb un "famós" (de qui vés a saber si li han anat a veure totes les pel·lícules), sadollaran la vanitat de tenir algú amb renom per aquí, gallejaran del "gran suport que donen al cinema català" i que "Woody Allen s’ha convertit en cineasta català" (d’acord amb la seva regla, segons la qual és català el cinema fet per productora del nostre país). I la resta dels "nosaltres", és a dir, els espectadors? Ja ens ho podem imaginar.

L’espectacle que estan donant les nostres "autoritats" i els mitjans de comunicació nostrats, amb aquesta pel·lícula de Woody Allen és d’un provincianisme patètic, ofensiu, denigrant, que fa passar vergonya aliena. El llepolleig acrític, les corredisses per "tocar el famós", les reverències perquè vingui, la ignorància monstruosa que demostren sobre el mercat del cinema i el moment actual de Woody Allen…

I la cosa no acaba aquí. Avís per a navegants: el fitxatge d’Scarlett Johansson i l’anunci que la versió original del film compaginarà l’anglès i el castellà, fa preveure reaccions espanyolistes, a triar: a) emprenyades perquè l’anglès tingui, per ells, massa presència en una pel·lícula filmada a Espanya, b) orgulloses de la universalitat de les "tierras de España", que atrauen prestigiosos directors com, ara, Woody Allen i, fa anys Orson Welles (per cert, era autista al franquisme, l’Orson Welles?)… Més provincianisme, encara que, d’aquest, ja s’ho faran!

  1. no puc estar més d’acord amb tu.
    Quan vaig veure com van anar tots els polítiquets de barcelona a visitar el woody allen, l’alcalde que tenim ara (no recordo el nom), la imma mayol el jordi portabella, etc. Tots allà amb cara de babaus, sobretot la mayol amb una cara de "oh, etic al costat d’en woody allen!, uy quan ho expliqui a les meves amigues!!".
    Era penós l’espectacle…
    Què hi farem, m’encanta el woody allen, però tinc molta por de la visió que té de barcelona. Crec que és totalment aliè a la realitat  de Catalunya (tampoc ens ha de ser estrany), i que ens omplirà de tòpics. Vaja, ja ho ha fet deixant que els productors posin als dos actors espanyols de moda.

    Em sap molt greu sobretot per la visió que ajudarà a reforçar a tot el món de Barcelona. Serà una nova oportunitat perduda.

  2. Sé que en Woody, quan sur de la seva estimada Nova York, sembla perdut, i això ho demostra el retrat tòpic i una mica prepotent que fa de Los Ángeles a "Annie Hall", sempre comparat amb Nova York i sempre Nova York per dalt, però això no l’hi treu el seu innegable talent.

  3. Soc jo una altra vegada…

    Crec que l’"admiració cega" per en Woody a Europa és perquè a la seva millor etapa de la seva cursa cinematogràfica va plasmar en les seves pel.lícules els neguits existencials que tenia tothom aleshores, i que encara tenim. Amb ell mateix com a mostra, en Woody va treure tot això.

    A més a més, les feministes el van triar com a símbol del nou home, del sensible i que no li cal fer-se el mascle protector per agradar les noies. I també perquè no xerra de ximpleries com el futbol i el sexe sense res més.

    Sé que ara s’ha vist que no semblava tant de sensible ni feminista, i per això ja no és tant de moda com abans.

    Però el seu talent és innegable, i per això l’adoren a Europa, cosa que no fan mai amb Spielberg. És veritat que en això té culpa França, amb el seu estil de triar cineastes americans que tinguin un estil propi, o que sembli francès (sovint en Woody sembla en François Truffaut, sobretot a "Hanna y les seves germanes").

    I els barcelonins, almenys molts, s’identifiquen amb les aventures dels seus personatges, i pensen: "A mi em passa el mateix", "Jo, tinc els mateixos neguits", "Jo també tinc problemes per lligar"… Potser em direu que això només

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!