Club 7 Cinema

Els que em coneixen saben que, anys ha, jo havia estat un "fan" de Lluís Llach. "Fan" en el sentit inefable de fanàtic, com qui diu obsés. En ben pocs anys vaig anar a un nombre estrafet de recitals seus. No cal dir que en tenia un bon grapat discos de 33 rpm i de 45 rpm, a més de l’ineviatble pòster a l’habitació. Era el temps de la meva adolescència.

Vaig però començar a distanciar-me’n. Primer, dels recitals,  perquè vaig rebotar-me contra la litúrgia generalitzada d’aplaudir en aquells moments precisos de les seves cançons "igual com al disc enregistrat en directe": Franco ja havia mort, els missatges ja no havien de ser críptics, però el personal seguia "estan a to", fent-se el compromès i el radical, aplaudint "quan tocava". Com a missa, que tothom sap quan s’ha d’aixecar, agenollar o seure, però a "can Progre". L’ambient als recitals va deixar d’interessar-me: ja no era cosa de passió, sinó de mimetisme. O potser és que em vaig anar "fent gran".

L’arribada dels CD i l’arraconament dels discos de vinil (a més, força picats)… ai els canvis de format, quins talls més bèsties no han provocat en la petita història musical de cadascú, entre allò que escoltàvem de jovenets i al que hem parat l’orella després. Oimés, si no has tingut esma de recuperar en CD el que més apreciaves de la discografia particular; com és el meu cas, sobretot a causa que, aleshores, jo ja estava més interessat en el cinema que en la lletaniosa evolució musical de Llach (a part que els pressupostos personals arriben fins on arriben…)

Malgrat el distanciament, el Llach intimista sempre ha pogut amb mi i amb totes les meves defenses. Rebrota en mi aquella deliqüescència anímica quan li escolto qualsevol de les seves cançons intimistes. En canvi, se’m resseca tot, fins a sentir-me incòmode quan li sento qualsevol tema de simple militància, d’aquells en què tot passa per l’anella del que ens vol dir.

No us podeu arribar a imaginar les vegades que he fabulat amb la música intimista de Lluís Llach com a banda sonora de pel·lícules que m’he afigurat molt mediterrànies, malaltissament romàntiques, d’essència llibertària… I no és que m’hagi agradat gens el que Llach ha fet al cinema, perquè  les seves bandes sonores no es fonen amb les imatges, sinó que les acompanyen, com en un cinema mut. Per mi, una lamentable paradoxa, ja que les  seves composicions intimistes tenen un corprenedor poder de suggestió visual. Com m’hauria gradat que Lluís Llach explorés, en la seva pròpia creativitat, camins com els de la grega Eleni Karaindrou, l’autora de les bandes sonores de Theo Angelopoulos!

Tanmateix, el noi de Verges no se’ns jubila, només es deixa córrer això de trepitjar habitualment escenaris. Per tant, encara ens queda Llach. Esperem que menys lletaniós, menys travat pel compromís del missatge dialèctic, obert a la irrepetible riquesa de fusions que congrien els seus millors temes. I tant de bo que alguna futura pel·lícula pugui atresorar una banda sonora a l’alçada de les seves reals possibilitats.

En agraiment al que em marcà en la joventut i al que encara m’emociona, deixeu que m’afegeixi als que aquest cap de setmana l’estan aplaudint al seu comiat dels escenaris, amb aquest no pas cert, però entenedor "Adéu, Lluís!"

(Foto de l’article: Llach. La revolta permanent)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!