Club 7 Cinema

Títol original: Closer. Títol espanyol: Closer (Cegados por el deseo). Títol francès: Closer. Director: MIke Nichols. Guió: Patrick Marber, a partir de la seva obra teatal Acosta’t (Closer). Muntatge: John Bloom i Antonio van Drimmelen. Fotografia: Stephen Goldblatt. Repartiment: Natalie Portman (Alice), Jude Law (Dan), Julia Roberts (Anna), Clive Owen (Larry). Estrenada: el 19 de gener de 2005, a la Catalunya Nord, en versió doblada al francès i el  21 de gener de 2005, a Catalunya, les Illes i el País Valencià, només en versió doblada al castellà i subtitulada al castellà.

Sinopsi. Acte primer. Alice i Dan s’enamoren a primera vista. Ella acaba d’arribar a Londres, deixant plantat un amor exhaurit. Dan, periodista de necrològiques i aspirant a escriptor, té xicota. La guspira entre Alice i Dan ha estat tan forta que acaben vivint junts. Anna, fotògrafa professional, ha de retratar Dan per a l’editorial que, finalment, li publica un llibre. Emocionalment ferida d’un fracàs sentimental encara fresc, es nega a viure l’amor que ha nascut entre ells dos. Larry, que es passa les guàrdies mèdiques enganxat a xats eròtics, coneix de rebot Anna. I acaben aparellats. Acte segon. Dan no es resigna a perdre Anna. Larry es mira libidinosament Alice, encara companya de Dan. Ni tan sols el matrimoni de Larry i Anna pot apaivagar el desig recíproc, entre la flamant esposa i Dan. Al cap d’un any de passió adúltera, arriba l’hora de confessar-la a les respectives parelles. Alice, enamorada de Dan, en fuig. Larry, groller i fràgil, paeix malament que la dona l’hagi enganyat i el deixi pel jovenet atractiu i escriptor fracassat. Acte tercer. Larry troba Alice al club d’striptease on treballa la noia. Anna paga un preu molt alt perquè Larry li signi el divorci. I Dan…

Closer adapta a la pantalla l’obre teatral homònima de Patrick Marber -que, la tardor de 2003, va estrenar-se al Villarroel Teatre, de Barcelona, amb el títol Acosta’t, amb traducció catalana d’Ernest Riera i direcció de Tamzin Townsend, i amb Àngels Gonyalons, en el paper que Julia Roberts té a la pel·lícula; Àlex Casanovas, en el de Jude Law; Ramon Madaula, en el de Clive Owen, i Anna Ycobalzeta, en el de Natalie Portman-.

Tot i que el film de Mike Nichols fa passar els protagonistes per espais exteriors i aprofita al màxim tots els recursos cinematogràfics disponibles -per exemple, l’el·lipsi narrativa o el primer pla dels actors-, queda ben clar que es tracta de l’adaptació d’una peça de teatre. Segurament hi pot haver influït que el propi dramaturg, Patrick Marber, hagi assumit el guió de la pel·lícula. El cas és que el pes dels diversos "escenaris" resulta notori. El taller de la fotògrafa, el pis de cada parella i una sala d’exposicions esdevenen àmbits de gran significació en el plantejament o resolució dels conflictes sentimentals dels protagonistes. Més que indrets naturals en què tenen lloc els fets, són "autèntics" decorats dramàtics. D’altra banda, els diàlegs, impecables i sovint ben esmolats, queden com l’autèntic motor de l’obra, com sol passar sobre les taules. Les rèpliques entre els actors marquen el pas del temps i deixen entreveure l’evolució argumental, caracteritzen els personatges -més que no pas la imatge, per exemple-  i defineixen o recullen les tensions dramàtiques. Com al teatre.

No es pot dir, però, que Closer sigui teatre filmat. Més aviat s’inscriu en una tradició de gran prestigi dins del cinema nord-americà, que el mateix Mike Nichols ja ha conreat anteriorment, amb títols com Qui té por de Vigínia Wolf? (1966). Ho podem deixar en aquell tòpic intermedi, segons el qual "s’hi nota -potser- massa l’origen teatral". Algú defensarà que s’hi fa aparèixer tot d’indrets -els consultoris mèdics, el club privé, el jardinet amb les plaques…-, que airegen la claustrofòbia teatralitzant i dónen fluïdesa a la pel·lícula. Algú altre, en canvi, retraurà que es noti tant la divisió en tres actes: el primer, en què es formen les parelles; el segon, en què hi ha els trencaments i el tercer, amb el desenllaç. Per altra banda, es vegi el got mig ple o mig buit, no es pot negar que la maquinària dramàtica Closer funciona de manera precisa, sense grinyolar, ben untada. I fa temps que no vèiem un film comercial tant bo, en aquest sentit.

Des del punt de vista argumental, Closer explica un seguit d’històries d’enamoraments, infidelitats, parelles trencades, cors esmicolats… com les que podem trobar a qualsevol serial televisiu. Per la mena de conflictes sentimentals que s’hi planteja i per la generació a què pertanyen els protagonistes -i el guionista-, podríem considerar-la com una versió greu de la sèrie Friends -emesa pel Canal Plus-. Em pregunto quin interés té que un noi, etern adolescent, estigui enamorat d’un bombonet i se’n vagi al llit amb una altra dona; o que un facultatiu groller i masclista faci mans i mànegues per retenir la femella que cobeja -i ja perdonareu la manera de descriure-ho-. Quin interés té el cas d’una dona que desitja un noiet, però es casa amb un home fet i acabat, buscant la seguretat?

No es pot negar que Closer radiografia francament bé la superficialitat que caracteritza avui en dia les relacions de parella. Si més no, les relacions de moltes parelles del nostre temps. Dissortadament. Ara bé, des del punt de vista temàtic, Closer resulta força més interessant quan s’analitza el que comporta cadascun dels quatre protagonistes.

Comencem per Dan. Efectivament, aquest trentí és un romàntic enamoradís. Ara bé, el seu desig, irrefrenable i obsessiu, no passa per cap filtre personal de maduresa. I és possessiu. Com una criatura, vol el que desitja i no s’atura fins a aconseguir-ho. I ho vol tot per ell, el present, el futur i… el passat de l’altre. Tant se val que ell tingui roba bruta, vol neta la dels altres.  Egoista i pueril, Dan encarna la incapacitat d’estimar de debò, la manca de generositat, l’absència de lliurament d’un peterpan atractiu, seductor i sexualment realitzat.

Alice trafica amb el cos, professionalment. Viu del comerç del sexe. En la intimitat, ben al contrari,  es mou per amor. Un sentiment cec, que no vol saber res de lligams amb propietats o objectes casolans, ni de compromisos hipòcrites. Ha fugit d’un amor acabat i, després, deixa Dan perquè no vol deixar d’estimar-lo.. Tan sols l’abandonarà definitivament quan s’adoni que, en el xicot, no hi ha amor. Alice, doncs, encarna una altra mena de joventut vital, més madura i valenta que la de Dan, oberta a la vida, sense condicionaments socials, morals, geogràfics, ni tan sols identitaris; però, precisamnet per això, condemnada a rodar món.

Anna es resisteix a seguir el joc als sentiments. Al llarg dels anys, ja ha pagat massa penyores. I es refugia en la seguretat d’una parella que li garanteix estabilitat econòmica, confort domèstic i una certa quota de satisfacció sexual; encara que no hi hagi hagut mai amor entre ells, perquè l’amor, a ella, li ha quedat enllà. Com a fotògrafa, ha pogut retratar les llàgrimes d’Alice davant l’evidència del primer enamorament de Dan I Anna; s’ha reconegut en aquell rostre esquitxat pel dolor, i ha maldat per estalviar el que esdevindrà, diguem-ne, inevitable. I també serà en un rostre, el Dan, que veurà esvair-se la seva última gosadia de creure el sentiments. Precisament serà la cara de Júlia Roberts, estirada al llit matrimonial, que revelarà als espectadors la infelicitat pregona del seu benestar.

Larry és groller, força pervers i masclista -de fet, a la llarga es veu que, de masclista n’és tant en Dan com ell… i això que no ho sembla-. Abusa de la seva posició social i del seu coneixement professional de la persona humana, per moure amb perfídia les peces del joc sentimental. És un prepotent, tanmateix fràgil. S’esquerda íntimament quan Anna el deixa; té una resposta primària, a desgrat de la seva formació universitària, i, en el fons, fa mal a Dan i Alice com una bèstia salvatge que malda desesperadament per recuperar la famella perduda. Als antípodes de Dan -tant des del punt de vista físic, com psicològic i intel·lectual-, Larry resulta compartir-ne el mateix egoisme, el mateix sentit de la possessió respecte les dones i la mateixa capacitat de fer mal. I pitjor, perquè l’edat i el quinqué els fa servir per actuar amb malícia, de la mateixa manera que el nivell econòmic el du a comprar voluntats.

Presos en abstracte, doncs, els personatges de Closer retraten la nostra societat com un autèntic desert sentimental i el nostre món com a força menys civilitzat  del que aparenta. Segurament la fotografia global que en resulta se’ns fa excessivament negativa; però hi trobem molts detalls veritables.  Detalls que ens ajuden a reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra societat, sobre el nostre món. No gaire més. Tampoc menys.

Salvador Montalt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!