Club 7 Cinema

Dilluns, 19 de gener de 2009, és la data de lliurament dels primers Premis Gaudí, de cinema, que atorga l’anomenada Acadèmia del Cinema Català. Fundada el 21 de febrer de 2008, es pot dir que la primera activitat pública de l’ Acadèmia són precisament aquests Gaudí.

Coincideixo plenament amb el que va escriure Patrícia Gabancho al suplement ‘Cultura’ del diari Avui, i que ja vaig remarcar en un post anterior en aquest mateix bloc: Patrícia Gabancho i l’Acadèmia del Cinema Català. M’avinc força al que n’ha dit Àngel Quintana, al diari El Punt: Fa falta una acadèmia del cinema català?

Segurament, doncs, no aportaré gaire res de nou; però permeteu que hi digui la meva. Les reflexions que faig sobre el tema, les trobareu a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO El trofeu dels premis Gaudí que es lliuraran dilluns, 19 de gener

Quan el febrer es va saber que, al nostre país, es crearia una Acadèmia cinematogràfica, el primer que em va venir al cap fou: malaguanyada idea, que només acabarà servint per a gastar més subvenció pública! El que ens convé és destinar-los a la creativitat, els calés de què es disposa, i no a muntar “tinglados” inoperants que finalment només serveixen per mantenir-se a si mateixos i, en algun cas, als que els promouen! Però ho vaig deixar estar.

No hi havia pensat més fins que, fa unes quantes setmanes, va “ressuscitar” l’Acadèmia, presentant-se públicament -12 de novembre- i al cap de ben poc -24 de novembre-, anunciant la convocatòria dels premis anuals, que duran per nom “Gaudí”.

Tot i que engegar una institució costa, oimés quan es va amb una sabata i una espardenya, el fet que, des de febrer de 2008 fins gairebé final d’any no n’hàgim sabut ni gall ni gallina, de l’Acadèmia, em sembla que ja apunta que no servirà de gaire, tenir Acadèmia. Si més no, per ara, podem concloure que la convocatòria i lliurament dels Gaudí és la seva única raó de ser, es digui el que es digui.

I els Gaudí, dissenyem-ho com ho dissenyem, no deixen de ser els Premis Barcelona de Cinema que, amb sis úniques i més aviat galdoses edicions -oripells al marge-, han passat a millor vida. És a dir, amb el mateix corporativisme; amb la barrija-barreja del provincianisme pregonament arrelat al sector, d’interessos de quatre empreses productores i d’institucions públiques amb delit de demostrar que fan alguna cosa; amb gairebé la mateixa grisor i mediocritat…

Ara bé, per altra banda, els professionals de l’audiovisual que viuen i treballen -mal sigui parcialment- al nostre país, tenen tot el dret del món a organitzar-se i a fer la seva festa anual. Com es fa arreu. El problema és que, tal com ho veig, em temo que de poc els servirà l’organització de què s’han dotat i la festa anual promet…

Deixem que els fets parlin i veurem què passa dilluns, dia 19, a la gala de lliurament dels Gaudí -que, per cert, ha estat precedida per una mena de marató intensa de TV3, la setmana anterior, recuperant feina endarrerida, tot emetent pel·lícules produïdes per empreses amb domicili fiscal a Catalunya-.

Ara doncs, em vull centrar en el tema de l’Acadèmia cinematogràfica, al marge dels guardons que doni.

El nom fa la cosa?

D’antuvi, comencem pel nom. Li diuen “Acadèmia del Cinema Català”. Els que m’heu llegit altres escrits ja sabeu com penso i que, si de cas, per mi el nom escaient hauria d’haver estat “Acadèmia Catalana del Cinema”. Anem a fer un repàs de com s’anomenen algunes institucions homòlogues. A França li diuen Académie des Arts et Techniques du Cinéma; a Espanya, Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España; a Itàlia, Accademia del Cinema Italiano; al Regne Unit, British Academy of Film and Television Arts, i la mare dels ous, la de Hollywood, s’anomena The Academy of Motion Picture Arts and Sciences. Certament, els italians posen bandera al cinema; els espanyols deixen una ambigüitat entre si l’adjectivació “de España” fa referència a l’acadèmia o a això tan pompós de les “arts i les ciències cinematogràfiques”; els britànics”nacionalitzen” l’acadèmia i no pas ni el “film” ni la “television”, i els francesos -mira que són com són, però…- no posen bandera ni a l’acadèmia ni a l’art, ni a les tècniques. Estic parlant de denominacions -recordem-ho-. després vénen els estatuts i la praxi d’aquesta mena d’institucions, que són figues d’un altre paner. El cas és que, ni comparativament, no calia posar-li “Acadèmia del Cinema Català”. Ja començant pel nom, hagués resultat més tractiva la denominació “Acadèmia Catalana del Cinema”. El nom no fa la cosa, potser direu? És cert, però…

La catalanitat de l’Acadèmia que presideix Joel Joan no depèn de com li diguem, a l’ens creat; però, sota l’etiqueta “cinema català” costa poc identificar-hi els tics de grisor, corporativisme, patriotisme barat, especulació subvencional… que he esmentat abans. I en aquest sentit, el nom sí fa la cosa. M’hauria suggerit una actitud més oberta, tant o més arrelada i alhora amb vocació universal, que l’Acadèmia fos la catalana i el cinema fos el que ha de ser, cinema.

La cosa de les acadèmies

Cal reconèixer que és gràcies als Oscar que sabem que hi ha The Academy of Motion Picture Arts and Sciences i és pels BAFTA que tenim notícia que existeix la British Academy of Film and Television Arts. No cal dir que els Goya són es pot dir l’única manifestació pública que coneixem de la Academia de las artes y ciencias cinematográficas de España. I, quant als César, ja ho reconeixen obertament els seus organitzadors: a França van crear l’acadèmia, imitant descaradament els nord-americans, per -com ells- donar-se premis entre els membres de la professió i promoure així el que fan. Mimèticament, doncs, hauríem d’entendre que els professionals catalans també es donin suport, amb els Gaudí i, com fan els altres, ells també hagin creat la seva pròpia acadèmia.

Això, però, em du a formular-me dues reflexions. La primera: compte amb el material que hi hagi per a premiar, no fos que els guardons amplifiquessin el ressó de la -perdoneu-me el terme- misèria. Per exemple, ara els Goya tenen una imatge molt millor que no pas al començament, quan els espectadors d’arreu fugien com esperitats de veure cinema fet a l’Estat Espanyol i l’estatueta del pintor aragonès, amb el seu elevadíssim pes, reflectia com n’era de plom i rònec aquella mena de cinema. Al cap dels anys, si els Goya tenen algun reclam -que el tenen- és perquè certs cineastes i determinats productors espanyols han sabut captar l’interès, oferir obres atractives, vàlides, i els premis de la seva acadèmia els han fet d’altaveu, han amplificat, multiplicat l’abast de difusió d’aquestes obres.

La segona reflexió que em faig és: vols dir que val la pena, arreu, empescar-se “acadèmies” tan sols per acabar donant unes estuetes, és a dir per fer-s publicitat? Com que no pagaria la pena, algunes d’aquestes institucions es marquen altres objectius. Per exemple, la catalana diu que:

L’Acadèmia de Cinema Català neix amb l’objectiu de ser la veu unitària de la cinematografia catalana formada per tots els sectors creatius i productius de la professió en matèria artística i científica, de forma anàloga a les altres acadèmies cinematogràfiques.

12. Intervenir en la política de subvencions o polítiques cinematogràfiques.

Principis aparentment encomiables. Potser algun matisadament repetitiu -com ara el de la internacionalització-, però en general semblarien francament positius. Llevat que, esclar, hauríem de parlar-ne i força, de coses com “cohesionar el sector” o “aglutinar els professionals”, mentre la producció al nostre país estigui com està. D’altra banda, què es vol dir amb “donar identitat a les nostres produccions cinematogràfiques”? És aquest un terreny que pertanyi a una Acadèmia? Quant a verbs de la mena “promocionar”, “impulsar”, “contribuir”… això vol recursos econòmics i infraestructura, que si es tinguessin, podrien permetre que l’Acadèmia fes un paper i, si no, resultarà que el paper dels principis és ben moll i un simple, benintencionat pretext per dissimular que l’únic objectiu és el de donar-se premis entre els professionals, siguin com siguin -de “bons” o “dolents”-.

Capítol a part és el de la funció de “lobby” en la redacció de normes i lleis i en el tema de les subvencions. Ja teníem els “grups de pressió” que podien representar els “col·legis de directors”, “associacions de productors”, etc. Ara el que no sabem és si l’Acadèmia s’hi afegirà o bé si parlarà per tots ells. A més a més, hem de tenir present que el cercle probablement es tancarà en el fet que l’Acadèmia de ben segur que dependrà econòmicament de les subvencions públiques.

Del “prestigi” de què parlen… ja he esmentat com el poden empitjorar justament amb els Gaudí!

Joel Joan

Com diu Patrícia Gabancho, aquest noi té talent però en aquestes coses actua més amb les ganes que amb el cap. El seu voluntarisme i desacomplexament són de debò admirables; però la il·lusió ens pot dur -a ell i a tots plegats- a embolicar-nos en coses mancades de bases mínimament sòlides, tirant més de la improvisació que no pas apostant pel rigor imprescindible. Això sí, iniciatives que troben el suport dels que sempre estan disposats a aprofitar-ho tot. Una Acadèmia Catalana del Cinema pot tenir sentit; però dubto molt que ara sigui el moment de tirar-la endavant, perquè hi ha moltes altres qüestions, urgentíssimes, que no admeten dilació i que cal resoldre o canalitzar abans de tirar endavant una Acadèmia. És cert que, amb una persona de prestigi i força moral al capdavant d’una organització així, podria ser l’Acadèmia un àmbit escaient per anar fent net; però no sé si a Catalunya hi ha ningú que pugui exercir aquest lideratge. Joel Joan té l’empemta, però -si se’m permet- no crec que la direcció d’un únic llargmetratge –Excuses!– i la mena de resultat que n’obtingué li atorguin, en el mitjà específicament cinematogràfic, l’autoritat de capdavanter -malgrat l’admiració col·lectiva cap el seu reconegut treball a la sèrie televisiva “Porca misèria”-. Ras i curt, amb Joel Joan tenim garantida la militància i la brega per la idea -en la mesura que els seus compromisos professionals li deixin temps-; però això no és el que permetria que l’Acadèmia encapçalés la necassària transformació del sector audiovisual al nostre país.

Les prioritats

Si, malgrat tot, puc entendre que un nombre de professionals s’hagin ajuntat, en nom dels principis que argumenten; el que ja em costa més d’encaixar és el possible aixopluc polític de la iniciativa. Perquè si aquesta Acadèmia ha d’endur-se, per al seu funcionament i activitats, part dels minsos calés públics que el Govern disposa per al cinema, és clar que el conseller de Cultura i el seu equip tenien a l’abast la possibilitat d’aturar-la o fer-la possible.

Ja sé que en aquest món no hi ha res més discutible que les prioritats. Com qui diu, tants caps, tants barrets. Però em sembla evident que, per a reviscolar el cinema que es fa a casa nostra, que fa la nostra gent, allò que no ens cal ara és un altre “lobby”, ni un altre despatxet l’activitat anual del qual serveix per justificar la subvenció que permet pagar el sou d’algú o altre.

És prioritari promocionar internacionalment i nacionalment el que es fa aquí? Si és promocionable, sí. És prioritari garantir que es puguin tirar endavant els projectes dels cineastes amb prestigi? Si n’hi ha, sí. És prioritari donar oportunitats als joves amb talent? Al jove amb talent i amb projecte bo, sí. És prioritari garantir als nostres professionals el coneixement profund de l’art cinematogràfic, en la seva diversitat i tendències? Absolutament, sí. És prioritari garantir als nostres professionals el coneixement de la riquesa paisatgística, climàtica, històrica, narrativa… del nostre país i  de la nostra cultura, en la seva diversitat demogràfica? Absolutament, sí. En particular, és prioritari que els nostres professionals coneguin bé el patrimoni pictòric, fotogràfic i musical de casa nostra? Per descomptat, sí. És prioritari explorar les possibilitats expressives de la nostra llengua en l’àmbit audiovisual? Sí.

Pot ser l’Acadèmia un instrument per canalitzar aquestes prioritats? Ho podria ser. O no. Aquí és on entra en joc la responsabilitat governamental que esmentava. No podem pedre temps, ni calés, ni energies per aconseguir uns objectius essencials. Només tindria sentit apostar per l’Acadèmia si se la dotés, amb garanties, dels mitjans suficients perquè tot complint els seus propis principis, esdevingués col·laboradora essencial en la política de revifalla cinematogràfica. Altrament, la cosa anirà a l’inrevés, una part dels recursos per atendre les prioritats s’hauran de mal gastar per finançar una acadèmia, en detriment també dels principis que teòricament aquesta persegueix.

Catalanitat

Mal que s’hagi establert una mena de “pax romana” amb l’acceptació majoritària del concepte de “nacionalitzar” pel·lícules, a base que el domicili fiscal de les empreses productores determini la “nacionalitat” d’un film, em continua semblant una autèntica bestiesa. En el nostre cas, com es pot veure en les candidatures als premis Gaudí, podem dir -per anar ràpid- que admeten com a “catalana” qualsevol producció que depengui total o parcialment d’una empresa domiciliada a casa nostra.

Puc entendre que, cara a donar subvencions, les lleis i normatives de què depenen els governs estableixin criteris com els que s’han assumit. és una qüestió simplement tècnica, en termes jurídics. Cosa molt diferent, però, és la identificació de l’obra en concret. Per exemple, no podem pas negar que Vicky Cristina Barcelona té producció catalana i que és, per ara, la pel·lícula “més catalana” de Woody Allen, en la mesura que bona part del metratge passa al nostre territori; però, per damunt de tot, Vicky Cristina Barcelona la identifiquem com una obra de Woody Allen, en fila filmogràfica amb Match Point, Hollywood ending, Mighty Aphrodite, Another Woman… Tant és així que, per molt que d’altres cineastes nostrats s’hi posessin, difícilment els sortiria Vicky Cristina Barcelona i, en canvi, en aquest film -en pensem el que en pensem- trobem pistes de sobres de l’estil i temàtiques woodyallenianes. Quin sentit té basar la “identitat nacional” o fins “l’adscripció nacional” d’una pel·lícula en els que la produeixen, quan hi ha tot d’empreses de diversos països en un mateix film? Com que no són ximples i ja ho veuen que l’argument no s’aguanta, opten per acceptar que és de tots els països… i així, per exemple, Romanzo criminale ens diuen que és francesa, britànica i, esclar, italiana. Si l’heu vista, la trobeu gaire “francesa” o “britànica”? Aquest tipus de mixtificacions i estupideses, ens costa molt car al cinema que es fa a casa nostra. Molt. Barrejar criteris administratius i interessos empresarials amb adscripcions culturals o cinematogràfiques, amb identitats artístiques, és pervers. I s’hi juga. L’Acadèmia del “Cinema Català” hi juga.

Si escaigués a l’Acadèmia allò que diu de “donar una identitat a les nostres produccions cinematogràfiques”, a quina mena d’identitat fa referència, veient el que ha estat nominat als Gaudí i el que hi podia haver estat nominat?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!