Club 7 Cinema

Les meves notes sobre Somni i silenci (Sueño y silencio | Dream and Silence | Rêve et silence), de Jaime Rosales, ran de la projecció del film a la Quinzena dels Realitzadors de Canes, les he publicades a l’apunt Alguns films de la Quinzena i les reprodueixo aquí:

Sí, però no: sensible reflexió sobre la mort, el dol i la presència dels absents en l’ànim dels supervivents, aquesta pel·lícula és víctima de les infructuoses opcions formals que ha pres Rosales.

Hi ha una idea que, al marge que tingui base mèdico-científica o no, es revela molt potent dramàticament i temàticament: la filla mor i la mare passa el dol, però el pare no pot, perquè ha sortit del coma sense recordar res ni de l’accident ni de l’existència d’aquesta filla. El dol i el no-dol. Què en fa, però, Jaime Rosales? Pràcticament només li serveix per a augmentar la soledat de la mare en aquest procés dolorós. L’actriu que l’incorpora, a més, és la millor de tots i amb ella vivim com a espectadors alguns dels moments més emotius de tot el metratge. Les seves deambulacions entotsolada, el seu retrobament mental amb l’absent… En canvi, la manca de sentiments en el pare, reforçada pel registre impossible del mal no-intèrpret que el representa en pantalla, esmorteeix la poca força empàtica de la pel·lícula, no deixa de ser es pot dir un artifici autoral per aïllar encara més la dona i un recurs pretextual per a dos moments clau en el discurs fílmic de Rosales. Són seqüències en què la càmera acompanya el protagonista en el recorregut pel parc: primer, a la recerca d’un fantasma que no pot percebre (el de la nena); després, entre gent que xala amb els fills, fins a la presència també de l’absent (màgia ontològica del cinema)  prèvia al quadre-epíleg de Barceló, amb santcristos que m’han fet pensar en la resurrecció…

En el plat bo de la balança hi podem posar també algunes indicacions de diàleg (com quan l’àvia esmenta el dol pel seu propi germà, la conversa de la dona amb la companya sobre el retorn a classe de la germaneta) i, per descomptat, alguns plans de la pel·lícula, de plausible eloqüència (sala d’espera de l’hospital, tanatori…).

Hem de parlar, però, de les opcions formals. Que l’hagi filmada en blanc i negre, amb llum natural i una fotografia d’un gra… segurament li deu haver complicat la vida, perquè ho ha hagut de rodar en 35mm i potser la resta de l’estratègia de posada en escena hauria fet recomanable haver-ho enregistrat en digital. Però s’ha de reconèixer que atorga una textura visual a la pel·lícula, ajuda a deixar-ne la imatge com mig suspesa, que lliga molt amb la seva naturalesa gairebé de trànsit. Tanmateix, els calculats enquadraments que hi fa Rosales donen en general plans que no tenen prou força expressiva i traspuen un posat estètic que distancia, refredant molt la percepció de l’obra. Per acabar d’adobar, la llarga durada amb què manté aquests plans en pantalla voreja a vegades (per exemple, el de l’enterrament de la menuda al nínxol) un virtuosisme estèril i apunta algunes limitacions en la capacitat de representació (si la mort la vol fer present amb aquell enterrament…).

El que pesa més en el plat dolent de la balança és la decisió d’haver optat per actors no professionals que improvisen davant la càmera a partir d’unes indicacions dramàtiques. Les comparacions són odioses, però en ocasions es fan inevitables: l’Albert Serra hi sap jugar, però en Rosales no se’n surt. Els diàlegs mal pronunciats, sense cap mena de naturalitat, veritat, i tornats a dir perquè no els havien articulats bé, per intèrprets inexpressius no duen enlloc, llastren greument el film. N’hi ha prou de contrastar el prou bon rendiment que es treu de l’ “actor” que fa d’avi i de l’ “actriu” que fa de mare, per deixar en galdosa evidència els que fan de pare i àvia. El pitjor, malgrat tot, és que aquesta opció no aporta cap valor afegit. És un simple, gratuït i anacrònic posat autoral.

FOTO Somni i silenci, de Jaime Rosales