Club 7 Cinema

Shutter Island (Shutter Island), de Martin Scorsese

Legítimament, quan acabes de veure Shutter Island et pots preguntar: aquesta pel·lícula, l’he vista o l’he somiada? O potser he patit alguna al·lucinació?

Virtuosisme exquisit; prestidigitació excel·lent d’un grandíssim director; cinema “del que ja no se’n fa”; espectacle intens i impressionant; exhibició brillant de talent en la posada en escena, en el guió, en el muntatge, en la fotografia; prestació eficient de la banda sonora (potser un pèl massa emfàtica) i gran eficàcia interpretativa de Leonado DiCaprio, tothora davant la càmera, amb el to adequat…

I, amb tot plegat, alhora un cert dubte de si no ens han estat prenent el pèl; o, més ben dit, si no hi ha trampa; o, dit d’una altra manera, la sensació que l’hauria de tornar a veure per fer passar a la pel·lícula la prova “del cotó fluix”, per veure si, ara que sé com va, el guió s’aguanta dempeus o resulta que les giragonses que fa, la posada en escena, el muntatge i la interpretació ens enlluernen en una primera visió, no deixant-nos-en percebre els trucs. Assenyalo: de debò és coherent el que interpreta Mark Ruffalo? El registre de DiCaprio correspon cada moment al que després resulta? Fets i percepcions, relat subjectiu i descripció objectiva, cinema i crònica. Paranoia col·lectiva, contextual, i paranoia individual…

FOTO © Leonado DiCaprio, Mark Ruffalo i Ben Kingsley, a Shutter Island, de Martin Scorsese

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!