Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 d'agost de 2013
1 comentari

A cop calent: “Renoir”, de Gilles Bourdos

FOTO Renoir, de Gilles Bourdos

Coincidint amb l’estrena, a part de la nostra cartellera, de la pel·lícula Renoir, de Gilles Bourdos, reprodueixo tot seguit el comentari que en vaig publicar el 25.05.2012, en aquest mateix blog:

Filmar de manera competent la Provença, amb coneixement de causa de l’esplendorosa i mediterrània llum solar que la banya, dels colors que ens n’amanyaguen la vista, dels paisatges de mena pictòrics, del vent que els repassa, de la seva gent…filmar-ho així és posar-te a la butxaca pràcticament els espectadors que, com un servidor, podem embadocar-nos i de quina manera amb aquella terra. Gilles Bourdos, nascut a Niça, tanmateix esquiva pels pèls la postal turística, gràcies a una fotografia amb colors inspirats en Renoir. Per a reeixir-hi se’n val no tan sols del verd dels prats, el sol groguenc i el to blavós de les aigües fluvials, de l’ombra dels arbres i la claror dels espais, sinó sobretot dels colors força vius de la roba que porten les dones que feinegen a can Renoir i que tenen cura tant del pare pintor, ja molt gran, com del seu fill i futur cineasta, jove que torna ferit de la guerra. Cal esmentar encara dos elements cromàtics i visualment claus en aquesta posada en escena: els cabells rogencs i la carn jove d’Andrée, darrera musa de Pierre-August Renoir i futura primera dona i actriu de Jean Renoir.

Biopic força pla, que compta amb una bona prestació dels actors Michel Bouquet, en el rol del gran pintor, i de Vincent Rottiers, en el del fill, així com de l’esplèndida presència de Christa Théret, encarnant la revitalitzadora font d’inspiració i objecte de desig d’aquells artistes, Renoir ens documenta el delit de bellesa de Pierre-Auguste que, en cadira de rodes i amb les mans ja seriosament afectades per la malaltia reumàtica, segueix treballant les teles a la masia de Cagnes i pels seus envoltants. Un delit de bellesa que es contraposa al desastre de la guerra (1a GM), que l’afecta directament a través del fill que hi participa. Amb l’arribada d’aquest fill i entre escenes renoirianes de bany fluvial, de “déjeuners sur l’herbe”, de sessions pictòriques de amb nu a l’aire lliure enmig de la verdor paisatgística, se’ns il·lustra sobre els vincles entre pare i fill (en una seqüència, Pierre-Auguste demana les models una determinada composició que no li entenen, en Jean ho intenta organitzar i quan no se’n surt, son pare li deixa anar: “noi, si no entens res de pintura, ves-te’n al Louvre a mirar…”) i els lligams entre aquests artistes i les dones de la casa (especialment les “muses”: Gabrielle, que hi havia crescut amb els vailets i que la dona de Renoir va acomiadar poc abans de morir, perquè no resistia més l’excessiva intimitat que tenia amb son marit, i Andrée, futura Catherine Hessling).

Hi ha, en el film, un contrapunt visual important que abans no he esmentat: la mena de quadres que pinta Pierre-Auguste en aquell moment. A ell li calen models vius, manifesta, però el que veiem a les teles són gairebé esbossos, gairebé figures abstractes preses del natural. Gilles Bourdos se’n val també per a esquivar el postalisme, tot i que ell no deixa de fer al contrari que el gran mestre: els seus fotogrames són com la mena de quadres que el pintor ja no feia.

És una llàstima que Gilles Bourdos no hi hagi aprofundit més, perquè el gaudi estètic de la pel·lícula, l’interès dels personatges, la seva història i el context en fan una proposta agradable de veure.

  1. N’estic d’acord amb tu que el director podria haver aprofundit més en la gran obra pictòrica d’Auguste Renoir, gran mestre de la Pintura, i no deixar-lo com una mena de pintor de nus, que és potser com ho veuran les noves generacions que vegin aquesta pel.lícula.
    Però en Michel Bouquet broda el personatge, i se’n menja a la resta del repartiment, tot i que la Christa Théret (la noieta de LOL de Lisa Azuelos) sap sortir amb dignitat d’un paper arriscat que exigeix molts nus.
    També destaco la gran fotografia i la banda sonora d’Alexandre Desplat, amb la seva habitual qualitat. Per cert, un dels temes musicals de Desplat em recordava un d’Alberto Iglesias a LA PIEL QUE HABITO, amb aquells violins frenètics i estridents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!