De llegir i escoltar comentaris de crítics i no crítics, havia pensat que sí, que ‘Nebraska’ es l’Oscar amagat, però en tornar a llegir el teu apunt, m’ha tornat a entendre que es tracta d’una ‘mala’ còpia de ‘The straight story’, a qui li tinc un culte molt i molt especial, perque m’agrada, m’emocina i la música la tinc com a fons moltes vegades a casa. Ara sí que crec que no aniré al cinema a veure-la.
Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Ran de l’estrena a bona part de la nostra cartellera de l’últim film d’Alexander Payne, Nebraska, reprodueixo tot seguit el comentari que en vaig publicar el 23 de maig de 2013, a Vilaweb a Canes:
Les bones intencions d’Alexander Payne
.Decebedora, Nebraska, d’Alexander Payne. Si al final d’ Els descendents, George Clooney era un pare de família de Hawaiï que es reconciliava amb les filles; ara el veterà Bruce Dern és un pare amb símptomes senils que desperta en el seu fill petit les ganes de donar-li una darrera satisfacció en aquesta vida. La tirada de Payne cap a la figura paterna i, en particular cap a la gent gran, ja la deixà clara també a Sr. Smith, amb Jack Nicholson, i ara els ha fet gairebé un homenatge. Molt ben intencionat; però amb les bones intencions no n’hi ha prou.
Efectivament, Dern és un home gran de Montana que, en rebre una carta de marqueting on se li anuncia que ha guanyat una milionada, s’entossudeix a anar a cobrar-la a Illinois (Nebraska), fins al punt que el seu fill petit decideix dur-li en cotxe. Comença així un trajecte que ha de fer marrada a la població d’on és originari el pare i permetrà descobrir molts aspectes del passat d’aquest home i la seva dona, que ajuden a comprendre’n el present.
Alexander Payne ho tracta com una comèdia per moments entranyable i es mira amb tendresa encomanadissa tots els seus protagonistes. És com si recorrés a aquesta ficció per a parlar de les seves pròpies sensacions respecte als progenitors. Com si es projectés en el personatge del fill petit, que contempla i va descobrint al seu pare. Fins al punt que el bonisme d’aquest noi – encarnat de manera tova i poc dúctil pel televisiu Will Forte- empelta la pel·lícula. De fet, Payne ho ha rodat a la seva Nebraska natal i ho ha filmat en un blanc i negre evocador d’un passat que, alhora, li dóna també un aire de conte irreal.
Tarda molt a aconseguir que la pel·lícula agafi cos. Més de la meitat del metratge és un insubstancial i gens atractiu anar endavant reiteratiu a base la dèria de Bruce Dern per fer cap a Illinois i el Will Forte posant-hi cara de resignat -per acabar d’adobar, la banda sonora, recorda letalment la de The Straight Story, de David Lynch, film també “geriàtric” i molt superior-. I fins que no arriba una trobada familiar, plena d’oncles i tietes -a més d’algun cosí poc recomaanble-, no s’arriba a un estadi narratiu i dramàtic sòlid, en què es fan tangibles la història i els conflictes dels personatges -amb els consegüents tocs d’humor o nosaltàlgia-. Però és qua aviat el miratge s’esvaeix i finalment tampoc acaba de ser destacable, més enllà de la confirmació que el fill petit, sí, vol donar a son pare una darrera satisfacció en aquesta vida.
FOTO (Merie Wallace) © 2013 Paramount Pictures Bruce Dern i Will Forte, a Nebraska, d’Alexander Payne
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!