Club 7 Cinema

Reprodueixo la crònica Vilaweb a Canes que, de Mata’ls suaument, d’Andrew Dominik, vaig publicar el 22 de maig de 2012, ran de la presetació del film a Canes:

“Amèrica no és un país, és un negoci”, frase estrella del film “noir” sobre la crisi, amb què Andrew Dominik ha sacsejat Canes.

Barak Obama fa un discurs que apel·la a la unitat dels nord-americans com a poble i als valors que es dóna per fet que els caracteritza. En Jackie Cogan el sent i el replica, dient a un seu interlocutor que allò són ximpleries, que Jefferson, pare de la Pàtria, va escriure paraules molt boniques, però era un comerciant de vi interessat a tallar amb els anglesos i seguir bevent i a repassar-se les seves esclaves. I ho rebla amb una frase contundent: “Amèrica no és un país, és un negoci”.

Som a la pel·lícula Mata’ls suaument, d’Andrew Dominik, i aquest tal Jackie Cogan és el mercenari cínic que uns gàngsters contracten perquè elimini els lladres d’estar per casa que han atracat una partida de pòquer protegida per la màfia; és a dir, perquè restableixi l’ordre que han malmès. Rep l’encàrrec i s’entén amb un advocat dels capitosts, que queden sempre a l’ombra. Intel·ligent i hàbil, bon coneixedor de la lògica dels poderosos, assumeix ell mateix un rol d’assessor i mira d’encarregar les pallisses i execucions a d’altres, tot i que les assumeix quan no hi té més remei. Expert coneixedor del negoci, té apamades totes les peces de l’engranatge criminal. Talment un gerent empresarial. Per això l’han contractat a ell i no pas a un pistoler que sigui només home d’acció. I és que aquell atracament a la partida de pòquer representa molt més que un simple robatori: desferma una crisi econòmica, una crisi dins d’un sistema criminal basat en el joc i provocada pel fracàs en el seu control, en paraules del mateix cineasta neo-zelandès, per a qui aquesta és la història d’un microcosmos que reflecteix el que està passant a nivell global a Amèrica. Efectivament, som davant d’un autèntic film “noir” ambientat en la crisi que estem patint.

L’únic gènere cinematogràfic que mostra com són de debò els nord-americans és el cinema negre. Perquè es tracta de l’únic gènere en què s’accepta que tots els personatges pensin només en els calés. És un gènere que parla del capitalisme en la seva forma més bàsica -ha manifestat Andrew Dominik en unes declaracions al material de difusió de la pel·lícula.

El punt de partida de Mata’ls suaument és la novel·la “Cogan’s Trade”, que el fiscal, escriptor i columnista George V. Higgins va escriure el 1974. Però Dominik en trasllada l’acció a la campanya electoral que dugué Barak Obama a la presidència. Els debats i els discursos, sobretot al voltant de la crisi financera esclatada de feia poc, van apareixent tothora al llarg del metratge, a través de televisors o aparells de ràdio, mentre els assassins i delinqüents protagonistes participen per activa o passiva en l’operació de neteja i recuperació d’aquell peculiar sistema. Dels valors que sentim anomenar als polítics, el relat no ens en mostra, perquè no hi ha cap ètica en aquest microcosmos criminal. En canvi, sí, els diners i el poder hi intervenen de manera molt semblant a com ho fan el president Bush, els brokers situats al govern i la cúpula invisible del sistema financer. Un paral·lelisme ficció-realitat que arriba a ser fins tot massa explícit i arriba al súmum en aquelles frases finals de Jackie Cogan, no exemptes de vocació provocadora.

No n’és gens de subtil, aquesta pel·lícula. Les garrotades i les execucions també les mostra amb tota mena de detalls, com ho fa per exemple amb la col·locada d’heroina d’ un dels lladregots que ho han desfermat tot. Paradoxalment, és una obra molt concisa en la vessant thriller i també en la diguem-ne política, i alhora s’entreté en ostensibles digressions amb alguns personatges. Sense anar més lluny, dedica un bon tros de metratge al de James Gandolfini (un dels tres actors de la sèrie “The Sopranos” que apareixen al film): un altre mercenari l’acció del qual és xerrar dels seus problemes amb la dona i la justícia i beure sense parar. Igualment gasta força temps amb la seqüència de la col·locada d’heroïna, il·lustrada amb imatges de les derives que experimenta la percepció en aquests estats. Són les estones en què Dominik s’acosta al component humà d’aquestes peces de l’engranatge criminal. En tot cas, no els atorga cap virtut, sinó tot al contrari, els veu com a individus absolutament masegats i simples peces a llançar quan ja no serveixen. És a partir d’ells que remarca fins a quin punt, en aquell món, només preval la llei del més fort.

També a nivell estètic, la pel·lícula presenta alguns desequlibris. De realització impecable en tot moment, passa per seqüències d’un virtuosisme estètic proper també a la digressió.És el cas d’un dels assassinats, servit en càmera lenta, amb una composició gairebé coreogràfica. O el d’una pallissa, en què no ens estalvia la cruesa dels cops, ni les esquitxades de sang, ni les excrecions corporals que se’n deriven. Potser un intent d’aïllar visualment les escenes clau de la vessant thriller? O una estratègia efectista? No queda gaire justificat ni clar. En tot cas, Mata’ls suaument queda lluny de la magnificiència i coherència formals de L’assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford (2007), la impecable i negra aproximació que Andrew Dominik féu sobre la fi del mític bandit de l’Oest Americà.

Que Brad Pitt, el Jesse James d’aquell film, interpreti ara Jackie Cogan, un fora de la llei indiscutiblement hereu d’aquell, respon al criteri amb què s’ha forjat el càsting de Mata’ls suaument. I és que hi trobem Ray Liotta, en un rol de subaltern dels gàngsters que l’emparenta amb el seu paper a Un dels nostres, de Martin Scorsese. Ja he esmentat la presència de James Gandolfini de la sèrie neo-corleoniana “The Sopranos”, de la qual també apareixen Vincent Curatola i Max Casella. I assenyalem finalment la presència de Richard Jenkins, en el rol d’un advocat dels mafiosos, i dels actors que incorporen admirablement els dos lladres d’estar per casa: Scoot McNairy i Ben Mendelsohn.

Aquest film s’estrena en català a part de la nostra cartellera. Més informació: Gencat.