Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

29 de desembre de 2012
0 comentaris

A cop calent: “Enllà dels turons”, de Cristian Mungiu

FOTO © Alta Films Enllà dels turons, de Cristian Mungiu

Premi al Millor Guió i Premi a la Millor Interpretació Femenina —compartit per les dues protagonistes— al Festival de Canes, Enllà dels turons (Dup? dealuri | Beyond the Hills | Más allá de las colinas | Au-delà les collines) s’estrena aquest cap de setmana a part de la nostra cartellera. En reprodueixo tot seguit la crònica que vaig publicar a l’apartat Vilaweb a Canes:

També hi ha un relat de caràcter no fictici a la base d’Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, cinta que, com la John Hillcoat, ha dividit ostensiblement les opinions, recollint esbroncades i aplaudiments. Jo sóc dels que defensem especialment Enllà dels turons i la considero amb opcions a premi.

Mungiu s’ha inspirat en uns fets reals, tractats als llibres de Tatiana Niculescu Bran. A un petit convent de monges ortodoxes que un capellà ha muntat dalt d’un turó, ben arraconat de la ciutat que té a tocar, hi fa cap una noia arribada d’Alemanya per a endurse’n una novícia, molt íntima seva a l’orfenat on van créixer. Però no se’n surt, perquè el capellà coacciona la novícia i aquesta no vol renunciar a Déu; cosa que desferma una profunda, persistent i agressiva rebel·lió de l’amiga, gens disposada ni a fer-se monja ni a quedar-se sense l’única persona que li val en aquest món. Aquest comportament de l’amiga se l’intenta apaivagar, primer, amb els recursos bàsics de la religió, després clínicament i finalment amb una extrema litúrgia de penitència, propera a l’exorcisme.

Guanyador de la Palma d’Or 2007 amb 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Mungiu torna a mostrar un pols narratiu molt ferm i un talent destacable per a mantenir una tensió dramàtica, constant i cadenciosa, en aquesta ocasió, mentre va posant contra les cordes aquella comunitat religiosa. En definitiva, utilitza el personatge d’aquesta amiga que irromp en el aquell món, per a fer-ne evident l’aïllament i l’estancament en un passat. Les va enclotant en la seva retòrica de lectura textual de les escriptures i textos doctrinals, en el seu delit de rebre senyals divines i els seus rites arcaics, en el seu terreny abonat a la superstició, on la condició humana queda enganyada, quan no molt castigada. En aquest convent costa poc de trobar-hi una al·legoria sobre el paper de l’integrisme religió a la societat. Una societat, per cert, que el cineasta no deixa del tot al marge, aprofitant els contactes puntuals que hi tenen les seves monges: orfenat on els nois violen les companyes internes, famílies d’acollida que “administren” els diners dels acollits, emigració per fugir de les males condicions, sistema sanitari penós, marits que estossinen les dones… Un altre món del que raonablement fugen aquelles bones dones que han trobat la pau al convent i s’han agafat al clau roent que els ha ofert aquell capellà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!