Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

31 de desembre de 2012
0 comentaris

A cop calent: “Els miserables”, de Tom Hooper

FOTO © Universal Els miserables, de Tom Hooper

Tom Hooper, el director d’aquesta adaptació cinematogràfica d’ Els miserables, ha entès que un film musical no ha de ser un pretext per a posar en pantalla números musicals ni cançonetes. Aquí, malgrat que la pràctica totalitat de les escenes són cantades, els temes trenen, nodreixen i fan esclatar la dramatúrgia i la narrativa, conformant una obra que flueix com una exhalació i emociona a fons.

L’origen teatral de la pel·lícula es deixa notar en algun moment i sobretot en l’estructura fílmica, que reserva per a cada protagonista el típic solo que li permet el lluïment; però Hooper aconsegueix dotar-la d’una entitat essencialment cinematogràfica. En bona mesura se’n surt gràcies al ritme —que no decau en cap moment i alhora dóna el temps que cal a cada seqüència—, passant àgilment d’una escena a l’altra —cosa que, a la pràctica, vol dir d’un tema musical a l’altre— sense entretenir-se, seguint la concepció cinematogràfica de la continuïtat.

Gràcies a les convencions del musical, vés per on, aquí hi ha monòlegs que serien difícils d’imaginar en un producte adreçat al gran públic que no fos d’aquest gènere. De la mateixa manera que el romanticisme de l’obra primmigènia, de Victor Hugo, fa admirables uns personatges i situacions difícilment acceptables des de perspectives més realistes.

Els actors i les actrius són peces clau en l’èxit artístic d’aquest film, oimés perquè Tom Hooper els dedica no pocs plans mitjos, quan no primers plans, en què poden exhibir a pleret tota l’expressivitat i talent. Si Hugh Jackman i Russell Crowe aporten la solidesa del seu estatus estelar i la polivalència dels seus registres, permeteu que remarqui la intervenció d’Anne Hathaway —en el rol de Fantine—, especialment en el solo, d’una força dramàtica corprenedora. I, amb ella, els joves Samantha Barks —Éponine— i Eddie Redmayne —Marius—, ajustadíssims i absolutament lliurats als seus papers, traspassant pantalla amb les seves paradoxes sentimentals.

Sempre commou veure els anhels del jovent perquè la societat millori i fa mal confirmar que, un cop més, els derrota un poder corcat i la manca de suport de la mateixa societat per la que donen no tan sols la joventut sinó la vida mateixa. Perfectament incardinat al marc romàntic esmentat, els temes musicals que ho tracten resulten magnífics i culminen en l’esclat final quan, des de l’altra banda, els traspassats canten inflamats la cançó de la revolta.

Algú ha dit que, més que un musical, Els miserables, de Tom Hooper, sembla una òpera, i potser no va gens desencaminat. En tot cas, el que no hi ha és cap mena de coreografia: ni en els moviments dels intèrprets, ni en els de la càmera. La planificació és força estàtica —els plans mitjos esmentats, alternats amb plans de conjunt i alguns plans generals (amb grua cap amunt, estratègia amb que el cineasta sol passar d’un “acte” al següent)—. Els recursos infogràfics ajuden a bastir el decorat, que evoca els quadres i gravats sobre el París del segle XIX més que no pas busca la recreació realista —cosa que, d’una banda, li dóna paradoxalment una textura teatralitzant i, per altre cantó, no fa pas la impressió que aquests recursos informàtics s’hagin acabat d’aprofitar prou reeixidament—.

Atribuiria a l’origen televisiu del director Tom Hooper, les limitacions en la planificació d’aquesta pel·lícula. Potser fóra caricaturesc (però no del tot desencertat) dir que l’ha filmada talment com si hagués enregistrat televisivament una representació teatral d’Els miserables i posteriorment, editant-ho, ho deixés muntat com ho veiem. Els seus plans capten i mostren (amb gran eficiència); però un director cinematogràfic de més alçada hauria estat més actiu i no tan passiu: el creador de debò sap que la imatge resultant neix de la posada en escena i del debat entre la seva mirada i el que té al davant, de manera que la càmera —al capdavall, la pluma dels autors cinematogràfics— visqui, respiri amb el que capta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!