Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

20 d'octubre de 2012
0 comentaris

A cop calent: “Cosmòpolis”, de David Cronenberg

FOTO Cosmòpolis, de David Cronenberg

S’ha vist a Sitges i tot seguit s’ha estrenat a part de la nostra cartellera: Cosmòpolis, de David Cronenberg. Gent molt de fiar la defensa; més que jo, si més no: en reprodueixo tot seguit la crònica que en vaig publicar en aquest blog, a Vilaweb a Canes, a cop calent.

David Cronenberg no ha convençut a Canes 2012 tot i que, a Cosmòpolis, fa una bona adaptació de la novel·la d’anticipació de Don DeLillo. La causa? Aquest és un producte d’encàrrec que el cineasta resol de manera molt professional, sense aconseguir endur-s’ho al terreny personal, ni tenir gaire interès perquè així sigui.

Situem-nos. Aquest relat segueix una jornada especial d’un jove multimilionari del món de les altes finances de Nova York. Especial perquè el capitalisme s’enfonsa, la seva empresa s’arruïna arrossegada pel yuan i s’ha detectat una seriosa amenaça contra la seva vida. Tanmateix, el noi puja a la limusina i vol travessar tot Nova York per anar a la barberia del barri modest on va créixer. Un trajecte que haurà de ser necessàriament lent perquè la ciutat està col·lapsada a causa de la visita del president dels EUA, les manifestacions d’indignats i la comitiva funerària d’un “rapper” molt famós. Així és que els seus col·laboradors i les persones del seu entorn han de fer cap a la limusina per a despatxar-hi o relacionar-shi o, com a molt, s’hi ha de veure en algun local a la vora del vehicle.

Cronenberg esporga l’original literari. Si se’m permet, considero que el millora, eliminant-hi filosofades digressives, un cert grau d’abstracció, canviant-ne alguna coseta (mínima) i reforçant la contradicció que viu el protagonista, entre el fet de seguir actuant amb els hàbits de multimilionari malgrat estar-se arruinant i el camí suïcida que assumeix, atret pel delit autodestructiu que li provoquen l’amenaça de mort i la ruïna econòmica. Aconsegueix fer sobreeixir la carnalitat d’aquest personatge de mena glacial, esquerdar-li la cuirassa d’especimen elitista… mentre el du a una espècie de sessió psicoanalítica amb l’exempleat que el vol matar. Durant el trajecte, gairebé tot passa a l’interior de la limusina i, per molts ginys informàtics ultramoderns i mobles de disseny que hi hagi, per molts convidats que hi vagin passant, tot gira al voltant de les ratlles de diàleg i de les seqüències de sexe. Els diàlegs, trasplantats selectivament de la novel·la, són autèntics pensaments, ben sovint, sobre qüestions com el vincle temps i capitalisme, el futur… i acaben empeltant el film d’una certa fredor, donant-li el caire d’il·lustració del text primmigeni. Lúcida i talentosa, però il·lustració al capdavall. Quant a les escenes de sexe, res no aporten que no sigui al llibre. I quan treballa freudianament el protagonista, ja no té temps per a enlairar tot el metratge anterior ni s’hi posa gaire per a reeixir-hi.

L’elecció de Robert Pattinson per a encarnar el jove multimilionari s’explica com a esquer cara a un públic juvenil (per al qual diria que no ha estat fet aquesta pel·lícula, paradoxalment). David Cronenberg el dirigeix molt bé, però el seu hieratisme, eloqüent en força moments del film, resulta excessiu en d’altres i quan la sang li brolla no acaba de donar la talla. Per acabar d’adobar, arriba el moment que se les ha amb tot un Paul Giamatti, actor de debò!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!