Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

3 d'octubre de 2024
0 comentaris

A cop calent, comentari sobre “Megalópolis”, de Francis F. Coppola

Acabo de sortir de veure “Megalópolis“, de Francis F. Coppola, i corro a escriure’n aquestes ratlles, absolutament emocionat per la vivència cinematogràfica que m’ha regalat. Per mi és una meravella, tot i la seva imperfecció.

És un plaer enorme fruir-hi amb la qualitat de la posada en escena. Aquí no es tracta de servir només una fotografia acurada, sinó de com de bé estan compostos els plans, com magníficament estan dirigits els actors i els seus moviments (ben naturals), com de rica n’és l’ambientació… Moltes escenes les gaudeixes, són un bé de Déu per a la vista i l’oïda i hi ha moments d’una bellesa infinita, sense caure gens en l’esteticisme. El muntatge és al·lucinant, a vegades un pèl trencaclosques, però d’un dinamisme i polifonia espatarrants (tot i que, passada la primera hora, esdevé més prosaic, perd una mica de gas), que aconsegueix trenar el fil narratiu i dramàtic malgrat les successives desviacions, en les quals el cineasta es rabeja a pleret, afortunadament, tot creant seqüències màgiques de debò. Els diàlegs són d’una gran riquesa i és un de tants motius pels quals tornaria a veure la pel·lícula moltes vegades, especialment pel discurs que té el personatge de Cesar Catilina (Adam Driver, esplèndid!), un seguit de reflexions que duen a una defensa de la Cultura en majúscules, entesa en sentit global, i per tant d’una manera humanista d’enfocar la política, la gestió pública, i sembrar el demà per a les noves generacions. Uns textos que no te’ls acabes, pels quals voldries fer com a casa, aturar la projecció de la cinta, per a pensar-hi, que valen molt la pena i clarament tenen alguna cosa de testament del mateix Coppola. La banda sonora, exuberant, acompanya, fa gran les escenes i és absolutament polièdrica.

Presentada de bell antuvi com una faula, ja d’arrencada, amb una seqüència en què l’Adam Driver sembla que vagi a llançar-se daltabaix des d’un gratacels i deixa el temps -i per tant l’acció- en suspensió i pot tirar enrere la situació irreversible, ens deixa clar que la pel·lícula no es mourà per viaranys de realisme i, efectivament, en Coppola es deixa anar pletòricament i amb gran llibertat formal pel cantó poètic, tan fantasiós com li ha semblat. Això li permet ‘jugar’ amb els paral·lelismes que li plauen entre l’antiga Roma i la Nova York actual, per a parlar del declivi de la civilització i fer-hi un cant gairebé operístic a l’esperança en la utopia, per un altre futur possible. Al capdavall no té tanta importància la romanització en del nom dels personatges, l’aparició del llatí, de les estàtues, les referències històriques: és, efectivament, un joc, una llicència que permet el relat fabulós, tot i que serveix impecablement al tractament temàtic del film. Igualment, com que no s’és esclau dels lligams realistes, la construcció de les escenes pot anar per on els ve de gust, amb retroprojeccions, divisions de pantalla, canvis de format, en la mateixa continuïtat en la vestimenta dels personatges, es salta de seqüències lliurement o, a vegades, se les fa durar fins a l’èxtasi (per exemple, quan en César Catilina, a la festa, s’emborratxa i es col·loca fins al frenesí).

“Megalópolis” és un deliri prodigiós, certament ambiciós, artísticament i filosòficament parlant, però sobretot és una obra agosarada, la d’un cineasta enorme i ja gran d’edat, que atresora tot un bagatge poderós i el posa encara al servei d’un film que li permet expressar les seves inquietuds pel present i la seva il·lusió de no renunciar a una societat ideal.

No voldria acabar sense remarcar el treball impressionant d’Adam Driver, en la que potser és la seva millor interpretació des de “Paterson” (2016), de Jim Jarmusch, plena de matisos i d’un to molt precís i alhora ben viu en cada instant. Al seu costat, començant per uns convincents Nathalie Emmanuel i Shia LaBeouf, un bon esplet d’actors nord-americans, entre els quals, en Coppola s’ha permès comptar amb en Dustin Hoffman i en Jon Voight, i, molt emotivament, amb la seva pròpia germana Talia Shire, que està més coppolaniana que mai. En Larry Fishburne, que havia estat aquell noiet negre deseixit que anava a la barca riu amunt d’ “Apocalypse Now” (1979), ara és el xofer intel·lectual de Cesar Catilina, el narrador profund i serè, molt agradable, de tota la pel·lícula.

Nota final. M’agradaria poder anar-me gravant comentaris tot veient la pel·lícula (cosa que només podré fer quan la vegi novament i a casa), per la quantitat de coses en què m’ha fet pensar des del primer moment, de manera que me n’han quedat moltes per escriure (algunes de les quals no les he retingudes al cap, de la munió de reflexions que m’ha desfermat). Deixeu-me assenyalar tanmateix dues cosetes. Una, que només començar ja m’ha evocat “Rusty James” (1983), pel pas del núvols que llisquen pel cel i el tema del temps que s’hi enceta (tema que és major també a “Megalópolis”), mentre la banda sonora recorda en aquell moment la de Stewart Copeland per al film de 1983. L’altra aspecte que vull esmentar és que, més o menys entre els minuts setanta i cent-vint, quan dic que el muntatge esdevé més prosaic (i apareixent foses que abans no hi eren i et refreden una mica com a espectador), s’esdevenen un seguit d’escenes de forta evolució narrativa (i que són formalment menys barroques), que em fa la impressió que han estat diguem-ne ‘injectades’ així durant la fase de postproducció, perquè la pel·lícula resultés més ‘comercial’ (tot i que, per exemple, al cine on jo l’he vist, el primer dijous d’exhibició, a les 4 de la tarda, érem 2 espectadors i, si aquesta setmana la projecten 3 sessions diàries, a partir de divendres ja només la passaran a quarts d’onze de la nit: un fracàs de taquilla!). Val a dir que això d’arrancar una obra com una explosió audiovisual i al cap de cert metratge abaixar-ne el to, ja ho va fer en Coppola a “Dràcula, de Bram Stoker” (1992): és com si s’embriagués amb les possibilitats creatives de l’audiovisual i després es reprimís per situar el producte en marges que li interessen econòmicament.

INFORMACIÓ.

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito. Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador. Sinopsi: Epopeia romana ambientada en una Amèrica moderna imaginària en plena decadència. La ciutat de Nova Roma ha de canviar absolutament, la qual cosa crea un gran conflicte entre César Catilina, un artista genial amb el poder d’aturar el temps, i l’alcalde arxiconservador Franklyn Cicero. El primer somia amb un futur utòpic ideal mentre que el segon continua molt lligat a un statu quo regressiu protector de la cobdícia, els privilegis i les milícies privades. La filla de l’alcalde i jet-set Julia Cicero, enamorada de César Catilina, es veu dividida entre els dos homes i haurà de descobrir què sembla millor per al futur de la humanitat. Informació: Drama èpic de ciència-ficció. Projecte de llarga durada de Francis F. Coppola, que als anys noranta ja l’estava preparant (en Jim Steranko, que anteriorment va fer il·lustracions per a “Dràcula de Bram Stoker“, va elaborar-ne un grapat en color per a “Megalopolis” a mitjans dels anys noranta, a instàncies de Coppola, pera  crear “panorames arquitectòniques de contingut i imatges”), el 2001 va començar a fer lectures de textos vinculats al film amb tot d’actors coneguts i fins va filmar algunes imatges de Nova York, però després de l’11-S ho va descartar tot; tanmateix, fins al 2007 no va abandonar-ne el projecte, finalment reprès el 2019. Al febrer de 2022, en Coppola ja hi havia invertit 120 milions de dòlars, procedents de la venda de part del seu imperi del vi, i el juliol del mateix any començava la preproducció de la pel·lícula (al llarg de tot aquest temps, es va contemplar una llarga llista d’actors, molts dels quals s’hi van interessar però van acabar deixant-s’ho córrer). El rodatge va començar l’1 de novembre de 2022 i el gener de l’any següent ja s’hi havien gastat més diners que els 120 milions inicials, cosa que va desfermar els rumors que el cineasta -acusat de megalòman- tornava a sobrepassar-se com a l’època d’ “Apocalypse Now” i la crisi va esclatar amb la fugida de part de l’equip tècnic, inclosos els responsables dels efectes visuals, però es va optar per a tècniques visuals més clàssiques i menys costoses i Adam Driver i el mateix Coppola van desmentir els problemes, tot i l’abandonament de part de la plantilla, assegurant que tot estava dins de termini, al marc del pressupost, i l’actor hi va afegir que estava sent una de les millors experiències de rodatge de la seva vida. El 30 de març de 2023 se n’acabà el rodatge.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços| RESSONS de la projecció del film al Festival de Canes 2024. |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!