Club 7 Cinema

S’acaba d’estrenar al nostre país, gairebé d’amagatotis, Aurora, de Cristi Puiu, el cineasta romanès que va cridar moltíssim l’atenció amb La mort del Sr. Lazarescu. Tant l’una com l’altra formen part d’una obra global que tracta del clima moral a la Romania actual, oberta a Occident, des de la fragilitat humana, cosa que li dóna el valor universal d’allò local, a part de servir-nos en certa manera de mirall a nosaltres, europeus occidentals. Igualment, tant l’una com l’altra van ser seleccionades a Un Certain Regard del Festival de Canes. Justament, després de veure-hi Aurora vaig publicar-ne aquest comentari:

“No hi ha criminals, només gent que mata”, diu Cristi Puiu. Una frase breu que resumeix la idea de les 3 hores de metratge d ‘Aurora.

A Puiu, alguns el vam descobrir amb “La mort del senyor Lazarescu”. També era un film de llarga durada, en què se’ns va mostrant, primer, el dolor físic que sobtadament pateix un home gran solitari de classe mitja-baixa al Bucaresc actual; com tarda a arribar l’ambulància a buscar-lo, els veïns que fan el que poden… i seguim amb el trajecte de l’ambulància cap a un continu de serveis d’urgència hospitalàris que el rebutgen, mig perquè el veuen un alcohòlic trotinat, mig amb l’excusa d’un gran accident ferroviari que els ha col·lapsats. I mentrestant, l’home que agonitza. Admès finalment en un hospital, topa amb metges de diversos graus d’humanitat i, en aquella fredor assèptica acaba morint. De manera que, en aquell film, la trajectòria del personatge comportava un document sobre la mena de societat actual a Romania i alhora una reflexió sobre l’enorme i terrible soledat (abandonament) de l’individu, indefens en un món insolidari.

A Aurora, Puiu manté l’estil de plans de prou llarga durada, amb tot de reenquadraments interiors que dónen als plans una expressiva dinàmica interna. Seqüències dilatadíssimes amb què segueix el trajecte del protagonista. En aquesta ocasió, es tracta d’un pare divorciat, acomiadat de la feina, amb una mare ajuntada que malgrat l’edat encara el contempla i una amant que també ha d’estar per la seva pròpia filla. Aquest home es ve revelant de mica en mica com un malalt, amb una relació problemàtica amb el món, fins al punt d’ assassinar (sembla) indiscriminadament. Prepara els crims amb la mateixa quotidianitat que endreça coses de casa, prepara unes obres al pís, visita la seva antiga feina, la mare o l’amant… Puiu, d’acord amb la frase “No hi criminals, només gent que mata” el despulla de qualsevol atribut ficcional cinematogràfic. És l’antítesi de qualsevol psicokiller de Hollywood i succedanis. El metratge li serveix, al cineasta (també actor protagonista) per donar entitat a la dimensió temporal; que el temps fílmic permeti engolir l’acció criminal dins de l’activitat consuetudinària del personatge.

El problema d’ Aurora és que, amb molta menys durada ja hauria aconseguit el mateix. Més ben dit, l’espectador ja se n’ha assabentat i ha compartit prou la deriva del protagonista, molt abans que arribi el final (i això no treu que, en la seqüència estrictament final, hi hagi una certa sorpresa, que dóna una relectura a part del que hem vist anterior, i tenint un caire es pot dir surrealista, no em puc permetre ni de comentar més, per no esguerrar-vos-en la visió). I, per altra banda, la dimensió col·lectiva, el document sobre la Bucarest actual, que traspua per les imatges del film, francament, aporta un panorama social ja prou completament representat força abans del final fílmic. Amb la qual cosa, a diferència de “La mort del senyor Lazarescu”, aquí l’estil l’ha dut a un excés de metratge que, estirant, acaba aprimant massa la pel·lícula.

Ara bé, he llegit posteriorment que tant l’anterior com aquest film s’emmarquen en una sèrie de llargmetratges de Puiu titulada “6 històries de les barriades de Bucarest”; per la qual cosa, fara bo d’esperar que vagi realitzant els 4 títols que li falten, per a oferir-nos aquesta visió global entrelligada de la seva ciutat, entenent el cinema com a “tècnica d’investigació de la realitat”. Vist en conjunt, veurem si l’home s’ha encallat en una fòrmula estilística que domina prou bé, o si la seva manera de fer ens dóna una percepció global que s’enriqueix amb la suma de les parts i aquestes, amb la seva dimensió de conjunt.

Aurora no és una pel·lícula menor que hagi d’adscriure necessàriament en seccions com “Un Certain Regard”. Simplement, no li cal anar a Competició, ni hi tindria gaire cosa a fer en el concurs. És el fruit d’anys de treball personal i en equip, fent de la galdosa realitat humana, individual i col·lectiva, però també realitat topogràfica, urbanística, i social, matèria cinematogràfica. De la necessitat virtut, gràcies a plantejar-s’ho creativament.