Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 d'agost de 2008
0 comentaris

A Bruges

Feia dies que no anava al cinema. Pitjor, encara: feia dies que no em venia gens de gust anar-hi. Res no m’atreia prou com per arribar-me a les sales que tinc més a la vora de casa: els Lauren Costa Brava, de Blanes. Sol passar-me cada estiu: després ve el final d’agost i tragino un delerós “mono” de pantalla! El cas és que la revista blanenca on col·laboro mensualment em van recordar que els havia de lliurar l’article a què m’havia compromès i això passava just quan acabava de llegir les crítiques publicades sobre A Bruges (In Bruges / Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell’assassino), de Martin McDonagh. Especialment la de Judith Vives, em va engrescar a trencar l’abstinència cinèfila que estava practicant i vaig fer cap a aquelles multisales. Si realment s’ho valia, ja tindria material d’interès per a l’article que havia de fer. I us he de confessar —gràcies, Judith— que em va valer la pena, anar-hi.

No és una pel·lícula rodona, té alguna solució de guió ben forçada i alguns recursos de posada en escena un pèl immadurs; però Martin McDonagh trasllada a la pantalla una força dramàtica, un negríssim sentit de l’humor i sobretot, sobretot, sobretot, una reflexió sobre la violència, que trascendeix el joc entretingut amb els gèneres cinematogràfics. Potser sí que no ens diu res de nou sobre la violència; però és intel·ligent plantejar-ho com ho fa, talment com si l’important fos la funció i no pas allò de què tracta. I, a més, em sembla molt oportú que sigui un hom d’origen irlandès qui proposi pensar en els efectes de la violència, al marge de les “causes” que l’originen. Els efectes, a nivell humà. És d’això que he parlat a l’escrit que finalment n’he fet i que, si us interessa, el trobareu a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Ralph Fiennes, a A Bruges, de Marin McDonagh

Article que publica la revista Recvll, de Blanes, del mes d’agost.

On du la violència? Com l’encaixen íntimament els assassins? Preguntes d’aquesta mena tenen, des del punt de vista ètic, respostes clares i en formats diversos. El dramaturg Martin McDonagh, conegut i reconegut per ser l’autor de peces com “La reina de la bellesa de Leenane” o “El tinent d’Innishmore”, ens en proposa una resposta en clau de reflexió cinematogràfica, amb aquesta pel·lícula que marca el seu debut en el camp del llargmetratge.

Amb una textura de corrosiva i negríssima comèdia britànica, que deriva cap a un sanguinolent thriller d’encàrrecs criminals i execucions inapel·lables, A Bruges trascendeix els gèneres entretenidors i poua en la tragèdia humana que gravita al voltant del tema major del film: on du la violència?

Els dos protagonistes arriben a la ciutat belga, on els ha enviats l’home per a qui treballen de sicaris, després que el més jove (Colin Farrell) esguerrés el primer encàrrec professional. En una primera part de la pel·lícula, el gran (Brendan Gleeson) esdevé una figura paterna, més protectora com més sobreïx la ferida que tortura l’ànima del seu company. Matar té un cost espiritual, que potser es pot negligir amb les víctimes propiciatòries; però que difícilment es pot obviar davant les víctimes innocents. El sentiment de culpa va agafant cos en el jove assassí que no el pot ofegar amb nous crims, obligat com queda a estar-se en aquella mena de purgatori en què se li converteix la gòtica Bruges. Martin McDonagh, fent-lo passejar sense armes per aquells carrers i canals medievals -a ell i al seu company-, ens en permet copsar el costat humà. I, amb la forçada visita turística al museu Groeninge, davant d’obres pictòriques al·lusives, esclata el dolor per la culpa i l’expiació impossible.

Murri, el guió capgira sobtadament la imatge que ens havíem pogut afigurar d’alguns personatges. L’amic esdevé botxí; la xicota atractiva, un esquer delictiu… I la dramatització dels conflictes interiors deixa pas a un seguit de seqüències dotades de cert suspens, en les quals la traïdoria sembla escombrar tot el que hi podia haver de bondat, en un nou triomf del mal, que tindria ara com a víctima l’antic jove criminal, reduït ja a una patètica desferra humana. Tanmateix, a Martin McDonagh no li interessa fer apologia del nihilisme i introdueix una nova giragonsa guionística, per donar una oportunitat de redempció als protagonistes, fent una èmfasi especial a la possibilitat dels més joves de menar una altra vida, en què l’estimació i l’humor substitueixi la destrucció. No obstant això, Martin McDonagh tampoc no vol per a aquest film cap mena de fals final feliç. I no dubta a forçar el que calgui per concloure el que havia començat. Efectivament, la violència primmigènia -que ha estat puntualment curtcircuitada quan un intent de suicidi ha topat amb l’acció assassina contra el mateix suïcida- la fa rebrotar, en una traca final hiperbòlica i sanguinolenta, deixant clar que la violència només du a un dantesc abisme per a l’ésser humà, representat en la criatura innocent que mor sempre que té lloc un crim -aquí, metafòricament representades per individus aliens als tirotejos-..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!