Club 7 Cinema

Títol original: Shizo. Directora: Gushald -Guka- Omarova. Guió: Sergei Bodro i Guka Omarova. Música: SIG. Repartiment: Olzhas Nusupbaev (Shizo), Gulnara Jeralieava (Klyash), Eduard Tabyshev (Sakura), Olga Landina (Zinka), Kanagat Nurtay (Sanzhik), Bakhytbek Baimuhanbetov (Oncle Zhaken) . Coproducció: Kazakhstan, Alemanya, França, Rússia. Durada: 1h26. S’ha estrenat i s’està projectant: a la Catalunya Nord, el 17 de juny de 2005, només en versió original russa subtitulada en francès. Nota: aquesta pel·lícula es projectà amb el títol Schizo a la secció Un certain régard del Festival de Canes de 2004.

Sinopsi: Kazakhstan, a començament dels noranta. Mustafà  té quinze anys i l’anomenen "Shizo" pel seu comportament un pèl estrany. Sakura, l’home de la seva mare, li ensenya els petits trucs i l’ensinistra en l’organització de fraudulents combats de boxa. Però, aviat Mustafà s’adona de la crueltat de Sakura, de fins on és capaç d’arribar, i decideix anar pel seu compte. Passa calés a la vídua d’un boxejador mort al ring i que Sakura ha abandonat com un gos. En el contacte amb aquesta dona, el noiet descobreix l’amor, abans que els esdeveniments prenguin un caire tràgic.  

Primeres reflexions -notes escrites en veure-la al Festival de Canes-. ATENCIÓ: si us pot interessar llegir-les, us recomano que en deixeu la lectura per després d’haver vist la pel·lícula; ja que us la xafaria innecessàriament.

1a. Podríem dividir la pel·lícula en dues parts. La primera correspondria a un migmetratge en què se’ns documenta la situació social al Kazakhstan, per l’esbiaix del relat iniciàtic sobre el noiet protagonista -fracassat escolarment, un pèl ingenu, sà a desgrat del motiu "Shizo", entrat a la vida "adulta" de la mà de l’home de la mare, els caiguts al ring, la vídua del boxejador…-. La segona part -de desenllaç- resol el film pels camins del thriller, del relat criminal. Certament, s’avé a la tradició dels "polar" amb component gairebé "existencial" -de supervivència, si més no-. Però els mecanismes narratius del film noir s’imposen a plus vàlues diguem-ne filosòfiques. L’epíleg, que ens informa del lliurament del noiet a la justícia, de la presó i de com la vídua i el fill el van a rebre en ser-ne alliberat…: un final feliç, autèntic happy end.

2a. Omarova, la directora: una mirada occidental. La textura de les seves imatges tenen més a veure amb cert cinema nord-americà que no pas amb la tradició russa, ni amb els films kazakhs que jo he pogut veure anteriorment.

3a. En el caire més de document sobre el Kazakhstan, així retrata el país: combats de boxa il·legals, mà d’obra barata i totalment disponible, gent que ven el propi cos a la boxa, l’estafa dels combats, la màfia rica vs. la pobresa generalitzada, el delit per viure vs. les condicions amb què ho han de fer -el metge que atén Mustafà i els regals alimentaris que "rep"-,  la burocràcia sanitària…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!