Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de juny de 2005
0 comentaris

Fugitivos / Les égarés / Els esgarriats

Títol original: Les égarés. Títol espanyol: Fugitivos. Títol internacional: Strayed. Director: André Téchiné. Guió: André Téchiné i Gilles Taurand. Fotografia: Agnès Godard. Música: Philippe Sarde. Repartiment: Emmanuelle Béart (Odile), Gaspard Ulliel (Yvan), Grégoire Lepince-Ringuet (Philippe), Clémence Meyer (Cathy). Estrenada: a la Catalunya Nord, el 20 d’agost de 2003, només en versió original francesa, i a Catalunya, el País Valencià i les Illes, el 17 de juny de 2005, en versió original subtitulada en espanyol. Presentada: a la secció oficial competitiva del Festival de Canes de 2003.

Sinopsi: Juny de 1940… Els alemanys són a les portes de parís… Odile es deixa arrossegar pel pànic general i se’n va pels camins de l’èxode, amb els seus fills. El nen, Philippe, li té dotze anys i la nena, Cathy, set. Com tothom, van cap al Sud… Nit i dia, fan via amb el seu cotxe. La carretera és plena de gent i a vegades es fa impossible d’anar endavant. Comencen a patir la manca d’aigua. Al segon dia de viatge, els stukas alemanys metrallen la columna de refugiats. Ben aviat, les flames devoren el cotxe. Odile i els fills ho han perdut tot…Un noi se’ls endu dins un bosc, que els protegeixi de l’atac aeri… Què han de fer? Endinsar-se al bosc o tornar a la ruta mortal? Passen la nit al ras i l’endemà al matí vagaregen pels camps evacuats, desèrtics… Estan aïllats del món, lluny de la guerra i probablement fora del temps… van cap al desconegut.

Fragment d’una crònica sobre el film: La guerra emmarca l’últim treball d’André Téchiné, Les égarés. Els seus protagonistes fugen de l’avanç alemany per territori francès i, en aquest context d’èxode, una mare -Emmanuelle Béart- i dos fills -gent parisenca, formada i urbanita- es veuen abocats a sobreviure enmig del paisatge esponerós de la regió del Tarn, en companyia d’un xicot primitiu -Gaspard Ulliel-. Téchiné ho tracta gairebé com una faula de despullament social i de redescoberta del caire més primari i pur de l’existència. Tanmateix, les ganes d’explicar la història el duen a desaprofitar-ne el potencial líric, malgrat que explora tant com pot el físic dels actors i la magnificiència estiuenca de la Natura. (publicada a som-hi! el juliol de 2003).

Primeres reflexions -notes escrites en veure-la al Festival de Canes-. ATENCIÓ: si us pot interessar llegir-les, us recomano que en deixeu la lectura per després d’haver vist la pel·lícula; ja que us la xafaria innecessàriament.

1a. La burgesa retorna a la Natura. És a dir, una dona de "burg" i que pertany a un cert nivell de civilització es queda sense la protecció de la societat i ha de sobreviure enmig de la Natura. Les "civilitzades" responsabilitats maternals i de persona adulta -tan antropològiques com culturals- acaben cedint al batec vital.

2a. El somni que no revela als fills -però, sí al soldat- va d’un arbre caigut -el marit- les branques del qual es posen a escanyar-la i parlen amb la veu del marit.

3a. Béart, la bellesa i elegància configuren el rostre de dona assentada. L’aspror que Téchiné li fa sobreeixir a la superfície: la revolta contra la situació i la selvatgia que retroba -despullada- finalment i esclata en el coit.

4a. Odile era mestra, educada en l’obertura als altres; però ha de protegir els fills davant Yvan.

5a. El relat, explicar la història, narrar-la, s’imposa al tractament temàtic, a l’exploració sensorial, al desenvolupament dramàtic.

6a. El personatge de la nena obre la pel·lícula al caire de conte, de faula. Sóm a la Natura, en una Natura estiuenca, plena de vida…i de llums i d’ombres. És un conte d’éssers humans retornats a l’estat natural.

7a. Context històric. S’amaga el suïcidi d’Yvan: metàfora del règim de Vichy. Apareix un rètol -un cartell?- que diu "el soldat alemany t’ajudarà". I, després de saber la "mort" d’Yvan, imatges col·lectives que absorbeixen la particular història dels protagonistes del film, en un moviment extrapolador de doble sentit. Per un cantó, va dels protagonistes al context; és a dir, el que els ha passat s’insereix en el que va passar a molta gent en aquell moment històric. Per l’altre, els va passar això perquè eren part del que va passar a tothom. El personatge de Béart, Odile, no salva Yvan… ai, la "por" dels francesos! Ai, el col·laboracionisme poruc o espantat!

8a. Gaspard Ulliel -Yvan- no es mou gaire bé. Interpretativament, funciona millor en els plans de proximitat.

9a. Les relacions entre els personatges, ben construïdes, ben traçades.

10a. El personatge del fill adolescent, bé. A més, l’actor que l’interpreta, francament bé.

11a. Téchiné no pot estalviar-se l’enculamenta. Certament, el fet que Yvan no pugui fer l’amor amb Odile revela molt sobre el passat del noi -reformatoris, sexualitat nascuda entre reixes, possibles violacions homosexuals patides…-; però, ai, en Téchiné! Aquesta informació també la podria inocular sense l’enculamenta!

12a. Odile ensenya Yvan a escriure.

13a. Els soldats arriben i això comporta que "el món exterior" -el que hi ha enllà d’aquell "paradís" natural i aïllat- comença a encalçar-los. El temps reapareix -els situa cronològicament-. Els gendarmes -que segurament hauran tornat al poble, per allò del govern de Vichy…- acaben amb aquell "oasi". Els soldats revelen que Yvan roba… i que la guerra "ha acabat".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!