Canes 2008: els comentaris

Els comentaris de totes les pel·lícules de la Secció Oficial Competitiva de Canes 2008 els trobareu, d’una banda, recollits en aquest “post” i, de l’altra, en els articles que vaig dedicar a cadascun dels films. A més, dels títols projectats en les altres seccions, apartats i programes que he vist, en penjo aquí el corresponent comentari.

Així, poso punt i final a la cobertura que he fet de la 61a edició del Festival de Canes i ben aviat reprendré l’activitat i el ritme habituals del bloc.

Els comentaris de les pel·lícules de Canes 2008, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Un conte de Nadal, d’ Arnaud Desplechin

SECCIÓ OFICIAL COMPETITIVA

ENTRE LES MURS, de Laurent Cantet

Ambientada totalment portes endins d’un col·legi d’una barriada difícil de París, Entre les murs segueix la tasca educativa d’un jove mestre de francès i les seves relacions amb els alumnes al llarg d’un curs escolar. Qui dóna vida a aquest professor és François Bégaudeau, l’autor de la novel·la autobiogràfica que Cantet va decidir adaptar, perquè “volia mostrar l’escola com a caixa de ressonància, on entren en joc la igualtat o desigualtat d’oportunitats, qüestions de treball i de poder, d’integració cultural i social” i va topar amb el llibre en què “per fi, un mestre no escrivia per passar comptes amb els adolescents presentats com a salvatges o primitius”. I són 25 alumnes reals d’un institut, triats entre una cinquantena de candidats, els que els encarnen, amb prodigiosa naturalitat.

Cantet treballa com un documental acurat aquesta ficció que recrea la realitat (escolar i social) i ens la sotmet a reflexió. Ha posat les càmeres dins de l’aula, ha fet que els diàlegs mestre-alumnes (característics de l’estil d’aquest ensenyant) reflectissin l’ampli espectre psicològic de l’adolescència, els interessos de la jovenalla, els seus referents culturals, els diversos origens… Se’n val, amb gran eficàcia, del carisma de François Bégaudeau, alhora tol·lerant i rigorós, tan enamorat de la llengua i la cultura com obert a la realitat de cadascun dels seus alumnes, i el contrapunta amb les sortides dels alumnes, ara divertides, ara inquietants. Els té gairebé tot el metratge entre les quatre parets de la classe i en cap moment l’espectador té cap sensació de claustrofòbia, perquè aquella aula la converteix en una reproducció a petita escala, amena i lúcida, del nostre món.

El jurat, presidit per Sean Penn, li ha concedit amb justícia la Palma d’Or.

***

LES TRES MONES (Üç Maymun), de Nuri Bilge Ceylan

Decebedora, Les tres mones (Üç Maymun), del turc Nuri Bilge Ceylan, gira al voltant d’una família desgavellada, centrant l’interès en les mentides que els seus membres no volen encarar a canvi de mantenir-se units. Ceylan ho planteja amb un argument fulletonesc, sobre un xofer lleial al seu amo que accepta protegir-lo, inculpant-se’n un homicidi, i, mentre ell és a la presó, la dona s’enllita amb aquest amo, a canvi dels diners que permetran al fill jove comprar el cotxe amb què treballarà i s’allunyarà de les males companyies. Una història que dóna per poca cosa més que contemplar els sentiments que entren en joc i el pes del masclisme a la societat turca. En qualsevol cas, no resisteix l’estil contemplatiu del cineasta. Aviat esdevenen estones buides, els seus temps morts heretats d’Antonioni que tan prolíficament va emprar a Lluyà (Uzak), el film que el 2003 el va revelar internacionalment. I la seva fotografia, bonica, que transmet amb força la mediterraneitat del paisatge marítim de l’Estret del Bòsfor, acaba evidenciant que som davant les despulles artístiques d’un autor sense gaire cosa a dir i que s’aferra a l’estètica, inútilment.

Nuri Bilge Ceylan ha estat guardonat com a millor director de Canes 2008, per aquest film en què paradoxalment evidencia passar hores baixes com a autor.

***

EL SILENCI DE LORNA (Le silence de Lorna), de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne

El silenci de Lorna és la història d’una noia albanesa que es casa amb un xicot belga, per tenir la targeta d’identitat europea; éssent tot plegat un muntatge organitzat per un individu fosc. El flamant marit és toxicòman i el pla preveu eliminar-lo aviat, perquè un cop enviudada, la noia pugui casar-se amb un mafiós rus que els pagarà una calerada en haver obtingut així, també ell, la nacionalitat belga. Les coses, però, no surten ben bé com eren previstes, ja que no s’ha comptat amb el factor humà, els sentiments pietosos que la peça clau del tinglado, aquesta dona jove delerosa d’un més sòlid futur econòmic i social, experimetarà cap a la víctima propiciatòria de tot aquest trafiqueig.

Els Dardenne tornen, doncs, amb una història típicament seva, sobre la dignitat humana d’un personatge assetjat per la cobdícia cruel de la nostra societat occidental. En aquesta ocasió, però, el relat de “film noir” que els dona l’argument sobre el negoci amb els immigrants de l’Est el combinen amb el caire melodramàtic de la lluita de la protagonista per salvar primer la vida i després el record del seu primer marit de conveniència. I així adrecen clarament El silenci de Lorna a un ventall de públic més gran del que havien fet amb la seva anterior filmografia; per bé que a costa d’allunyar-se prou de les cròniques dures i depurades que els havien caracteritzat fins ara. També estèticament, s’han deixat estar els super 16mm i la càmera que no s’estava quieta, substituint-ho pels convencionals 35 mm, una fotografia més acurada, una càmera que es mou menys i observa més que no pas segueix la protagonista. I el problema és que temàticament revelen un cert estancament i formalment queden en una indefinida terra de ningú, a meitat de camí del que eren i el que encara no són.

Al seu Palmarès, de marcat caràcter polític i social, el Jurat ha inclòs aquest film dels Dardenne, lliurant-los el premi al millor guió. Sort que no els han donat el guardó a la millor direcció, havent-hi com hi ha alguna escena (sobretot una en què la protagonista estaborneix un malfactor) resolta de manera no gens convincent! En canvi, les el·lipsis cinematogràfiques són, en aquesta pel·lícula, de debò impressionants.

***

UN CONTE DE NADAL (Un conte de Noël), d’Arnaud Desplechin

Obra coral sobre les complexes relacions entre els membres d’una família, els veterans Catherine Deneuve i Jean-Paul Roussillon n’encapçalen el repartiment en què també destaquen Mathieu Amalric, Melvil Poupaud i Chiara Mastroianni. Actors en estat gràcia, amb interpretacions brillants de la mà d’un Desplechin que domina a la perfecció el retrat de grup i els condueix àgilment, tot combinant pletòricament la mirada en profunditat a les fractures íntimes dels seus personatges amb l’entramat de vincles sentimentals i mancances afectives a la família que conformen.

La tendresa i humana comprensió amb què Desplechin tracta aquests personatges desencaixats atorga a la pel·lícula un caire de comèdia, tot i que és un drama marcat per la mort i la malaltia. La mort d’un primer fill, als sis anys d’edat, perquè no li era compatible la medul·la òssia de cap dels germans que els pares van tenir desesperadament per salvar-lo. La malaltia de la mare, al cap de tants anys, a qui diagnostiquen un càncer que només pot superar igualment amb un transplant de medul·la; però també la patologia psicològica del net adolescent. I la inestabilitat del nebot, tan avesat a l’alcohol com el segon fill, prodigi d’irresponsabilitat, a desgrat de l’autoritària germana seva, delerosa d’un ordre vital al seu entorn, que la condició humana li fa inabastable. Irònicament, els problemes de salut de la mare i el net fan que la família es retrobi després d’anys de dispersió, al voltant de la celebració de Nadal. I així, Desplechin pot construir la pel·lícula com un pervers conte nadalenc, en què l’obra teatral dels menuts de la casa subratlla el caràcter de representació inherent a la litúrgia social del Nadal i assenyala el que d’escenificació té la pel·lícula mateixa i el cinema com a ficció. Reforçant-ho, es rega fluïdament tot el metratge amb escenes cinematogràficament evocadores: ja sigui una de mèdica amb un cert caire de film de terror; una de baralla entre cunyats, amb un toc irlandès a la John Ford, o les de la presentació biogràfica de cada protagonista, introduïdes a la manera del cinema primitiu. En aquest sentit, la banda sonora, eclèctica i precisa, hi juga un paper importantíssim. Definitivament, Un conte de Nadal és una obra major, rica en continguts i oberta a diversos nivells de lectura.

Increïblement, aquest film meravellós no ha rebut cap premi, si exceptuem el que s’ha lliurat a Catherine Deneuve pel conjunt de la seva carrera.

***

EL CANVI (The Exchange), de Clint Eastwood

Eastwood fa un autèntic recital de classicisme cinematogràfic, en la reconstrucció del cas d’una dona senzilla que, a final dels anys vint, lluità contra la corrupció i manipulació policial a Los Angeles, per recuperar el fill segrestat. No és Angelina Jolie, amb la seva pètria interpretació d’aquesta mare valenta, l’atractiu d’ El canvi; ni tampoc la presència potent de John Malkovich, en el rol d’un pastor protestant encarat a la tirania imperant a la ciutat. La força de la pel·lícula rau en el cas real que posa al descobert, a la divulgació del qual se sotmet totalment Clint Eastwood, renunciant a explorar les potencialitats que ofereix el relat. En efecte, assenyala el caràcter malèfic de l’ús despòtic del poder i els efectes inesborrables que acusen en els que el pateixen; deixa en evidència les històriques contradiccions judicials amb els drets humans i subtilment recorda el debat sobre la pena de mort. Fins i tot, evoca l’obra literària de James Elroy i el cinema que ha parlat de la criminalitat al voltant de Hollywood. Però no ho aprofundeix i prioritza la serena i impecable narració dels fets esfereïdorament reals que reconstrueix, signant un film que sembla destinat a acumular un munt de premis, començant per Canes i acabant pels Oscar. A Canes, tanmateix, se n’ha acabat enduent només Client Eastwood, el Premi especial del 61è aniversari, ex-aequo amb Catherine Deneuve!

***

ADORACIÓ (Adoration) , d’Atom Egoyan

Adoration, d’Atom Egoyan, ho té tot per convertir-se en la gran pel·lícula que finalment no és. Reflexiona sobre diversos temes importants i formalment és fascinant; però el guió d’Egoyan ho asfixia, volent lligar com sigui tot el munt d’aspectes que desplega. Proposa el cas d’un noi (Devon Bostick) que, havent perdut els pares de petit, s’empesca una identitat novel·lesca, com a exercici escolar que acaba encenent xats per internet i com un camí per explorar la veritat del que els va passar i revisar la versió que n’hi ha trasmès el tirànic avi patern. A partir d’aquí, Egoyan toca es pot dir totes les temàtiques característiques de la seva filmografia: parla dels secrets i mentides a la família, de les falses realitats, del valor relatiu de la imatge i del discutible paper comunicatiu de les noves tecnologies, de la funció catàrtica de la representació, del sentiment de culpa, del xoc de civilitzacions… Un gran farcell de continguts, que planteja de manera atractiva, amb una narració fragmentada oberta en paral·lel als diversos personatges, la música absorbent de Mychael Danna i la fotografia de Paul Sarossy. Però un cop ho ha desplegat tot, comença a voler lligar caps, sense deixar res per verd, enderiat que la història i els diversos protagonistes quedin absolutament explicats. I en si, molts melodrames convencionals ja han narrat anteriorment casos com el d’aquest xicot, per la qual cosa, comptat i debatut, Egoyan demostra que manté vives les senyes d’identitat del seu estil, però segueix malgastant-lo.

La bastida guionística d’aquest film acaba donant-li un caire artificiós.

Ha rebut el Premi del Jurat Ecumènic.

***

VALS AMB BASHIR (Waltz with Bashir), d’Ari Folman

Vals amb Bashir (Waltz with Bashir) és un documental d’animació, amb què Ari Folman retroba la memòria de la seva participació, com a soldat de l’exèrcit israelià, a la Primera Guerra del Líban i, en particular, el record del paper que va jugar durant la matança que els falangistes cristians van perpetrar al camp de refugiats palestins de Sabra i Chatila. El punt de partida és la presa de consciència del mateix Folman sobre fins a quin punt s’havien esborrat del seu cap aquells fets dels quals n’havia estat testimoni. Comença així una investigació de caràcter periodístic amb diversos companys que, com ell, també hi van participar i amb d’altres testimonis. De les nou persones que hi apareixen, set s’han identificat amb el nom real i dues s’han amagat sota pseudònim. Cadscun d’ells aporta diferents aspectes sobre la memòria d’aquells esdeveniments dolorosos. El que es considera culpable d’haver-ne sobreviscut, el que ho va viure com si fos un personatge de ficció, el cínic que sap perfectament el que ha volgut oblidar, el que pateix malsons, el que ho seguí periodísticament i en manté distanciadorament el registre objectivament…

A partir de les aportacions d’uns i altres se’n va reconstruint la vivència personal dels soldats israelians; amb una certa reiteració psicologista sobre la tendència de la memòria individual a oblidar les coses negatives i a configurar esbiaixadament una imatge dels records. Per això resulta del tot encertat haver reproduir amb dibuixos animats aquella realitat bèl·lica, que es descriu a partir del que acaben explicant els testimonis. Una animació feta a partir d’un reportatge amb imatge real, reconvertida en un story-board de 2.300 dibuixos i finalment animada amb tècniques flash, clàssica i 3D; acompanyada d’una banda sonora impactant, amb temes de l’època. Haver près aquesta opció, a més, no tan sols els ha estalviat una gran despesa de producció, sinó que els ha permès també caricaturitzar prou salvatgement l’exèrcit israelià i assenyalar amb el dit polítics com Ariel Sharon; per bé que la pel·lícula no té tant una vocació política com testimonial. Fins al punt que les seves úniques imatges reals són les dels cossos massacrats a Sabra i Chatila, com una realitat tan tristament indiscutible com l’holocaust.

Considerada una de les favorites a premi gros de Canes 2008, se n’anà de buit. Com a anècdota no sé si dir-ne macabra, l’equip del film va ser convocat a la cerimònia de cloenda, tal i com es fa només amb els que tenen algun guardó. Van assistir amb emoció creixent al lliurament a tots els altres premiats i, en veure que ja només quedava la Palma d’Or per donar i que, dels presents a la sala, restaven tan sols Laurent Cantet i ells, ja es veien amb el premi més important, compartit: una emoció que s’enfonsà quan, finalment, van comprovar que ells, res.

***

LA FRONTERA DE L’ALBA (La frontière de l’aube), de Philippe Garrel

A La frontera de l’alba, Philippe Garrel embasta la tràgica història d’un jove fotògraf (Louis Garrel) a punt de casar-se, a qui li rebrota fatalment l’amor cap a la seva antiga amant (Laura Smet), una actriu matrimonialment infeliç, suïcidada fa mesos. Probablement l’últim gran romàntic del setè art, Garrel converteix l’argument en pretext per crear situacions en què ell es pugui rabejar a pleret en els estats anímic de l’amor i el desamor dels seus personatges. Els fa literalment i coreogràficament cargolar de pena; els filma en blanc i negre, perfilant-ne els cossos amb la il·luminació, mentre comparteixen estones mortes d’estimació o el disgust per la impossibilitat de viure el seu amor, quan no l’agra soledat. Garrel menysté tant la convencionalitat narrativa, que gosa fer algun ridícul, com l’aparició del fantasma de l’actriu suïcidada, i recórrer a recursos fàcils, com el de visualitzar amb el reflex d’un mirall el desdoblament freudià de la ment. Així les coses, si el seu és un cinema de notable càrrega poètica, amb alguns partidaris i força detractors, l’escassa entitat d’aquesta pel·lícula no ha fet més que accentuar la divergència d’uns i altres.

***

GOMORRA, de Matteo Garrone

Ficció amb un cert caire de documental, Gomorra segueix diversos personatges que viuen enmig de la criminalitat imperant al sud d’Itàlia, si és que no formen part de la Camorra que tot ho controla. Matteo Garrone descriu un món de sectarismes, rivalitats, pobresa manipulada, aspiracions personals condicionades… que configuren una realitat increïblement tol·lerada al si de la Unió Europea. Pitjor, Garrone denúncia explícitament la rendibilització econòmica que se’n treu al si de la mateixa comunitat europea. Assenyala la implicació de la màfia en l’abocament massiu de residus tòxics d’empreses del nord a terrenys del sud; el control ensangonat de la subterrània confecció de roba d’alta custura, la instrumentalització de l’emigració, etc. I tanmateix, no cau en el didactisme ni en cap dels tòpics habituals al cinema de denúncia; justament perquè centra l’interés en el document humà, en la gent d’edat i quinqué diversos que creixen, vagaregen o malden per simplement tirar endavant en aquell context.

Obra estimable, ha estat guardonada potser excessivament amb el Grand Prix de Canes 2008.

***

DOS AMANTS (Two Lovers), de James Gray

A Dos amants, James Gray ens serveix una simpàtica comèdia basada en la seva elegància narrativa i en la comicitat pallassívola de Joaquin Phoenix, en un dramàtic rol d’home amb mal d’amor. Depressiu per la desaparició de la seva xicota, es deleix per l’esplèndida i inestable veïna (Gwyneth Paltrow), aventura sentimental plena de dificultats i riscos que contrasta amb la seguretat de la dona (Vinessa Shaw) que la família li ha triat. Gray, que fins ara s’havia dedicat a relats criminals en què explorava la tragèdia d’individus esclaus dels vincles familiars, es limita aquí a la dramatització del conflicte dels protagonistes, sense anar més a fons. Dos amors, doncs, queda com un entreteniment molt digne i prou.

***

ER SHI SI CHENG JI (24 City), de JIA Zhang-ke

Jia Zhang-ke, a 24 City, barreja documental i ficció per repassar el que han estat els darrers cinquanta anys a la Xina. El títol de la pel·lícula fa referència al nom del complex d’apartaments de luxe que s’està construint on hi havia la fàbrica 420 i la seva ciutat obrera, a Chengdu. Centre de producció emblemàtic del règim comunista, s’havia aixecat fa dècades, desplaçant-hi gent d’arreu del país. I és d’aquesta gent i dels seus fills nascuts allà, així com dels que posteriorment hi van a anar a raure, del que parla la pel·lícula. Recull el testimoni verbal de 5 obrers reals i intercala la intervenció de 3 dones, interpretades per actrius. Així, Jia dóna veu a l’enyorança dels fills del maoisme, als que el van patir, als que confien en els canvis, als que ja són víctimes de l’actual desenvolupament econòmic…Però, barrejant aportacions reals i declaracions fictícies, reivindica la mirada crítica, el valor de la reflexió, per davant de la presumpta veritat de la simple acumulació de documents visuals. I en una escena antològica, deixa clar el seu discurs: al so de “La Internacional” cantada fervorosament per un cor d’antigues obreres, ens mostra com l’actual règim fa esclatar un ruinós edifici tirànicament construït pel comunisme i l’enorme polseguera que s’aixeca acaba ocupant bona part de la pantalla, fins que s’acaba el càntic…

***

SINÈCDOQUE, NOVA YORK (Synecdoche, New York), de Charlie Kaufman

Charlie Kaufman, l’oscaritzat guionista d’Adaptation. El lladre d’orquídees, ha decebut al Festival de Canes amb el seu debut com a director, Sinècdoque, Nova York. Philip Seymour Hoffman, en la pitjor interpretació que se li recorda, hi encarna el dramaturg exitós i hipocondríac, que, en una immensa nau industrial de Nova York, munta una obra constantment reescrita en base a les relacions que té amb les diverses dones que l’envolten. Així, els personatges de la vida real a la pel·lícula es dupliquen en els que protagonitzen la peça teatral i, a partir d’aquí, Charlie Kaufman comença a embolicar la troca de manera que, als assajos, alguns papers els assumeixin “personatges reals” i que la vida d’aquests vagi quedant afectada pel que passa a l’escenari. De mica en mica, esvaeix  la frontera entre ficció i realitat, algun rol passa a repartir-lo entre tres intèrprets, alguns altres els barreja… emborratxant-se vertiginosament amb tant de virtuosisme, que no fa cap enlloc. Enderiat amb aquest joc, descura el ritme fílmic, no atorga prou força a les seves idees visuals, ni treu suc a la seva compromesa posada en escena, que ho enrareix encara més tot plegat, per acabar d’adobar.

Kaufman compta amb un gran esplet d’actrius per a les diverses dones del protagonista i les seves rèpliques, amb Catherine Keener al capdavant de les Jennifer Jason leigh, Michelle Williams, Samantha Morton, Emily Watson, Hope Davis i Dianne Wiest. No és en va que una actriu lligada al cinema de Woody Allen com Dianne Wiest assumeixi aquí el paper d’una veterana de l’escena teatral que acaba substituint el mateix dramaturg, perfilat com un intel·lectual de la mena del cineasta de Manhattan. I és que Sinècdoque, Nova York comença com una comèdia que bé podria signar un Allen passat de voltes, fent humor amb els neguits neuròtics del protagonista; per bé que la pel·lícula aviat pren un caràcter més dramàtic, alhora que s’enllota i l’escanya l’enrevessament del seu autor.

***

MY MAGIC, d’Eric Khoo

Eric Khoo, el productor i cineasta que ha situat Singapur al mapa cinematogràfic mundial, ha presentat a concurs My Magic. Filmada en només 9 dies, després que el seu autor llegís “La carretera”, de Cormac McCarthy, és la història d’un antic màgic que mira de refer els vincles amb el fill, afeblits per l’acoholisme en què ha caigut des que els ha abandonat la dona i mare.

Commovedora història de desfeta personal per amor i de regeneració i sacrifici, narrada amb extraordinària eficàcia. Cinema formalment molt simple, depurat. Il·luminat i ambientat precàriament, té els plans justos i precisos, centrats bàsicament en els personatges.

Virtuts i limitacions, alhora, en un film que hauria excel·lit fora de la competició.

***

LA MUJER SIN CABEZA, de Lucrecia Martel

La mujer sin cabeza, dirigida per l’argentina Lucrecia Martel i produïda pels germans Pedro i Agustín Almodóvar, té com a protagonista María Onetto, en el paper d’una dona que, com a conseqüència d’un cop rebut al cap en un accident de cotxe, perd un xic la memòria i, al cap d’uns dies, comença a dir que va matar una persona en la topada que va patir el seu vehicle. Lucrecia Martel aprofita aquesta lleugera inestabilitat mental de la protagonista per fer-la distanciar del seu entorn social i construir així un nou i vulgar retrat de la mitjana burgesia provinciana del seu país. Emparant-se en les giragonses imprevisibles de la psicologia humana, ella també pretén fer anar el relat gratuïtament per on li sembla, amb un joc pretensiós entre imaginació i realitat, entre el malson per la culpa i la tranquila felicitat de l’oblit.

***

LA CEGUESA (Blindness), de Fernando Meirelles

Adaptant l’ “Assaig sobre la ceguesa”, de Jose Saramago, el brasiler Fernando Meirelles ens serveix un thriller de supervivència, visualment sofisticat i temàticament emparat en les reflexions de l’escriptor portuguès. Argumentalment, relata la sobtada aparició d’una epidèmia a escala mundial, que deixa tothom cec, llevat de la dona d’un metge (Julianne Moore), que es converteix en els ulls i la guia d’un grup d’afectats reclosos i gairebé abandonats en un recinte del govern. El caràcter fantàstic, apocalíptic, d’aquesta història serveix de pretext a Saramago per expressar pensaments sobre la ceguesa espiritual de la nostra societat. Meirelles, però, els redueix a cites llustroses. I malgasta el potencial filosòfic de les situacions dels personatges, posant-les al servei de l’acció.

La misèria moral que aflora en la dificultat dels protagonistes per a autoorganitzar-se solidàriament, la utilitza Meirelles  perquè l’espectador diferenciï els bons i els dolents de la pel·lícula. Igualment, la misèria física, la brutícia i males condicions en què han de viure, la filtra distanciadorament amb l’estètica publicitària de les seves imatges. Se’n val que l’estranya ceguesa deixi la vista de les víctimes literalment en blanc i no pas en fosc o negre, i, adoptant-ne tramposament el punt de vista, juga a deixar la pantalla en blanc, a crear ombres xineses i a provocar tota mena d’efectismes, exercint a pleret el virtuosisme visual que té acreditat des que es va donar a conèixer amb Cidade de Deus.

Meirelles ha volgut enlluernar, però no ha enganyat a ningú, com ho demostra la fredor absoluta amb l’ha rebuda la premsa internacional acreditada a Canes. I és que resulta absurd i artificiós voler entretenir en clau de thriller amb una història com la de La ceguesa; tampoc ja no té cap valor afegit el que aparatosament pretén aportar la part visual, i, el que és pitjor fins per al públic menys exigent: en aquest film, tot és previsible!

***

SERBIS (Service), de Brillante Mendoza

Serbis, de Brillante Mendoza, relata els problemes personals i de relació entre els membres de la família que mena una rònega sala de cinema especialitzat en cinema eròtic i que s’ha convertit en centre de relacions entre clients gays i els prostituts que contracten. Tot i que la família protagonista no en tingui res de normal, la pel·lícula pretén contrastar la convencionalitat dels seus neguits amb l’amoralitat del món d’alt voltatge sexual amb què conviuen i amb el tràfec sorollós de la vida urbana a l’exterior d’aquella sala. La banalitat dels problemes de què parla, però li treu cap possibilitat d’interès i, per la manera gens subtil com es rabeja en la sordidesa i la gratuïtat de l’estil volgudament brut amb què està feta, per tot plegat es fa inacceptable que se l’hagi programada en la Secció Competitiva.

***

DELTA, de Kornél Mundruczó

L’actor i cineasta hongarès Kornél Mundruczó ha presentat a competició Delta, un bonic cant d’amor al paisatge del Delta del Danubi i dolorós retrat de la duresa de la seva gent. Les seves imatges mostren a pleret l’espectacle natural de llums i colors entre el sol, l’aigua del riu i l’esponerosa vegetació de l’indret, i les banya una elaborada banda sonora que combina temes clàssics amb música popular del país. Com a fil conductor, la relació entre dos germans: l’home a qui la mare foragità de casa fa dues dècades i, en tornar al poble ran de la mort del pare, s’enamoren amb la germana que no havia arribat a conèixer i topen tràgicament amb l’agressiva animadversió de la gent del poble.

La FIPRESCI li ha concedit —per mi, desmesuradament— el Premi de la Crítica Internacional.

***

LINHA DE PASSE,  de Walter Salles i Daniel Thomas

La història de Linha de passe, del brasiler Walter Salles, és la de quatre germans, fills de pares diferents, que conjuntament amb la mare viuen a una barriada pobre de Sao Paulo i malden per a sortir-se’n. El futbol, la religió, la temptació de la delinqüència o poder mantenir la feina precària són els claus roents a què s’agafen, delerosos d’un futur millor i tanmateix fugisser. Walter Salles, que es va donar a conèixer amb Estació Central de Brasil (1998), ara en companyia de la seva coguionista Daniela Thomas, torna a prendre el pols a les urgències socials del seu país amb aquest relat coral que no supera l’anodina crònica dels esforços d’uns i altres per reeixir, de les seves frustacions i derives. Molt lluny de Rocco i els seus germans (Luchino Visconti), hi fa planejar especulativament l’ombra dels melodrames convencionals, per mantenir l’atenció de l’espectador, per bé que deixa finalment la pel·lícula com el retrat d’una certa realitat brasilera.

Sandra Corveloni, que encarna el paper de la mare dels quatre protagonistes, ha estat guardonada com a millor actriu del Festival.

***

CHE, de Steven Soderbergh

Tot i la gran interpretació –absolutament mereixedora de premi- que Benício Del Toro fa d’Ernesto Guevara, el biopic que Soderbergh ens serveix a Che resulta una obra desequilibrada i de durada innecessàriament llarga. En una primera part, francament correcta, descriu de manera didàctica i prou equànim el naixement de la figura del “Che”, reconstruint-ne la participació a la revolució cubana i comentant-la amb l’evocació dels discursos i declaracions periodístiques que va efectuar a Nova York el 1964, amb motiu de la seva històrica visita a l’ONU. És un relat que deixa l’èpica bèl·lica només per a l’episodi de la crucial conquesta de la ciutat de Santa Clara, sense que ni tan sols aparegui en pantalla l’entrada triomfal a l’Havana. Soderbergh focalitza l’interés a perfilar el personatge i en el caràcter exitós d’aquella experiència caribenya, per contrastar-la amb l’aventura utòpica i condemnada al fracàs que Guevara endegà a Bolívia i que ocupa tota la segona part del film. Fins i tot estilísticament contraposa les dues parts. La narració de la primera, fragmentada, de diferents textures visuals i dinàmica, a to amb l’empenta dels combatents, l’empantanega a la segona, d’acord amb el cul de sac en què es convertí la formació d’aquela guerrilla impossible a Bolívia. El problema és que són visualment pobres i argumentalment previsibles, anodines i definitivament mal fetes les seqüències amb els indígenes i altra gent de la muntanya boliviana. I les dels combats amb l’exèrcit, tenen la textura d’un telefilm barat.

Benício Del Toro ha estat premiat com a millor actor del Festival.

***

IL DIVO, de Paolo Sorrentino

El polític italià Giulio Andreotti, nomenat primer ministre en set ocasions i ministre en d’altres vint-i-cinc, jutjat als anys noranta pels seus presumptes vincles amb la màfia i per l’assassinat d’un periodista, és al punt de mira de la contundent Il Divo, amb què Paolo Sorrentino ha tornat a la competició de Canes. Esbiaixat i pamfletari retrat del personatge, el caricaturitza grotescament, amb la interpretació matisadíssima d’un Toni Servillo transformat en una mena d’obscur Nosferatu. A través d’una posada en escena estrident i propera al grand guignol, en reconstrueix tots els vincles criminals de què ha estat acusat judicialment i li imputa explícitament els fets que no s’han pogut demostrar. Assenyala, de retruc, la peculiar feblesa política italiana, amb el Vaticà, la màfia i el terrorisme d’extrema esquerra; així com la degeneració del sistema polític quan, desapareguts o eliminats els grans homes, la rivalitat entre faccions d’un partit aclofat en el poder, fa pujar a dalt de tot homes grisos i perillosos com Andreotti, rodejats de voltors encara amb menys escrúpols.

En lliurar-li el Premi del Jurat, l’equip presidit per Sean Penn han fet evident la vocació política del seu Palmarès.

***

LEONERA, de Pablo Trapero

L’actriu Martina Gusman, que és la protagonista absoluta i productora executiva de Leonera, ha estat —per mèrits propis— una seriosa aspirant al premi d’interpretació femenina, pel seu paper d’una noia de 26 anys, bibliotecària, soltera i en estat de fa poques setmanes, que va a raure a la presó, acusada de la mort del pare del seu fill i de ferir un altre home que vivia amb ells. Gusman encarna amb convicció aquest personatge paquetejat que, per la seva criatura no desitjada, retroba l’afectvitat i la força per sobreviure i lluitar. Pràcticament durant tot el metratge de la pel·lícula, el seu món és el de mugroses presons argentines, que Pablo Trapero filma amb caire documental, acompanyant la protagonista amb actors la majoria dels quals són no professionals i que transmeten la duresa de la vida carcerària, tant com la brutícia de les instal·lacions, la il·luminació naturalista o la fredor garratibadora dels funcionaris i guàrdies de presó, i de les reixes i portes metàl·liques que amb la seva cadència mecànica reforcen constantment la sensació de reclusió.

Pel·lícula sensorial, Leonera se centra en el trajecte emocional de la protagonista i, tant com pot, mira de deixar en segon pla el que fóra un convencional relat de presons, per bé que hi va recorrent per aguantar el ritme fílmic. Trapero es pot dir que no deixa de petja Martina Gusman, abocant-se al seu cos i al seu entorn immediat. I de mica en mica, va aportant-nos algunes dades que ens en permeten descobrir la dissort afectiva que ha viscut, amb els homes i amb la pròpia família. Es manté així fidel a la fisicitat estilística i a les temàtiques de la filmografia que va encetar amb Mundo Grua (1999) i, alhora, s’avé a les carecterístiques del productor Walter Salles, que li pot permetre arribar a capes més àmplies de públic.

***

PALERMO SHOOTING, de Wim Wenders

Palermo Shooting, de Wim Wenders, provoca riallades d’enfotre-se’n sorneguerament al llarg de la projecció, de ridícula i pretensiosa que resulta. Tot i una primera part prou atractiva, en què un sofisticat fotògraf de moda (el cantant Campino) deixa enrere el luxe artificial de la seva vida de disseny i retroba un cert alè natural pels carrers de Palermo; la pel·lícula s’acaba convertint en un deliri de metafísica barata sobre la por a la mort, a partir que un encaputxat misteriós i fantasmagòric (Dennis Hopper) dispara al protagonista fletxes tan letals com intangibles, de les quals a penes el salva una noia (Giovanna Mezzogiorno), artista local que passa a ser-ne com un àngel de la guarda. Wenders evidencia que és en un cul-de-sac creatiu, com si només sabés fer bé la tria de temes musicals dels seus films i acompanyar-los amb imatges prou encisadores; però repetint-se per esgotament. Així, Palermo Shooting trasllada l’esquema de la seva Lisboa Story (1994), com a passejada d’un estranger per una ciutat decadent que descobreix, i malda desesperadament, patèticament, per retrobar la poètica filosòfica de, per exemple, El cel sobre Berlín (1987). Hi refregeix igualment de manera explícita i no gens inspirada temes recurrents a la seva filmografia, com el del col·lapse de la imatge i la cultura o el dels àngels… Per acabar d’adobar-ho, Wenders la dedica a Ingmar Bergman i Michelangelo Antonioni, cosa que encara irrita més.

***

SECCIÓ OFICIAL FORA DE COMPETICIÓ

VICKY CRISTINA BARCELONA, de Woody Allen

Sort en tenim del gironí Albert Serra que porta la nostra llengua a les sales de Canes, absent a la resta de films que Catalan Films hi promou, entre les quals Liverpool, de l’argentí Lisandro Alonso, i  La sal de la terra, de la palestina Annemarie Jacir. I és que, si bé Vicky Cristina Barcelona és un bon exemple de participació majoritària d’un productor català (Jaume Roures) en un film d’abast internacional, també deixa en evidència com es pot arribar a esborrar la identitat catalana i especialment la llengua. Fins i tot Woody Allen es permet de fer-ne ironia, en un parell de gags divertits, tot just començada la pel·lícula. La llàstima és que precisament li hauria anat molt millor unes dosis d’identificació amb la terra on ha rodat i no li hauria quedat una mirada aliena, tan superficial, tan de turista “upper class”, treballant amb els seus actors anglosaxons i fent servir Javier Bardem i Penélope Cruz com a ingredients del tipisme, filmant en anglès i havent de fer-ne broma i llançant una lloança a la bellesa de la llengua castellana, com per fer-se perdonar la incapacitat d’una elemental “integració”.

Més enllà que Vicky Cristina Barcelona deixi la sensació que Woody Allen l’ha aprofitada per passar una temporada relaxada per aquests rodals, el que hi planteja cinematogràficament és el conflicte entre la raó i la passió. De les dues turistes americanes de vacances a Barcelona i que donen nom al film, Vicky (esplèndida, Rebecca Hall) incorpora la racionalitat i Cristina (Scarlett Johansson, que segueix sent objecte de desig per a la càmera de Woody Allen) encarna la tirada de la passió. No cal dir que la topada amb un mascle ibèric (Javier Bardem) seductor, d’aspecte tan dur com tendre és de cor, farà trontollar de seguida la que viu delerosa d’una vida més aventurera i, al cap de no gaire, desferà la resistència de la seva cerebral companya. La passió desfermada, però, la hi aporta el personatge de Penélope Cruz (probablement en la millor interpretació que li hem vist mai), una dona fogosa, desfermada, una “Carmen”, tremendament gelosa, que s’interposa entre el seu exmarit (Bardem) i les seves noves i estrangeres dones. Aquesta follia dels sentiments, Woody Allen la vol explorar, però no va més enllà d’un cert retrobament amb l’arquetip “typical spanish”, quedant-se en una mena de recreació folklòrica; en què, francament, millor fóra que hagués tirant endavant la seva idea original que Bardem fos un torero i no pas un pintor artístic, perquè li hauria permès jugar més a fons la carta irònica, ara es pot dir esvaïda.

La impressió general, a Canes, que es tracta d’un film menor de Woody Allen, empitjora quan s’entra en el que la pel·lícula té de publireportatge turístic. Certament, els tocs d’humor marca de la casa hi són, les trifulques i contradiccions sornegueres dels personatges, sobretot amb si mateixos, n’alimenten el costat còmic característic del seu cinema. Però en massa estones del metratge, Allen deixa estar la seva pel·lícula i es dedica a fer passar els personatges pels indrets amb més reclam turístic de Barcelona i d’Oviedo. De manera que l’espectador de casa nostra fidel a la seva filmografia des de fa anys, no hi trobarà una obra d’Allen que, per exemple, passa al nostre cap-i-casal; sinó imatges de promoció del nostre paisatge que destorben el que hauria d’haver donat la creativitat de l’autor d’Annie Hall. Una llàstima. Tanta com pena fan els Joel Joan, Lloll Bertran, Abel Folch… reduïts a simples figurants; o perplexitat causa la banda sonora, en què un tema com “El noi de la mare”, al so de guitarra espanyola (omnipresent a tot el film), s’escolta en una escena d’ Astúries, mentre que “Entre dos aguas”, interpretada per Paco de Lucía, ambienta reiteradament seqüències barcelonines.

***

WHAT JUST HAPPENED?, de Barry Levinson

Comèdia sobre el món del cinema, dirigida per Barry Levinson i protagonitzada per Robert De Niro, Catherine Keener, Sean Penn, Stanley Tucci, John Turturro, Robin Wright Penn i Bruce Willis. Francament anodina, tot i que comença prou divertida, fent “caldo gros” amb els tòpics sobre els despòtics productors de Hollywood, la fràgil integritat dels cineastes més rebecs, la vida a la meca de la indústria del cinema, etc. De mica en mica, però, l’argument no genera situacions dotades de cap mena d’interés; es va veient clar que no s’anirà més enllà dels llocs comuns, ja bogadejats i tocats anteriorment amb millor resultat (per exemple, per Robert Altman). I no aconsegueix aixecar-ho ni els moments d’ironia corrosiva que protagonitza Bruce Willis, ni la caricatura sorneguera que fa del Festival de Canes.

***

SESSIONS ESPECIALS

 
LES CENDRES DEL TEMPS (Ashes Of Time Redux), de Wong Kar-wai

Nou muntatge de Les cendres del temps (Ashes of time), la mítica pel·lícula d’arts marcials amb què el 1994 Wong Kar-wai va tastar el sabor amarg del fracàs. Una enrevessada història de mercenaris i bandits, experts en l’espasa i que traginen o provoquen greus ferides d’amor. Estèticament saturadíssima, es beneficia ara de la maduració estilística que Wong Kar-wai hi aporta, aconseguint especialment un final digne de la brillantor i lirisme de les seves In the mood for love i 2046.

***

UN CERTAIN REGARD

TÔKYO!, de Bong Joon-ho, Léos Carax, Michel Gondry

Film d’episodis, Tokyo! el conformen tres: “Interior Design”, de Michel Gondry; “Merde”, de Léos Carax, i “Shaking Tokyo”, de Bong Joon-ho. Cada part s’inspira lliurement en la ciutat japonesa i s’hi ha filmat. L’episodi de Michel Gondry te la tendresa un pel pueril  que el caracteritza i va sobre una parelleta que intenten obrir-se camí a la ciutat, amb òbvies dificultats. El de Léos Carax, significativament titulat “Merda”,  comença molt bé, amb Denis Lavant sortint com esperitat de les clavegueres on viu i arrossegant i desmanegant tot allò amb què topa de camí a una altra tapa de claveguera. Després, perd pistonada, a mesura que explica com el van a detenir i li fan el judici. I del curt final poc us en puc dir, perquè em vaig literalment clapar.

*** 

AFTERSCHOOL, d’ Antonio Campos

El novaiorquès (de nacionalitat nord-americana i brasilera), de 24 anys d’edat, Antonio Campos, parla del jovent actual, a partir de la història d’un noi que, havent filmat accidentalment la mort tràgica de dues companyes de classe, es troba que la direcció del centre educatiu tira endavant un projecte audiovisual a  partir de les seves imatges, per accelerar el procés de dol col·lectiu. Pel·lícula estimable, tanmateix de plantejament força més atractiu que el resultat. El protagonista és un adolescent tímid en un internat mixt d’alumnes de casa bona. Internet, les web-cams, els videos són per a ell el refugi solitari, desencaixat com està del context dels seus companys. Campos no li estalvia cap tret del perfil tòpic de l’adolescent introvertit, força acomplexat per l’èxit sexual i social dels seus amics. Simplement, redimensiona l’arquetip a l’època de la xarxa i les noves tecnologies. Igualment, els alumnes (tots) arrosseguen l’abandonament de luxe dels seus atrafegats pares, que en deleguen l’educació a la institució escolar que paguen a cor què vols. Posem-hi un assumpte de drogues i l’interès de la direcció del centre per servar les formes: res de nou a l’Oest. Campos, però, ho treballa tot a partir de la imatge, de les textures de les imatges de video a la xarxa, de la visió parcial, del distanciament emocional cap a les víctimes de les bestieses que s’hi està avesat a veure, de la diferència a ser-ne espectador passiu a protagonista… La posició de la càmera, a la pel·lícula, és majoritàriament estàtica, talment una web-cam… Construeix doncs una reflexió (des d’una edat molt propera a la dels protagonistes) que té el punt àlgid en el muntatge del video que el noi edita per tractar del que ha passat (mostrant la incertesa dels entrevistats els moments previs a les seves “boniques paraules” i, sobretot, deixant en negre les imatges del moment tràgic que ell mateix havia gravat): res a veure amb el muntatge manipuladorament catàrtic que hi acaba imposant la direcció del centre! El problema és que Campos, sense aportar es pot dir res de nou, acaba estirant l’argument per a tancar-lo, explicant tot el que va passar i, si d’una banda, no satisfà les expectatives temàtiques plantejades, per altre cantó, imposa la llei del relat pel relat.

***

SOI COWBOY, de Thomas Clay

Clay, que va aconseguir un renom amb The Great Ecstasy of Robert Carmichael (2003), és el responsable de Soi Cowboy, que he abandonat als 75 minuts dels 115 que dura. Situem-nos, argumentalment. A Bangkok, un europeu obès viu amb una noia tailandesa prenyada, sense que entre ells dos hi hagi una relació marcada per la conversa. El cos corpulent d’ell contrasta amb la silueta menuda de la xicota. Ell li fa regals i pren viagra. Ella buscava seguretat i ha trobat en ell la millor manera d’allunyar-se de Soi Cowboy, el barri xino on es van conèixer. Ella se l’estima, però enllitar-se amb ell se li fa dur. Mentrestant, a la ruralia, un noi mafiós rep l’encàrrec de carregar-se el seu propi germà… Filmada en bona part en blanc-i-negre, els seus plans de llarga durada es rabegen en el cos desagradablement gras del protagonista i el contrast amb la figura delicada de la noia, en una quotidianitat anodina d’ara m’estic al llit, ara em dutxo, ara m’assec a passar l’estona amb l’ordinador, ara… Com per donar-li acció, hi introdueix un petit viatge turístic, en què la no gens atractiva existència dels personatges confirma la tediosa concepció del film. Això sí, l’europeu obès té lligam amb el cinema i amb la programació d’un film a Canes… Francament, Soi Cowboy fa tot l’efecte de ser un producte estúpid, fet a mida perquè Clay pogués tornar a la Croisette. Tant se val, ja en tenia prou i després de 75 minuts d’una paciència a prova de bomba, vaig engegar la pel·lícula a pastar fang! Els que meritòriament van quedar-se fins al final m’expliquen que acaba passant del blanc-i-negre al color i hi fa entrar la història del germà mafiós… Un desgavell!

***

TULPAN, de Sergey Dvortsevoy

Film ambientat a l’estepa del Kazakhstan, que parla de la vida dura dels ramaders nòmades, difícilment assumible per a les noves generacions, amb l’atractiu de la vida urbana a l’abast i, de retruc, la fascinació pel món exterior (occidental) que experimenten. Dvortsevoy, però, el que ens mostra és la quotidianitat dels seus ramaders, deixant que impregnin la imatge la remor del vent i les tempestes, els bels dels xais, els cants d’una nena de la família, la ràdio del transistor amb què el vailet germà seu segueix les notícies d’arreu per a donar-les al pare i la gresca de no parar del més menut. Els animals i les persones comparteixen, amb el paisatge de l’estepa, els plans d’aquesta bona pel·lícula que supera la sensible descripció antropològica per trobar els conflictes que viuen els personatges, en els quals es projecta una mirada al país, a la seva gent, als canvis que estan vivint.

Premi “Un Certain regard”, concedit pel jurat especial presidit per Fatih Akin.

***

TOKYO SONATA,  de Kiyoshi Kurosawa

Sorprèn el caire de comèdia irònica amb què Kurosawa Kiyoshi tracta la no gens còmica situació d’una família, el pare de la qual, executiu, perd la feina i no gosa dir-ho a ningú; mentre el fill gran tragina el desencaix d’un jove benestant i sense objectius; el fill petit ha d’aprendre a tocar el piano d’amagat, i la mare aguanta la casa, desconeixent el que trama el noi gran, el que fa el menut i com passa la jornada el marit. Darrera aquest retrat familiar, hi ha una concisa pintura de la galdosa societat (japonesa) actual; però Kurosawa es perd, va forçant les situacions, comença a trontollar entre la broma fàcil i les digressions argumentals, per arribar, això sí, a una bonica escena final, quan la bella harmonia de la música d’un piano va de bracet amb la pau retrobada per aquesta família.

***

HUNGER, de Steve McQueen

Debut com a director de l’artista visual britànic Steve McQueen, Hunger està ambientada a la presó de Maze, a Irlanda del Nord, el 1981, i se centra en la manera com els interns i els guàrdies van viure la revolta dels interns de l’IRA, que es van negar a vestir-se com a delinqüents engarjolats i a rentar-se, acabant la protesta amb la vaga de fam, en què van morir Bobby Sands i nou altres republicans irlandesos. Tot i que no s’hi defuig el debat polític, se’n busca una neutralitat i focalitzar l’interés en el vessant humà. El rigor i la coherència amb què es manté aquest enfoc fan de Hunger una obra estimable, tant com la creativitat visual que hi aporta McQueen, capaç de trobar tota mena d’imatges artístiques en el putrefacte ambient de la presó en aquelles circumstàncies o d’aprofitar les expressions corporals dels cossos torturats dels presos, sense trair el contingut sòrdid d’aquella realitat.

El Jurat especial, presidit per Bruno Dumont, li ha concedit la Caméra d’Or.

***

QUINZENA DELS REALITZADORS

LIVERPOOL, de Lisandro Alonso

Un mariner argentí aprofita l’estada del seu vaixell a Usuaia, per visitar el llogarret d’on va marxar fa molts anys i on potser encara hi trobarà viva sa mare. Història mínima, relat linial, imatge amarada de serenor: el recorregut del protagonista és tot un trajecte existencial. El retorn a casa, lent com és el ritme vital a bord i en aquelles terres australs. La gent. El paisatge. L’arribada anònima. El retrobament impossible. Refer el camí per on ha vingut i el que queda en aquell racó de món. De record del mariner, gairebé com el “Rosebud” d’Orson Welles, un objecte que evoca “Liverpool”, testimoni d’una vida més enllà, mar enllà. La grandesa del cinema aparentment senzill, per depurat. Pel·lícula menys abstracta i més narrativa que “Fantasma”, atresora la mirada comprensiva i sincera als personatges marcats per la seva condició humana. La sensorialitat, pel paisatge, el silenci i les fresses de moure’s per aquella terra, per aquell glaç.

***

EL CANT DELS OCELLS, d’Albert Serra

Amb el pretext de seguir els Tres Reis de l’Orient a la recerca del Mesies nat, El cant dels ocells ve a ser una representació del misteri de Nadal, a la manera d’Albert Serra, esclar. Primer ens fa compartir el vagareig dels tres personatges per paisatges erms o desèrtics maldant de trobar el camí que els dugui al nadó. Després, assistim a la llarga espera de Josep i Maria. Arriba l’adoració i en acabat, Josep te el somni que durà la Sagrada Família a Egipte i els Reis emprenen el retorn. La singularitat rau, per tant, en la manera com ho treballa el nostre cineasta.

En una positiva evolució estilística respecte Honor de cavalleria, Serra ha conservat el millor d’aquella experiència: el valor plàstic de les imatges. Essencialment pictòric és tot el trajecte dels Reis, que ocupa la major part del metratge d’ El cant dels ocells. Aconsegueix un seguit de plans de notable bellesa, en què els personatges solen ser figures petites com penjades en espais grans i en els quals conjuga pletòricament una rica polifonia de tonalitats, aprofitant la seva fotografia en blanc i negre, traient un bon partit de les formes dels paisatges d’Islàndia i les Canàries on ho ha filmat, jugant amb la claror i foscor de les vestimentes dels monarques… Són seqüències de llarga durada, amb el so esmorteït i entretingudes eficaçment amb el caràcter absurd dels diàlegs i situacions dels tres protagonistes. Les riallades als patis de butaques han estat grans, mentre Lluís Carbó i els Lluís Serrat pare i fill discuteixen sobre si han de pujar un turó o intenten posar-se còmodes per descansar. Serra, per cert, reforça la comicitat d’aquests moments, amb el muntatge; aportant a l’acció un cert i sorprenent dinamisme i alhora ironitzant sobre el seu propi cinema.

L’estil contemplatiu d’ Honor de cavalleria se l’ha reservat per a les inacabables escenes d’espera de Josep i Maria; en les quals s’ha permès novament allargar fins a l’extrem un pla nocturn, lumínicament subexposat, en què la foscor gairebé emplena la pantalla. Tanmateix, aquesta calma tediosa deixa l’espectador en l’estat perfecte per compartir l’esclat epifànic de l’Adoració; quan els Tres Reis arriben i les notes d’ “El Cant dels Ocells” interpretat per Pau Casals s’harmonitzen amb la grandesa de la imatge, donant un moment d’extraordinari lirisme.

Murri, entre broma i broma dels seus reialíssims protagonistes, Albert Serra introdueix un cert discurs sobre la fe, tot parlant del fet de creure, en àngels o en somnis, com a expressió d’una realitat o d’un desig de realitat.

Notes de la roda de premsa d’Albert Serra, a Canes, el dia 20 de maig de 2008, a la carpa de la Malmaison:

Olivier Père, màxim responsable de “Quinzena dels realitzadors” s’ha manifestat orgullós d’haver apostat fa dos anys per Albert Serra, amb tot el prestigi que ha anat agafant Honor de cavalleria, i de poder presentar ara El cant dels ocells, que “confirma el talent del cineasta, amb el seu cinema que combina admirablement el primitiu i el modern”. “Admiro Albert Serra”, ha remarcat Père, en començar la roda de premsa de presentació del film, en què també han estat presents els productors Lluís Miñarro i Montse Triola i el crític canadenc i d’arrels jueves Mark Peranson, director del Festival de Vancouver, responsable de la revista especialitzada Cinemascope i que, a la pel·lícula, encarna el paper d’un Sant Josep sorprenentment versemblant i que parla en hebreu. 

“L’he titulada El cant dels ocells per la lletra de la cançó popular, que lliga bé amb el tema de la pel·lícula”, ha declarat Serra, que nega haver fet cap “apropament profà a la religió, sinó al mite fundacional, al moment innocent i absurd, delirant, grotesc, d’aquells reis buscant el nadó”. Pensa que “de mística n’hi havia més a Honor de cavalleria“ i ara, com a molt, hi troba la religiositat pròpia dels retaules medievals, amb el que tenen de “portes obertes a la fe”. 

“Albert Serra és un cineasta tocat per la gràcia de l’imaginari, amb el seu món particular. Molt arrelat a la seva terra i alhora provocatiu, com Dalí, combina el seny i la rauxa, plenament a la catalana”, segons el productor Lluís Miñarro. I certament el nom de Dalí ha estat reiteradament esmentat, complaent ostensiblement un Serra que ha reconegut la seva admiració per Dalí, així com per Andy Warhol, pel que té d’iconoclasta i per la seva ambigüitat. “M’agrada l’ambivalència, l’ambigüetat que em permet combinar el grotesc amb la seriositat”, ha subratllat.

“Els diàlegs absurds de la pel·lícula tenen molt a veure amb el sentit de l’humor català”, ha admès Serra; per bé que el seu peculiar mètode de treball ha explicat que consisteix a no passar als actors ratlles de diàleg que hagin de memoritzar; sinó que “els dono el tema dels diàlegs, paraules concretes, i ho deixo a l’espontaneïtat”. No és exactament improvisació; sinó que, per començar, escriu un petit guió i cada dia de rodatge compta amb un petit pla de treball. Ara bé, deixa clar que “per a les accions del film, depèn de les localitzacions, de l’espai, de l’estat emocional del dia, de l’estat dels actors….”. Considera doncs que roda lliurement i de manera prou ràpida, per bé que posteriorment “treballo molt el muntatge, retallant molt de les moltes hores de material gravat”. Perquè puguem veure el seu procés creatiu, Albert Serra ha recomanat la visió del “Making Of” que Mark Persanson ha fet d’ El cant dels ocells, que “dura més que la pel·lícula, per mostrar com treballem” i per al qual s’han interessat ja alguns festivals internacionals.

La tradició cinematogràfica que ha tocat el tema del film, amb Pier Paolo Pasolini al capdavant, així com l’imaginari col·lectiu sobre els Reis Mags, la lectura dels Evangelis i tot un munt de llibres, com el de Tournier sobre “Melcior, Gaspar i Baltasar” són els referents que Albert Serra admet haver pres en consideració; tot i que ha matisat: “és una barreja de referents que tinc al cap, sense sistematitzar-ne l’aplicació”. En paraules d’Olivier Père, “Serra els reinventa”.

“L’èxit d’ Honor de cavalleria ha fet més fàcil la producció d’ El cant dels ocells”, ha manifestat Luís Miñarro, que ha assenyalat emfàticament el suport de Televisió de Catalunya, en contrast amb la negativa de Televisió Espanyola. Per a Albert Serra, que s’ha mostrat molt confiat en ell, el seu estil i amb l’equip, “la producció ha estat més complexa aquest cop. A totes les fases, hem rebut moltes opinions, intel·ligents, de part d’amics; el film mateix és més calculat que l’anterior, però em sembla que manté els meus propis principis”

***

ACNÉ, de Federico Veiroj

Petiteta, aquesta primera pel·lícula de l’uruguaià Federico Veiroj enfila la crònica del desfici sexual d’un adolescent de primera volada. Argumentalment, es vol que el marrec ja s’hagi estrenat sexualment amb la criada i que es desfogui, entre altres recursos, amb professionals de la matèria; però no hi ha maneres que pugui fer un petó a cap noia. El petó, aquí, pren una dimensió gairebé “sagrada” d’intimitat, de relació afectiva, de la qual el noi encara és verge. I això el du de cap. Amb frescor,  Federico Veiroj va parlant de l’amistat entre els adolescents, de la seves relacion amb els adults, del context social i cultural jueu en què es mouen els protagonistes… fins a completar un modest però tangible fresc. Certament, cau en alguns llocs comuns de caràcter costumista, per allargar el metratge i aportar un punt de comicitat a la pel·lícula, buscant d’enllestir el que és, en tots sentits, un primer llargmetratge.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *