Les pel·lícules de Canes 2008: “La frontera de l’alba”

La frontière de l’aube / Frontier of Dawn / La frontera de l’alba

Sinopsi Una actriu famosa s’està a casa mentre el marit és a Hollywood i la té abandonada. A casa seva hi va a raure un fotògraf que li ha de fer un reportatge per a un diari. S’emboliquen sentimentalment. Passen dues setmanes a l’hotel, per fer el reportatge i de tant en tant passen pel pis d’ella…

Director Philippe GARREL. Guió Marc Cholodenko, Arlette Langmann. Música Jean-Claude Vannier. Fotografia -en blanc i negre- William Lubtchansky. Muntatge Yann Dedet Producció Rectangle Prod. (França). Coproducció StudioUrania (Itàlia). Durada 1h45. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Louis Garrel (François), Laura Smet (Carole), Clémentine Poidatz (Eve), Emmanuel Broche (Jean-Jacques), Olivier Massart (Père d’Eve), Juliette Delègue (Nathalie)

Informació sobre el director, clicant aquí: Els directors de Canes 2008: Philippe Garrel.

Més informació (enllaços amb el web del Festival de Canes, amb bases de dades, llocs de la xarxa especialitzats en cinema, pàgines de les distribuïdores…), anant a Vull llegir la resta de l’article.

El comentari (actualització de 29.05.2008), anant a  Vull llegir la resta de l’article.

FOTO La frontera de l’alba, de Philippe Garrel

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma]

Dist. Fr. [Les Films du Losange]

Vendes Int. [Films Distribution Mercure Int. (angl.)]

Comentari

A La frontera de l’alba, Philippe Garrel embasta la tràgica història d’un jove fotògraf (Louis Garrel) a punt de casar-se, a qui li rebrota fatalment l’amor cap a la seva antiga amant (Laura Smet), una actriu matrimonialment infeliç, suïcidada fa mesos. Probablement l’últim gran romàntic del setè art, Garrel converteix l’argument en pretext per crear situacions en què ell es pugui rabejar a pleret en els estats anímic de l’amor i el desamor dels seus personatges. Els fa literalment i coreogràficament cargolar de pena; els filma en blanc i negre, perfilant-ne els cossos amb la il·luminació, mentre comparteixen estones mortes d’estimació o el disgust per la impossibilitat de viure el seu amor, quan no l’agra soledat. Garrel menysté tant la convencionalitat narrativa, que gosa fer algun ridícul, com l’aparició del fantasma de l’actriu suïcidada, i recórrer a recursos fàcils, com el de visualitzar amb el reflex d’un mirall el desdoblament freudià de la ment. Així les coses, si el seu és un cinema de notable càrrega poètica, amb alguns partidaris i força detractors, l’escassa entitat d’aquesta pel·lícula no ha fet més que accentuar la divergència d’uns i altres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *