Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de maig de 2008
0 comentaris

Les pel·lícules de Canes 2008: “Vals amb Bashir”

Waltz with Bashir / Vals amb Bashir / Valse avec Bashir

Sinopsi Un vespre, en un bar, un vell amic explica al director Ari Forman que té un somni recurrent. Cada nit somia que l’encalcen 26 gossos rabiosos. I cada nit, el mateix nombre de gosos. Parlant, arriben a la conclusió que això té alguna cosa  a veure amb el que, tant l’un com l’altre, van viure com a soldats israelians a la Primera Guerra del Líban, a començament dels vuitanta. Ari, sorprès, se n’adona que tanmateix ell no té cap mena de record d’aquella experiència. Intrigat, se’n va a trobar els antics companys de guerra, ara escampats pertot arreu del món. Vol esbrinar la veritat del que va passar i la seva pròpia veritat. De mica en mica, Ari s’endinsa cada cop més en el misteri i la memòria li comença a quedar estupefacte en recuperar imatges cada cop més surrealistes…

Director i guionista Ari Folman. Música Max Richter. Producció Bridgit Folman Film Gang (Israel), Les Films d’Ici (França), Razor Film Produktion GmbH (Alemanya), Arte France (coproducció, França). Gènere Animació documental. Durada 1h27.

Informació sobre el director, clicant aquí: Els directors de Canes 2008: Ari Folman.

Més informació (enllaços amb el web del Festival de Canes, amb bases de dades, llocs de la xarxa especialitzats en cinema…), anant a Vull llegir la resta de l’article.

El comentari (actualització de 29.05.2008), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Vals amb Bashir, d’Ari Folman 

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinema]

Comentari

Vals amb Bashir (Waltz with Bashir) és un documental d’animació, amb què Ari Folman retroba la memòria de la seva participació, com a soldat de l’exèrcit israelià, a la Primera Guerra del Líban i, en particular, el record del paper que va jugar durant la matança que els falangistes cristians van perpetrar al camp de refugiats palestins de Sabra i Chatila. El punt de partida és la presa de consciència del mateix Folman sobre fins a quin punt s’havien esborrat del seu cap aquells fets dels quals n’havia estat testimoni. Comença així una investigació de caràcter periodístic amb diversos companys que, com ell, també hi van participar i amb d’altres testimonis. De les nou persones que hi apareixen, set s’han identificat amb el nom real i dues s’han amagat sota pseudònim. Cadscun d’ells aporta diferents aspectes sobre la memòria d’aquells esdeveniments dolorosos. El que es considera culpable d’haver-ne sobreviscut, el que ho va viure com si fos un personatge de ficció, el cínic que sap perfectament el que ha volgut oblidar, el que pateix malsons, el que ho seguí periodísticament i en manté distanciadorament el registre objectivament…

A partir de les aportacions d’uns i altres se’n va reconstruint la vivència personal dels soldats israelians; amb una certa reiteració psicologista sobre la tendència de la memòria individual a oblidar les coses negatives i a configurar esbiaixadament una imatge dels records. Per això resulta del tot encertat haver reproduir amb dibuixos animats aquella realitat bèl·lica, que es descriu a partir del que acaben explicant els testimonis. Una animació feta a partir d’un reportatge amb imatge real, reconvertida en un story-board de 2.300 dibuixos i finalment animada amb tècniques flash, clàssica i 3D; acompanyada d’una banda sonora impactant, amb temes de l’època. Haver près aquesta opció, a més, no tan sols els ha estalviat una gran despesa de producció, sinó que els ha permès també caricaturitzar prou salvatgement l’exèrcit israelià i assenyalar amb el dit polítics com Ariel Sharon; per bé que la pel·lícula no té tant una vocació política com testimonial. Fins al punt que les seves úniques imatges reals són les dels cossos massacrats a Sabra i Chatila, com una realitat tan tristament indiscutible com l’holocaust.

Considerada una de les favorites a premi gros de Canes 2008, se n’anà de buit. Com a anècdota no sé si dir-ne macabra, l’equip del film va ser convocat a la cerimònia de cloenda, tal i com es fa només amb els que tenen algun guardó. Van assistir amb emoció creixent al lliurament a tots els altres premiats i, en veure que ja només quedava la Palma d’Or per donar i que, dels presents a la sala, restaven tan sols Laurent Cantet i ells, ja es veien amb el premi més important, compartit: una emoció que s’enfonsà quan, finalment, van comprovar que ells, res.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!