Club 7 Cinema

Director, productor, guió i muntatge: Kore-Eda Hirokazu. Fotografia: Yutaka Yamazaki. Música: Gontiti. Repartiment: Yagira Yuya (Akira),  Kitaura Ayu (Kyoko), Kimura Hiei (Shigeru), Shimizu Momoko (Yuki), You (la mare), Kan Hanae (Saki). Durada: 2h21. Distribuïdora francesa: ARP Sélection. Distribuïdora espanyola: Golem. Estrena: a la Catalunya Nord, el 10 de novembre de 2004, i a Catalunya i el País Valencià, el 13 de maig de 2005, només en versió original subtitulada en castellà.

Inspirant-se en un cas real -de nens abandonats que sobreviuen com poden- el japonès HIROKAZU Kore-eda ha compost Nobody Knows, una obra sensible i molt equilibrada, que s’ha convertit en la peça més rodona de totes les que van aspirar a la Palma d’Or de Canes 2004. És la història de quatre criatures, dos nens i dues nenes -tots de pare diferent- que viuen amb la mare. Amb només dotze anys d’edat, el gran -Akira- s’encarrega de la resta de germans, mentre la mare es passa tot el dia fora. De fet, ell és l’únic que surt regularment al carrer, per anar a comprar i resoldre problemes bàsics. No van a col·legi i, llevat d’Akira, tampoc poden treure el cap pel balcó ni tan sols cridar, ja que viuen d’amagat -els propietaris no lloguen pisos a famílies així i han hagut d’enganyar-los-. Un matí d’hivern, la mare els deixa. Només els envia calés de tant en tant i algun cop els visita fugisserament. Ella pot ser feliç al costat d’un altre home, que no en sap res d’aquests fills. Se n’hi en va i la canalla queda definitivament sola, durant mesos i mesos.

HIROKAZU Kore-eda relata la supervivència d’aquestes criatures, amb un estil gairebé documental. Càmera en mà i amb una il·luminació natural, exposa els fets de manera objectiva, sense esbiaixaments moralistes ni explotant el dramatisme de la situació. El drama el deixa implícit i centra l’atenció en els marrecs. Els segueix en la vida quotidiana i fa evident que coneix a fons el món dels infants. No s’entreté a condemnar explícitament la mare, a qui permet expressar-ne els motius; però, en la fragilitat d’aquesta canalla desatesa, en la seva esgotable capacitat de subsistir, hi ha la denúncia d’una injustícia intol·lerable, imputable a qui la comet i a la mena de societat que la fa possible.

El to de Nobody Knows és més aviat sec i només de tant en tant hi ha petites i boniques irrupcions musicals que remarquen el valor emocional de l’escena. En aquest sentit, voreja puntualment el perillós camí de la sensibleria -especialment a les últimes seqüències-. El ritme del film resulta força lent -cançoner, fins i tot-, per fer partícep l’espectador del procés que segueixen els nens, des d’una inicial supervivència ordenada fins al desordre vital que els arrossega quan tot ja els supera. Se li pot retreure una certa obsessió del guió a lligar massa les coses.

Certament, Nobody Knows no és una obra impecable; però sí, coherent i sòlida, completa. A més, com qui no vol la cosa, atresora un impressionant treball de planificació i un admirable exercici d’el·lipsi cinematogràfica. El jurat, hem d’entendre que n’ha volgut reconèixer la qualitat quan ha guardonat el noiet Yagira Yuya com a millor actor del Festival de Canes 2004 -en un Palmarès farcit de reconeixements indirectes d’aquesta mena-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!