Club 7 Cinema

Després d’haver fet cim amb Exotica i The Sweet Hereafters, la carrera d’ Atom Egoyan ha patit l’intent de fer avenir el seu estil personal amb el cinema genèric convencional (El viatge de Felícia, Where the truth lies). Ara Egoyan sembla que ha tornat al terreny en què millor es mou, amb la història d’un xicot que es reinventa a si mateix per internet i desferma reaccions a la xarxa, per bé que ell, esclar, es té a si mateix. Identitat, impacte de les tecnologies, la realitat virtual… Tot assenyala certament que Adoration pot ser un Egoyan pur al cent per cent. A Canes s’enlairà i triomfà; és hora de veure si torna a agafar-hi el vol!

Un perfil d’Atom Egoyan, la seva filmografia i informació i/o comentaris sobre alguns films seus, anant a Vull llegir la resta de l’article. Per cert, si en algun comentari antic  —d’aquest “post” o de qualsevol altre— detecteu un problema d’accents gràfics, disculpeu-me, però és que van ser escrits originàriament amb teclat francès, el diari ja els corregia i jo, entre tot plegat, no he pogut repassar-ho.

FOTO Atom Egoyan dirigeix Devon Bostick, a Adoration 

PERFIL

Naixement. 19 de juliol de 1960 (El Caire, Egipte)

Elements biogràfics. Nacionalitzat canadenc,va nàixer a Egipte, fill de pares armenis i als tres anys emigrà al Canadà. Va crèixer a Victòria (British Columbia) i, als 18 anys, es traslladà a Toronto, per a estudiar Relacions Internacionals i Guitarra Classica a la Universitat de Toronto.

Estudis. Relacions Internacionals i Guitarra Clàssica, a la Universitat de Toronto.

Carrera. Durant la seva estada a la Universitat de Toronto, comença a explorar l’art i el llenguatge del Cinema i, quan encara no té ni 20 anys, comença a fer els seus curtmetratges, en què ja es va plantejant les seves obsessions temàtiques, aprofundint en l’afebliment dels vincles familiars, els desplaçaments i l’impacte de la tecnologia i dels mitjans en la vida moderna. Amb els diners de vendre el curt Open House a la cadena televisiva CBC, tira endavant el primer llargmetratge: Next of Kin (1984)

Des de la seva “opera prima” fins ara mateix, Atom Egoyan ha estat un cineasta guardonat àmpliament als premis del cinema canadenc i acollit com un autor de primera al Festival de Canes -d’on és un gran habitual-.

La cadena CBC, tot seguit del seu debut cinematogràfic, el fitxa perquè dirigeixi telefilms i sèries televisives.

La projecció internacional d’Atom Egoyan, però, s’esdevé amb Family Viewing (1987), que crida l’atenció a crítics i cinèfils d’arreu, d’entre els quals el cineasta Wim Wenders -Wenders declinà el premi del Jurat a Wings of desire, passant-lo als seu “col·lega canadenc” Atom Egoyan-. La progressió creixent d’Egoyan passa per Quinzena dels Realitzadors, Secció Oficial de Canes i arriba al clímax amb Exotica i, sobretot, amb The Sweet Hereafter (1997). A partir d’aquell moment comença una etapa no pas de declivi, ja que manté vigorosament el talent i la forma de posada en escena; però sí d’un cert empantanagament, com si busqués massa de casar l’estil personal ja consolidat amb les convencions més digeribles pel gran públic: en són testimonis El viatge de Felícia (1999) i When the Truth Lies (2005). Capítol a part hem de considerar Ararat (2002), per les implicacions personals d’aquesta obra.

El 1996, va ser membre del Jurat del Festival de Canes -amb Francis F. Coppola de president i Tran Anh Hung, Antonio Tabucchi, Eiko Ishioka, Greta Scacchi, Henry Chapier, Krzysztof Piesiewicz, Michael Ballhaus, Nathalie Baye-. Van concedir la Palma d’Or a Secrets i mentides (Mike Leigh) i el Grand Prix a Breaking the waves, de Lars Von Trier.

Temàtiques.

Família: tabús, secrets, mentides, identitat.

Identitat: origens

Armènia: arrels, exili, Història, genocidi, el pes de la Història,

Sexualitat: gigoló, ballarina de striptease, taxador que manté relacions amb clientela de tota mena, cinema pornogràfic, personatges (aparentment) perversos, famosos amb un episodi sexual traumàtic

Relacions sentimentals: gelosia

L’atzucac del sentiment de culpa, la inevitabilitat del destí, el dolor, la complexitat de la vida i de les emocions humanes, el paper de les creences, el sentit de comunitat

Turbulències de l’ànima humana.

La representació: una gravació reveladora de la família, l’actor que fa de germà; la reflexió dialèctica sobre el voyeurisme; diferents formes de representar la Història.

La imatge, el poder suggestiu del cinema.

L’Art: el paper de l’Art per a transcendir i ajudar a entendre les coses.

La veritat amagada però que rosega, la veritat que rebrota, la veritat que fa mal… La realitat i la percepció de la realitat.

Estil.

Estructura narrativa: en espiral de fora cap endins (Exotica); o fragmentada, amb els trossos, agrupats temàticament, saltant en el temps, mostrant esdeveniments i sensacions dels protagonistes (The Sweet Hereafter) o contrastant personatges i situacions en diferents moments històrics (Ararat); o lineal (El viatge de Felícia)

Joc amb els punts de vista.

Atmosfèric, fascinador.

FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA

2008 Adoration

2007 Chacun son cinéma -cm, “Artaud Double Bill”

2006 Citadel -documental-

2005 Where the Truth Lies

2002 Ararat

2001 Diaspora -cm, a partir d’ America, America (Elia Kazan)-

2000 The Line -cm-

1999 Felicia’s Journey

1997 Bach Cello Suite #4: Sarabande -mm-

1997 The Sweet Hereafter

1995 A Portrait of Arshile -cm-

1994 Exotica

1993 Calendar

1991 The Adjuster

1991 Montréal vu par… -cm, episodi “En passant”)

1989 Speaking Parts

1987 Family Viewing

1985 Men: A Passion Playground -cm-

1984 Next of Kin -“opera prima”-

1982 Open House -cm-

1981 Peep Show -cm-

1980 After Grad with Dad -cm-

1979 Howard in Particular -cm-

INFORMACIÓ i/o COMENTARIS SOBRE ALGUNS FILMS

1984 Next of Kin

Director, guionista, productor, muntador i actor figurant Atom EGOYAN. Fotografia Peter Mettler. Producció Ego Film Arts (Canadà).

Repartiment Patrick Tierney (Peter Foster / Bedros Deryan), Berge Fazlian (George Deryan), Sirvart Fazlian (Sonya Deryan), Arsinée Khanjian (Azah Deryan), Margaret Loveys (Sra. Foster), Thomas Tierney (Sr. Foster)

Sinopsi Peter Foster, de 23 anys, és fill únic i encara a viu amb els pares, que sempre s’estan discutint. Com que Peter no fa res en tot el dia, la família el du a una clínica, on el terapeuta els filma. En mirar aquesta gravació, Peter hi veu una família armènia carregada de problemes, que donen el fill en adopció quan arriben al Canadà. Peter decideix anar a veure aquesta família de qui preten ser-ne el fill, Bedros Deryan. Els Deryan el reben amb les mans obertes i en Peter mira que George Deryan i la seva filla facin les paus.

1987 Family Viewing

Director, guionista, productor Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Robert MacDonald, Peter Mettler. Muntatge Atom Egoyan, Bruce McDonald. Durada 1h26. Producció Ego Film Arts (Canadà). Festivals i premis Locarno (premi FIPRESCI), Montreal.

Repartiment Aidan Tierney (Van), Vasag Baghboudarian (van de petit), David Hemblen (Stan), Gabrielle Rose (Sandra), Arsinée Khanjian (Aline), Selma Keklikian (Armen), Jeanne Sabourin (la mare d’Aline), Rose Sarkisyan (la mare de Van), John Shafer (detectiu privat)

Sinopsi Estudi de la família -tabús, secrets, hipocresies- mitjançant la recerca que un noi, Van, fa dels seus orígens. I Déu-n’hi-do el que troba, anant a veure, cada cop més sovint, l’àvia que és tancada en un asil. Fins al punt que vol treure-la d’allà sense que ho sàpiga son pare; per bé que aquest, intrigat pel comportament del fill, el fa seguir per un detectiu.

1989 Speaking Parts

Director, guionista, productor Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Bruce McDonald. Durada 1h33. Producció Ego Film Arts (Canadà). Festivals i premis Canes 1989 – Quinzena dels realitzadors

Repartiment Michael McManus (Lance), Arsinée Khanjian (Lisa), Gabrielle Rose (Clara)

Sinopsi La feina de guarda que un actor fa en un hotel és de fet la tapadora de la seva feina real: llogar-se com a gigolo, per compte de l’encarregada. Una companya de feina li té una obsessió, però ell en passa i l’esquiva. L’home deixa un curriculum a l’habitació de l’hotel on hi ha Clara, una guionista que està buscant actors per a un telefim basat en la història real del seu gemà mort. Ella, en va, li havia fet donació d’òrgans i en morir, decidí dedicar-hi una pel·lícula. Clara contracta el gigolo de l’hotel com a protagonista i s’emboliquen sentimentalment. Clara, però, es va desconcertant terriblement a mesura que es fa evident que el productor li està canviant la història.

1991 The Adjuster

El taxador / El liquidador / Il perito

Director, guionista, productor Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Susan Shipton. Durada 1h42. Producció Ego Film Arts (Canadà).  Festivals i premis Canes1991 – Quinzena dels realitzadors, Toronto 1991 (millor film canadenc), Valladolid 1991 (Espiga d’or).

Repartiment Elias Koteas (Noah Render), Arsinée Khanjian (Hera), Maury Chaykin (Bubba), Gabrielle Rose (Mimi), Jennifer Dale (Arianne), David Hemblen (Bert, censor en cap)

Sinopsi Noah és un taxador de sinistres que manté relacions sexuals amb clients de tota mena. La seva dona, Hera, mira pel·lícules pornogràfiques per a una Oficina de Censura. Viuen amb el seu fill Simon i la germa de Hera. Un bon dia, Bubba els proposa de filmar una pel3lícula a casa seva.

Declaracions d’ Atom Egoyan “He volgut fer un film que arreplegui un taxador de sinistres, alguns censors de pel·lícules, un antic jugador de futbol, una aspirant a “cheerlader”, un metge, una actriu, un venedor de làmpades, un col·leccionista de papallones i el personal sacrificat d’un motel. Tothom sap el que fa; per bé que ningú sap gaire per què ho fa. He volgut fer una pel·lícula sobre gent creïble que fan coses creïbles d’una manera increïble” -Atom Egoyan, “pressbook” del film-

1993 Calendar

Director, guionista, muntador, productor Atom EGOYAN. Fotografia Noray Kasper. Durada 1h42. Producció Ego Film Arts (Canadà), ZDF Televisió (Alemanya), Filmoteca Nacional d’ Armènia (Armènia). 

Repartiment Arsinée Khanjian (traductora), Atom Egoyan (fotògraf), Ashot Adamyan (xofer)

Sinopsi Un fotògraf canadenc d’origen armeni se’n va a Armènia amb la dona per fer una sèrie de 12 fotografies d’esglésies per a un calendari. La gelosia brolla en el fotògraf, pel vincle entre la dona i el xofer.

1994 Exotica

Director, guionista, productor Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Susan Shipton. Durada 1h43. Producció Ego Film Arts (Canadà), Miramax (EUA), Téléfilm Canada (Canadà), The Ontario Film Dev. Corp. (Canadà), Alliance Int. Festivals i premis Canes 1994 – Secció Oficial Competitiva (premi FIPRESCI).

Repartiment Mia Kirshner (Christina), Elias Koteas (Eric), Bruce Greenwood (Francis Brown), Arsinée Khanjian (Zoé)

Sinopsi Christina és artista de striptease a l’ “Exotica”, un club dirigit per Zoé. Zoé és una dona enèrgica que manté una estranya relació amb un dels clients habituals, Francis, que de dia fa de cobrador d’impostos. Mentrestant, Eric, empleat del club, està secretament enamorat d’ella.

Crònica que en vaig publicar –som-hi! juliol 1994-

Exótica és el nom d’un club d’striptease. Els protagonistes del film semblen uns perversos. Però, de mica en mica, n’anirem coneixent les circumstàncies i els motius. Com en un striptease, l’argument anirà desfent l’envoltori amb què veiem inicialment els personatges i, pas a pas, anirem accedint a la seva intimitat, no pas física, sinó espiritual. Així, Egoyan reflexiona sobre la imatge, sobre el que ens suggereix el que veiem i el que realment hi ha al darrere. Fins i tot, a través d’algunes pistes falses, ens fa imaginar el que no és. De forma intel·ligentíssima, posa l’espectador en consciència de voyeur del que està mirant a la pantalla. Per definició, el voyeur és el que troba plaer en mirar un objecte de desig, sense tocar-lo, i justament Exotica -el film- fascina, et sedueix, pel que et va fent imaginar, constituint-se, doncs, en reivindicació i reflexió de i sobre el poder suggestiu del cinema, que també es mira però no es toca. El jurat de la FIPRESCI va valorar-la per damunt de la resta de pel·lícules i li concedí el premi de la Crítica. No era la millor, però Exotica es mereix un suport així.

1997 The Sweet Hereafter

Un bon demà / De beaux lendemains / El dulce provenir

Director, productor Atom EGOYAN. Guió Atom Egoyan, basat en la novel·la de Russell Banks. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Susan Shipton. Durada 1h43. Producció Ego Film Arts (Canadà), Téléfilm Canada (Canadà), Alliance Int., altres. Festivals i premis Canes 1997 (Grand Prix, FIPRESCI, Ecumènic); Oscar (nominació millor director i millor guió)

Repartiment Ian Holm (Mitchell Stevens), Sarah Polley (Nicole Burnell), Bruce Greenwood (Billy), Tom McCamus (Sam Burnell), Gabrielle Rose (Dolores Discolt), Arsinée Khanjian (Wanda), Alberta Watson (Risa), Caerthan Banks (Zoe Stevens)

Sinopsi Un drama uneix els habitants d’un poble. Un advocat ve a atiar els odis, per a apaivagar els seus propis dimonis interiors. En aquest ambient de malfiança i de dubte, una noia reeixirà a recuperar la dignitat i a preservar la dignitat de la comunitat. Gràcies al seu coratge, els habitants podran viure assossegats, al país d'”un bon demà”, aquesta terra que acull tots els que, sense ràbia, accepten el destí.

Escrit d’Atom Egoyan al “pressbook” “Aquesta pel·lícula explica com curar les ferides de l’ànima i quines decisions morals cal prendre per a aconseguir-ho”.

Crònica que en vaig publicar –som-hi! juliol-agost 1997-

Abans de començar el Festival, Atom Egoyan, cineasta canadenc d’orígen armeni, era un dels màxims favorits a guanyar la Palma d’Or. Després de triomfar a l’edició del 1994, amb Exótica, per la que va obtenir el Premi de la Crítica i amb la que havia deixat enrera l’estatus de director marginal, arribava ara amb The sweet hereafter, que podem traduir per Un bon demà. No va guanyar la Palma, però sí el Gran Premi del Festival i els premis de la Crítica i del Jurat Ecumènic. La pel.lícula és una obra madura i poètica que relata els esforços d’un advocat per atiar la ràbia dels habitants d’un poblet, que han perdut els seus fills petits en l’accident d’un autocar escolar. L’advocat els anima a buscar algun culpable de la tragèdia perquè ell també necessita apaivagar la seva pròpia ira contra el destí. Atom Egoyan ha tret l’argument de la novel.la homònima de l’escriptor americà Russell Banks; en la que hi ha trobat ressonàncies de la coneguda contalla del “Flautista de Hamelin”. Egoyan però ha tallat l’ordre cronològic dels esdeveniments i els ha reagrupat temàticament, de manera que la pel.lícula és un encadenat de blocs temàtics, a l’interior de cadascun dels quals saltem endavant i endarrere en el temps, per contrastar la vida al poblet abans i després de l’accident dels nens. La pel.lícula queda així ben enrevessada però es constitueix en una reflexió profunda sobre el destí inevitable, el sentiment de culpa, el dolor, la complexitat de la vida i de les emocions humanes, el paper de les creences, el sentit de comunitat

1999 Felicia’s Journey

El viatge de Felícia / El viaje de Felícia / Le voyage de felicia

Director Atom EGOYAN. Guió Atom Egoyan, basat en la novel·la de William Trevor. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Susan Shipton. Durada 1h43. Producció Alliance Atlantis Communications (Canadà), Icon Entertainment International (EUA), Marquis Films Ltd., The Movie Network TMN (Canadà), Screenventures XLIII. Festivals i premis Canes 1999 – Secció Oficial Competitiva; Valladolid 1999 (millor fotografia).

Repartiment Bob Hoskins (Joe Hilditch), Elaine Cassidy (Felicia), Arsinée Khanjian (Gala)

Sinopsi La història d’un home solter, empresari de l’alimentació, que troba i recull una noia irlandesa, de 17 anys, que busca per Anglaterra el xicot que l’ha embarassada.

Crònica de Canes que en vaig publicar-som-hi! juliol-agost de 1999-

No sé si és casualitat o, ben al contrari, si és del tot significatiu, que les tres obres majors del festival siguin pel·lícules aparentment senzilles i realitzades per autors, ja madurs i consagrats, que havien fet coses més radicals, més enrevessades o més dures. Potser el cas més emblemàtic sigui el d’Atom Egoyan, en El viatge de Felícia. El prodigi narratiu d’aquest cineasta canadenc l’havia dut a construir pel·lícules en espiral, en el cas d’ Exòtica, o a fer-les avançar per blocs temàtics i no pas segons cap criteri cronològic, en el cas de The sweet hereafter; sempre explicant i mostrant de manera fragmentada els esdeveniments i les sensacions dels protagonistes. Ara, en canvi, ens relata de forma lineal la història d’un home solter, empresari de l’alimentació, que troba i recull una noia irlandesa, de 17 anys, que busca per Anglaterra el xicot que l’ha embarassada. El talent d’Egoyan ha convertit en una obra complexa, profunda i subjugant el que hagués pogut ser un simple relat sobre el psicòpata que arreplega i mata noies desvalgudes. S’interessa alhora pels dos protagonistes i els segueix mentre el destí i les voluntats els aproximen fins al clímax final. El flux narratiu només l’altera per a insertar-hi imatges de la memòria de cadascun d’ells, amb la qual cosa ens informa de les respectives circumstàncies i va fent present la monstruositat que retorna, gairebé imparable, en el personatge que interpreta -de manera esplèndida- Bob Hoskins. Així, El viatge de Felícia es converteix en una anàlisi quasi científica de les turbulències de l’ànima humana que emmalalteix de soledat. Estem davant el cas d’un serial killer i Egoyan aconsegueix que ens preocupem per la desfeta interior d’un home que fa aquells disbarats i,a més a més, ens estalvia d’haver de suportar cap seqüència escabrosa, de les que solen documentar els films sobre aquesta mena d’individus. La pel·lícula, fascinant i corprenedora, és una obra important que només va poder marginar del palmarès l’afectació pseudoprogressista de Cronenberg i companyia. Cal reconèixer que no és perfecta, que té un final polèmic, qüestionat per molts; però arriba tan lluny i tan endins i és cinematogràficament tan bona que, no guardonar-la, deixa en evidència el jurat encarregat de repartir els premis.

2002 Ararat

Director, guionista i productor Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Muntatge Susan Shipton. Durada 1h43. Producció Ego Film Arts (Canadà), Téléfilm Canada (Canadà), Alliance Atlantis Corp. (Canadà), Arp (França), The Movie Network TMN (Canadà), Astral Films (Canadà), The Harold Greenberg Fund (Canadà), Serendipity Point Films (Canadà). Festivals i premis Canes 2002 – Secció Oficial Fora de Competició; Valladolid 2002.

Repartiment David Alpay (Raffi), Charles Aznavour (Edward Saroyan), Eric Bogosian (Rouben), Brent Carver (Philip), Marie-Josée Croze (Celia), Bruce Greenwood (Martin Harcourt), Arsinée Khanjian (Ani), Elias Koteas (Ali), Christopher Plummer (David)

Sinopsi Un artista vol pintar el retrat de la seva mare. Un director de cinema vol fer la pel·lícula de la seva vida. Un noi vol passar la duana. Una noia vol entendre la desaparició de son pare. Una conferenciant se’n val de la gran Història per a oblidar la seva història. Un actor encaixa el paper d’un malfactor sense pensar en les conseqüències. Només els uneix una Història: la d’Armènia.

Crònica de Canes que en vaig publicar a Diari de Girona de 21.05.2002

(..).el director canadenc d’origen armeni Atom Egoyan ha presentat la dolorosa, emotiva, Ararat, que evoca el genocidi del seu poble en mans dels turcs. Egoyan no ha volgut que Ararat competis per la Palma d’Or a causa de la seva implicacio personal en el tema de què tracta. Això que, d’antuvi, podia semblar un pretext o una excusa, queda totalment justificat en veure la pel.licula; si més no, perquè es fa evident que el vincle emocional amb el tema que tracta no li ha permès aconseguir un film rodó. En el present d’una sèrie de personatges, units per la Història armènia, analitza el pes i les conseqüències d’aquell passat tràgic. Obra fragmentària, segueix diversos protagonistes en moments íntims crucials, per parlar de la persistència de l’odi entre pobles, de la impossibilitat de suportar el record del terror per part dels que l’han patit, de la dificultat de comprendre-ho dels joves i occidentalitzats hereus dels supervivents. Amb la col.laboracio d’actors com Charles Aznavour i Eric Bogosian, Egoyan hi parla també de les diverses formes de representacio de la Historia i el paper de l’Art per a transcendir i ajudar a entendre els esdeveniments. No obstant això, no aconsegueix equilibrar prou bé el tractament del present amb la reconstruccio esbiaixada d’aquell genocidi, tan allargassada i tan sentida que acaba per dominar-li i desencaixar-li la pel.licula.

2005 Where the truth lies

On la veritat enganya / La vérité nue / False verità

Director Atom EGOYAN. Guionista Egoyan, basat en la novel·la homònima de Rupert Holmes. Fotografia Paul Sarossy. Música Mychael Danna. Muntatge Susan Shipton. Producció Ego Film Arts (Canadà), Téléfilm Canada (Canadà), The Movie Network TMN (Canadà), The Harold Greenberg Fund (Canadà), Serendipity Point Films (Canadà) i altres. Durada 1h47. Festivals i premis Canes 2005 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Kevin Bacon (Lanny Morris), Colin Firth (Vince Collins), Alison Lohman (Karen O’Connor).

Sinopsi 1959. Lanny Morris i Vince Collins són els còmics més famosos dels EUA. Saben fer riure el públic tan bé com emocionar-lo a llàgrima viva en els seus memorables maratons televisius. Rics, poderosos, populars, són a l’apogeu de la seva carrera, quan un fet terrible els ho capgira tot. Un dia, de manera misteriosa, troben morta una dona a la suite d’ells dos. La reputació els queda entelada, però tots dos tenen una coartada sòlida. Tanmateix, aquell fet marca la fi de la seva col·laboració. Lanny i Vince poden reprendre la carrera, cadascú pel seu costat; però mai més no parlen d’aquell crim. Al cap de 15 anys, a la dècada dels setanta, una periodista emergent, Karen O’Oconnor, està decidida a desempolsegar aquell assumpte i mirar d’aclarir el misteri que envolta la relació entre aquest parell d’homes.

A/I Robert Holmes www.rupertholmes.com

Crònica de Canes per a Diari de Girona -14.05.2005-

Per la seva banda, Atom Egoyan també ha recollit bons aplaudiments i, alhora, critiques greus, amb When the truth lies. Es tracta d’un film de suspens, que gira al voltant de la investigació que una noia periodista (Alison Lohman) mena sobre un exitós duo de showmans (Kevin Bacon i Colin Firth), dissolt fa quinze anys, ran del misteriós cas de l’assassinat d’una estudiant en què es van veure embolicats, per bé que la justicia els en va exculpar.

Descobrir la veritat amagada sobre aquells fets du a que tots els implicats donin la respectiva versio esbiaixada, de manera que l’espectador acompanyi la investigadora en la percepció canviant de la realitat. Egoyan ho tracta amb el seu habitual domini de la fragmentació cronològica, saltant constantment del passat al present. I, amb un gran treball de direcció, va tensant unes expectatives fascinants que, malhauradament, no satisfà prou al final. Pretén que el suspens cinematogràfic sigui tan sols un pretext per qüestionar la percepcio de les coses i reflexionar sobre el dolor de la veritat i les necessitats íntimes que donen peu a la mentida. Però cedeix excessivament a les convencions del gènere, crida massa l’atenció respecte la resolució del cas, que finalment és força tòpic, i és el bagatge temàtic el que li queda en segon terme, si no com un hàbil recurs de guió. Egoyan ha elaborat, al seu estil, un producte de Hollywood.

2008 Adoration

Director Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Producció Ego Film Arts (Canadà) Durada 1h40. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Devon Bostick (Simon), Scott Speedman (Tom), Rachel Blanchard (Rachel), Kenneth Welsh (Morris), Arsinée Khanjian (Sabine), Geraldine O’Rawe (Carole).

Sinopsi Un noiet, Simon, es reinventa la pròpia vida per internet. La seva història desferma reaccions pertot arreu. Però la mirada dels altres el pot ajudar a fer la pau amb si mateix?

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma]

Dist. Fr. [ARP Selection]

Producció [Ego Film Arts]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!