Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 d'abril de 2005
0 comentaris

Les tortugues també volen

Títol original: Lakposhtha pâm parvaz mikonand.  Títol espanyol: Las tortugas también vuelan. Títol francès: Les tortues volent aussi Director, guionista i productor: Bahman Ghobadi. Fotografia: Shahriar Assadi. Música: Housein Alozadeh. Muntatge: Moustafa Khergheposh i Hayedeh Safiyari. Repartiment: Soran Ebrahim (Satellite), Hirsh Feyssal (Hevnor), Avaz Latif (Agrin). Estrena: a l’Estat Francès, el 23 de febrer de 2005 i, a Catalunya, el País Valencià i les Illes, el 18 de març de 2005, només en versions subtitulada en castellà i doblada al castellà.

Primeres reflexions sobre Les tortugues també volen

 

Em sembla necessari, primer de tot, recopilar algunes reflexions prèvies sobre el cinema de Bahman Ghobadi -actor a La pissarra, de Samira Mkhmalbaf, i ajudant de direcció d’Abbas Kiarostami a El vent se’ns endurà-.

 

Al Festival de Canes de 2000 i en el marc de la Quinzena de Realitzadors, Ghobadi va presentar la seva opera prima, que li valgué la Camera d’Or. Aleshores vaig escriure: "El titol Un temps per a la borratxera dels cavalls  té a veure amb l’alcohol que donen els kurds iranians a les mules que traginen el contraband per les muntanyes nevades, perquè puguin aguantar les dures condicions del trajecte. Es un titol poètic que fa referència a la lluita per la supervivència que du la gent d’aquelles terres frontereres amb l’Irak i, molt especialment, la dels nens protagonistes. Orfes, els menuts protagonistes malden diàriament per poder menjar, per aprendre i, sobretot, perquè el seu germà, molt malalt, es pugui medicar i li puguin fer l’operació que li allargarà la vida, mal sigui uns mesos. Una lluita solidària que toparà amb la crueltat dels estats -irakià i iranià-, només preocupats per vigilar fronteres, mentre permeten i fomenten l’explotacio dels infants i la persistència d’unes condicions de vida intol·lerables. Tanmateix, la pel.licula no fa explícita cap consideració política, perquè no s’allunya mai del que són els esforços dels nens; però deixa al descobert les circumstàncies, que parlen per si soles. Bahman Ghobadi, col.laborador d’Abbas Kiarostami, ha fet Un temps per a la borratxera dels cavalls a la manera dels neorralistes italians, amb una poètica molt propera al Flaherty d’ Els homes d’Aran, sense renunciar a algun efecte melodramàtic i practicant un cinema més narratiu que el de la majoria dels cineastes de prestigi del seu país".

 

Dos anys després, Ghobadi va presentar el segon film, Les cançons del país de la meva mare, a la secció Un certain regard, de Canes. La pel·lícula segueix un grup musical kurd que va a la recerca d’una cantant compatriota, que ha passat a l’altra cantó de la frontera. Ghobadi hi vol explicar l’opressió, persecució i divisió a què està sotmès el poble kurd i ho fa a través del trajecte d’una família de músics que viatja a la recerca de la cantant -antiga dona del pare, que és qui vol retrobar-la després que uns refugiats de l’Iraq li han fet saber que ella el vol veure-. El recorregut d’aquests músics ens mostra: la vida als camps de refugiats, els costums del poble kurd (entre tossuts i alegres en territori erm, gairebé eixelabrats a la manera de Kusturica), l’existència de refugiats al cantó de l’Iran i de refugiats al costat iraquià, la zona de frontera, el contraband, els robatoris -gent arribada de molt lluny, també refugiats-, l’exili, les víctimes de les bombes químiques -de fet, la cantant ha quedat vídua, té la cara desfigurada i ha reclamat el seu exmarit, perquè sap que encara se l’estima, l’acollirà i se li endurà la nena que té del marit mort-… La voluntat d’explicar tot això i de fer-ho entre comèdia (l’empelt Kusturica) i tragèdia, li treu inspiració. De manera que diu poca cosa més del que deia a Un temps per a la borratxera dels cavalls, que era més poètica i reeixida.

 

Val a dir que a Catalunya, el País Valencià i a les Illes, no s’han estrenat ni Un temps per a la borratxera dels cavalls, ni Les cançons del país de la meva mare. El primer film de Ghobadi que ha arribat a les pantalles catalanes al sud dels Pirineus és Les tortugues també volen.

 

A Les tortugues també volen retrobem la supervivència gairebé èpica dels nens kurds, que era també un tema clau d’Un temps per a la borratxera dels cavalls. En aquella opera prima, la vivència dels nens predominava i les circumstàncies polítiques, nacionals i històriques quedaven com a teló de fons, com a marc referencial que, en tot cas, esdevenia tema a través del que havien de patir els menuts protagonistes. A Les tortugues també volen, la brega dels nens per tirar endavant s’emmarca en un context fílmic -en una voluntat fílmica- de denúncia de la situació kurda, d’explicitar les circumstàncies -la dictadura baaista de Saddam Hussein, el tràfic d’armes, les mines nord-americanes… Això du a escenes en què la pel·lícula "de nens" sucumbeix al "film de denúncia". I el global de l’obra no resulta prou unitari, perquè pendula entre aquests dos aspectes: l’èpica dels menuts i l’exclamació política.

 

Cal valorar positivament que hagi centrat tot el metratge en un nombre limitat d’espais -la zona fronterera entre Iraq i Turquia-, que doni el protagonisme a una colla de marrecs i, tanmateix, aconsegueixi tirar endavant un relat que va tractant o assenyalant qüestions de notable interés.

 

Ens mostra una societat d’avis i nens. Amb noiets espavilats, que somien amb el mite nord-americà, que són capaços de muntar antenes parabòliques, de trobar mines i de fer el que calgui, per sobreviure. Una canalla que harien d’estar jugant i els toca treballar, desensoterrant mines -mines nord-americanes plantades en territori iraquià, abans de l’invasió dels soldats de George Bush…-, perquè els paguen calés per les mines, al contraband. I això els permet tirar endavant. Uns marrecs que tenen el seu lider, com a qualsevol colla de preadolescents. Un lider que administra la necessitat dels seus companys i que, en les condicions bèl·liques, ha après el valor de guanyar-se el prestigi, a base d’aprofitar-se del noi "vident" que anticipa les desgràcies, a base d’empescar-se vincles amb els ianquis… Un lider que té l’edat que té i experimenta un enamorament incipient de la noieta, mare d’un fill, per a la qual farà l’únic gran sacrifici que li veiem en tota la pel·lícula -i que, evidentment, comporta l’esclat d’un explosiu bèl·lic.

 

Ens desmitifica -encara més- la comunicació global de la TV per satèlit. El xicot els munta l’antena, poden captar imatges d’arreu, però no entenen el que diuen. Els avis esperen la declaració de guerra, l’inici de la invasió nord.americana; però la guerra els avisa abans. Són a la frontera i es trobaran els soldats per allà, abans que no els ho digui el televisor. De fet, l’avís de la guerra els arriba d’un dels nois -manc, que ha perdut els braços amb les mines, i té el do de la predicció-. Vés per on, irònicament, el misteri atàvic de la vidència els ha estat més útil que la pretesa comunicació global.

 

Ens mostra la il·lusió gairebé pueril que els nord-americans haurien d’alliberar-los i l’escepticisme que senten quan ja els tenen allà. El protagonista, que no se’ls treia de la boca quan gallejava, ja és físicament un altre ferit de l’exili, ja ha viscut el drama humà que res no aconseguirà d’esborrar. Se’n fan creus que l’estàtua de Saddan Hussein estigui ja esmicolada; però res ni ningú els posarà remei a les mutilacions i a les tragèdies que duen a sobre. Per això, el marrec protagonista gira cua i, en lloc de seguir endavant, en la mateixa direcció que les forces americanes, se’n va en sentit contrari.

 

Bahman Ghobadi ens regala algunes seqüències de notable força visual. Remarco especialment aquella en què el noi manc, assegut al darrere de la bicicleta que condueix el protagonista, preveu l’entrada dels nord-americans i la caiguda de Saddam. No tan sols és una manera molt hàbil d’incloure al film, ràpida i eficaçment, imatges documentals dels fets que tots hem vist mil-i-una vegades pel televisor. Hi ha el rostre de dolor del noi que ho veu al seu cap. Li fa por la vidència, perquè el futur que ha anticipat sempre ha estat de destrucció i mort. El futur que ara preveu, doncs, també li provoca temor. I no pas perquè sigui baaista, al contrari, ja que els esbirros de Saddam van matar-los els pares i tota la família i van violar-li la germana -quedant-ne com a fruit el fillet que ella arrossega com una llosa. El dolor del noi en contemplar el que passarà és el mateix que el du a protegir aquest nen, fruit de la violació. És el dolor per la causa de l’home, pel patiment. És el que finalment l’agermanarà amb Satellite, el protagonista, quan la germana s’ha desempallegat del menut i d’ella mateixa i els dos xicots comparteixin l’abast real de la tragèdia.

 

Força visual té també l’escena dels helicòpters nord-americans que llancen propaganda des dels helicòpters, a la munió de gent aplegada al turó.

 

Les tortugues també volen, però, pateix algunes deficiències de guió i de muntatge.Per exemple, en una seqüència, el noi manc ha previst l’inici de la guerra, mentra Satellite el du amb bicicleta cap a cert lloc. A continuació, veiem que Satellite arriba, sol, al poblet i avisa tothom de la predicció del seu company. La gent se’l creu -perquè ell ho dona per fet i ho proclama pels altaveus- i tothom puja al turó. Satellite, però, s’arriba a una tenda i exigeix al noi manc que li confirmi que tot és veritat, perquè ell se l’ha cregut i s’hi ha jugat el prestigi. Fixem-nos, el noi manc ara és al poble, quan les imatges anteriors havien suggerit que Satellite l’havia deixat enllà, i ni tan sols ha passat prou estona ni res que ens faci pensar que el noi ha tornat. I aquesta no és l’única cosa que no acaba d’"encaixar" en aquest film.

 

Dèiem que aquest és un film d’avis i nens. En canvi, quan es necessita seqüències de masses, apareix tot de gent de mitjana edat. On eren? Què feien, mentre no els vèiem? Per què, de sobte, els menuts tenen oncles i parents?

 

Resulta inversemblant que l’explosió d’una mina deixi intacte el menut que la trepitja i en Satellite tan sols resulti ferit al peu, quan hi era al damunt. I costa d’empassar-se que Satellite pugui anar al llac i llançar-s’hi, en plena convalescència. Podem especular que això es fruit de les difícils condicions de producció; però no podem obviar que es tracta de solucions de guió, entrades amb calçador, per dur la pel·lícula allà on interessa al cineasta. Tant se val que allà on ho porta tot sigui emotiu i faci pensar. El nyap és el nyap.

 

No li fa cap falta, a la pel·lícula, que un flashback ens documenti com les feres baaistes van violar la noia. Perquè ella ja ho ha dit. L’espectador ja sap que ella rebutja el fill, perquè és el fruit d’aquella agressió. Remarcar-ho amb el flashback resulta emfàtic i trenca una certa atmosfera.

 

Bahman Ghobadi no se n’acaba de sortir, tampoc, de la reiteració poètica de la imatge de la noia que es vol suïcidar. El plantejament visual vol un lirisme tràgic que no rima amb la resta del film, malgrat que també hi hagi tragèdia. I li queda com un artifici notori. Tampoc acaba de treure partit al misteri d’aquell nen que el metge buscava: qui és? El manc? El marrec ploraner? Ho deixa penjat, però, en canvi, hi ha dedicat escenes i diàlegs. I els peixos vermells? Tampoc sabria trobar el sentit dels peixos vermells que Satellite pesca  per al fill de la noia i que, més endavant, el ploraner de la colla sembla que ha comprat als soldats nord-americans. Si els els ha comprat, resulta evident que els han pres a algú, al nen?, A la mare? A quin preu? Que s’escorri la tinta -de manera sanguinolenta- quan Satellite sacseja el peixet a la bossa de plàtic… premonició? Símbol? Francament, tot plegat assenyala a una voluntat no reeixida de construir un film en clau poètica.

 

Les tortugues també volen, doncs, em sembla un film petit. Ple d’aspectes interessants; però sense prou solidesa com a obra. Que vol esquivar l’èpica del poble i cau en el pamflet -sense cap connotació negativa-. Que vol superar el lirisme de factura neorrealista i no sap trobar la forma d’una expressió artísticament més elaborada. Un film petit greument perjudicat per la "Concha de Oro" dels Festival de Sant Sebastià i per l’encimbellament que n’ha fet bona part de la crítica. Perjudicat perquè és una obra modesta i imperfecta que no pot aguantar el pes ni d’aquell premi ni de tants afalagaments.

 

Salvador Montalt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!