Club 7 Cinema

Part de la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, és parlada en català i la pel·lícula va anar bé a la taquilla. El coronel Macià, de Josep Maria Forn, distribuïda i estrenada de manera radicalment independent, va anar raonablement bé a la taquilla. Ara, El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, es projecta en versió original subtitulada en català i, malgrat el caràcter atípic de la pel·lícula, està sent un èxit.

Així doncs, l’argument que el cinema en català no va, es revela incorrecte i no es pot seguir esgrimint, llevat que es vulgui mantenir una falsedat. Qüestió a part és el seguit de consideracions que es pot fer en l’anàlisi objectiva de cada cas. Per exemple, la manera com es va amagar que Salvador fos parlada en part en català; per la qual cosa l’espectador s’ho trobava quan era a la sala. Potser tenien por que si ho anunciaven, la gent la rebutjaria, perquè "no vol veure cinema en català". Això ens hauria de fer pensar en els prejudicis de productors, distribuïdors, exhibidors… i públic. I, alhora, ens hauria de fer veure que, a l’hora de la veritat, la gent no té cap problema: ni van abandonar la sala, ni van protestar, el boca-orella funcionà… En el cas d’ El coronel Macià, és molt probable que el públic destinatari se sentís ja d’antuvi interessat per la temàtica del film i, per tant, que no fos el de la llengua cap escull. Això, però, ens hauria de fer pensar en la viabilitat comercial de productes que treballin un imaginari amb què la gent se senti identificada o interessada. D’altra banda, estem davant d’un cas d’una pel·lícula ajustada a les possibilitats comercials (sense renunciar al contingut que ha mogut a fer-la); és a dir, que tampoc s’hi ha pretès un abast més gran. Això també passa amb El silenci abans de Bach, de Portabella: una "major" nord-americana somriuria amb sornegueria prepotent davant les xifres que avalen l’èxit d’aquesta pel·lícula, ja que ells es mouen amb recaptacions i pressupostos que ho multipliquen tot per molt (tot i que, en molts casos, ja veuríem, fet el balanç, com queden els números…). El cas és que la de Portabella s’ha fet a una escala perfectament ajustada a les possibilitats (sense renunciar a la creativitat) i l’encaix entre pel·lícula i públic dóna un èxit indiscutible. Certament, a més, hi hem d’afegir, el pretext "culte", lá plus vàlua que hi afegeix l’interés per la música clàssica. Però, pel fet que es projecti en VOSC, no s’està produint cap efecte negatiu.

A l’hora de reflexionar seriosament sobre la normalització de la nostra llengua al cinema, val la pena que tinguem en compte, en tots sentits, aquests exemples recents. I, deixeu-m’ho dir: és curiós com se’ls han girat a l’inrevés decisions que, al seu moment, hem criticat durament als que les han preses (l’absència absoluta i innecessària del català al film de Portabella, les martingales guionístiques de Salvador, per a reduir-hi al màxim el català…)

---

FOTO [Sherlock Films] El silenci abans de Bach, de Pere Portabella

---