4 mesos, 3 setmanes i 2 dies (4 luni, 3 saptamini si 2 zile / 4 mesos, 3 semanas y 2 días / 4 mois, 3 semaines et 2 jours / 4 mesi, 3 settimane e 2 giorni)

FOTO Anamaria Marinca i Laura Vasiliu, a 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del rumanès Cristian Mungiu, atresora ja bon grapat de guardons internacionals: Palma d’Or,  el premi del Jurat FIPRESCI de la crítica internacional i el premi de l’ "education nationale" al Festival de Canes; Millor Pel·lícula Europea de l’Any i Cristian Mingu, Millor Director, als EFA; nominada als Globus d’Or i als Independent Spirit Awards, en la categoria de "Film de Parla no anglesa"; Millor Pel·lícula de l’Any, per la FIPRESCI, en guardó lliurat a Sant Sebastià 2007… I, a més, el reconeixement de la crítica és gairebé unànime.  Potser massa i tot. En tot cas, no és que els reconeixements li sobrin, sinó que en pot exagerar unes expectatives excessives —la responsabilitat de les quals cal atribuir-la als exegetes i no pas a la pel·lícula mateixa, ni al seu autor—. Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.


Actualització del comentari que en vaig publicar el 31.05.2007, en l’article posterior al Festival de Canes



Argumentalment, no és més que la història d’un parell d’universitàries embolicades en l’avortament clandestí d’una d’elles, quan aquesta pràctica era totalment prohibida pel règim de Ceaucescu, fins i tot als darrers anys de dictadura en què s’ambienta la pel·lícula. Formalment, 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies tampoc presenta ni representa cap novetat. Filmada bàsicament en plans seqüències, amb la càmera en mà que no deixa de petja una de les protagonistes, recorda prou la manera de fer dels germans Dardenne als seus títols guanyadors de Palma d’Or, Rosetta i L’enfant. L’interés de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies rau en la caracterització psicològica i ètica dels personatges i la seva significació en el complex retrat que Cristian Mungiu fa de la societat rumanesa.

La grisor i pobresa d’aquella època final de comunisme són el rerefons, el context de la pel·lícula, que tanmateix ho trascendeix per constatar la pervivència més enllà de contingències polítiques, d’hàbits i costums socials, tarannàs col·lectius i febleses inherents a la condició humana. La noia que serveix de fil conductor, no tan sols ens du per carrers sense asfaltar, degradades barriades obreres, rònegues residències universitàries i modestos habitatges de gent amb carrera professional; sinó que ens porta a conèixer les celebracions religioses que el règim no aconseguí eliminar, el masclisme pregonament arrelat en la societat, el cinisme i la hipocresia que la manca de llibertat cova en la gent, l’egoisme que l’envolta i posa a prova constantment la seva irreductible i discreta generositat. La jove actriu Anamaria Marinca li atorga una combinació subtil de decisió i bondat, amb una expressivitat que passa més pel gest que per la paraula. Guanyadora ja d’un premi BAFTA i igualment protagonista de la nova pel·lícula de Francis Ford Coppola, Youth without Youth, Anamaria Marinca, sembla cridada a convertir-se en una de les revelacions de l’any.


Més informació

Sobre el director [FC]

Als webs oficials [en rumanès] [Golem -Esp- ] [BAC Films -Fr-]


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *