Club 7 Cinema

Títol original: Alexander.Títol espanyol: Alejandro Magno.Títol francès: Alexandre.  Director: Oliver Stone. Guió: Oliver Stone, Christopher Kyle, Laeta Kalogridis. Muntatge: Yann Hervé, Alex Marquez, Thomas J. Nordberg. Música: Vangelis. Fotografia: Rodrigo Prieto. Productors: Moritz Borman, Jon Kilik, Iain Smith, Thomas Schuely. Producció: Warner Bros.; Intermedia Films;  Pacifica Film; IMF Internationale Medien und Film GmbH & Co. Produktions KG. Repartiment: Colin Farrell (Alexandre), Angelina Jolie (Olimpíada, mare d’Alexandre), Val Kilmer (Filip, rei macedoni, pare d’Alexandre), Jared Leto (Hefestió, general macedoni i amic íntim d’Alexandre), Christopher Plummer (Aristòtil), Nick Dunning (Àtal, general de Filip), John Kavanagh (Parmenió, veterà general macedoni), Joseph Morgan (Filotes, fill de Parmenió), Elliot Cowan (Ptolemeu, general macedoni), Neil Jackson (Perdiccas, general macedoni), Rory McCann (Cràter, general macedoni), Garrett Lombard (Leonnat, general macedoni), Gary Stretch (Clit, el Negre, general macedoni), Denis Conway (Nearc, alt oficial macedoni), Toby Kebbell (Pausànies, l’assassí de Filip), Jonathan Rhys-Meyers (Cassandre, fill del regent Antípater i futur rei macedoni), Ian Beattie (Antígon, general macedoni), Raz Degan (Darios, rei persa), Erol Sander (príncep persa), Anne-Lise Hesme (Estatira, princesa reial persa i dona d’Alexandre), Francisco Bosch (Bagoas, assistent i preferit de Darios i Alexandre), Connor Paolo (Alexandre jove), Jessie Kamm (Alexandre infant), Anthony Hopkins (Ptolemeu vell), Robert Earley (Ptolemeu jove), Patrick Carroll (Hefestió jove), Aleczander Gordon (Perdiccas jove), Peter Williamson (Nearc jove), Morgan Christopher Ferris (Cassandre jove), Fiona O’Shaughnessy (dida), Stephane Ferrara (comandant dels bactrians), Rosario Dawson (Roxana, dona sogdiana d’Alexandre), Féodor Atkine (pare de Roxana), Bin Bunluerit (rei indi), Jaran Ngamdee (príncep indi), Marie Meyer (Eurídice, filla d’Àtal i segona esposa del rei Filip), David Bedella (escriba). Estrenada: el 5 de gener de 2005, només en versió doblada al castellà i subtitulada en castellà, a Catalunya, País Valencià i les Illes, i, només en versió francesa, a la Catalunya Nord.

Sinopsi: la vida d’Alexandre el Gran, narrada per Ptolemeu: des de l’infantesa a la mort, de les lliçons d’ Aristòtil a les conquestes militars que el van convertir en mite, de la intimitat als camps de batalla… Fill del rei Filip II de Macedònia, sotmet i alhora lidera la Grècia en crisi, derrota els totpoderosos perses, entra triomfal a Babilònia i arriba fins a l’Indus, encapçalant -als 32 anys d’edat- un dels imperis més grans que mai hagin existit.

Mentre veia Alexandre em va venir al cap la paraula "llauna"; és a dir el mot que hem acabat usant en sentit figurat en lloc de "lata". Sí, Alexandre és una llauna, un espectacle que enfastideix. Oliver Stone es limita a anar il·lustrant de manera tediosa alguns fragments de la complexa biografia d’Alexandre el Gran. La veu en off o la intervenció directa del personatge de Ptolemeu (Anthony Hopkins) pauta enfadosament el ritme d’un film que avança per la força rutinària i imparable de la maquinària narrativa. Les imatges es dediquen només a visualitzar el relat. I fins i tot els conflictes del protagonista ens els explica, ja sigui verbalment o visualment.

El director de films estimables com JFK o Nixon, ara es revela incapaç de tractar dramàticament les contradiccions tràgiques del mític rei macedònic. Només hi ha algun moment aïllat en què aconsegueix expressar-ne els conflictes amb autèntica potència dramàtica. Per exemple, al final de la batalla de Gaugamela, quan un Alexandre ensangonat, amarat de suor i brut de fang, dalt de Bucèfal i sota el casc ferotge i esquitxat, esclata de ràbia perquè Darios se li escapa i ell ha d’anar a salvar les tropes de Parmenió. Aquesta imatge vigorosa actua com l’excepció a la regla. Perquè, al llarg de les tres hores de metratge, les tensions del noi -ja sigui amb la mare, amb els companys o amb ell mateix- Stone les hi fa esbravar patèticament de manera histèrica, a base de crits o d’unes actituds estripades.

Temàticament, la pel·lícula toca molts aspectes interessants de la figura d’Alexandre el Gran; sí, però s’hi fa un garbuix o els tracta de manera simplista. Prenem per cas els referents mitològics. Alletat com a fill dels deus i com a nou Aquil·les, l’Alexandre d’Stone acaba com els mites, castigat a patir la gosadia d’haver tocat la glòria. Ara bé, el cineasta s’entreté a representar didàcticament -en una cova- el tràgic destí d’aquests mites i, després el va evocant a cada ocasió que pot. De manera que ens presenta el jove emperador com un individu atret poderosament pels referents llegendaris i, alhora, com una nova encarnació mitològica. Tot plegat, simultàniament a un tractament de la figura històrica com a simple mortal. És a dir, un sí, però no i vés a saber… en què s’embolica un Oliver Stone que s’ha quedat amb les capses de la mitologia clàssica.

Prenem una altra qüestió: el conflicte edípic. El fantasma del pare persegueix el noi per molt lluny que vagi. Amb la mare, manté una relació d’amor i odi, de desig i rebuig, de la qual no es pot desempallegar, per molta terra que posi entre ells. Aquest Alexandre, incapaç d’enamorar-se, accepta l’amor d’Hefestió, allibera tensions sexuals amb l’eunuc Bagoas i només es pot casar amb Roxana -i desitjar-la- en la mesura que hi veu una retirada amb Olimpíada, la seva mare -a part d’altres matrimonis, que contrau per estrictes raons d’estat. És a dir, Stone no li estalvia cap ni un dels tòpics més bogadejats de la psicoanàlisi de consum.

Un dels aspectes més polèmics d’ Alexandre és el repartiment. Costa empassar-se que Anjelina Jolie sigui la mare de Colin Farrell -que gairebé tenen la mateixa edat-. Costa de veure l’actor irlandès amb serrellet per fer-lo noiet. I no l’hem sentit en la versió original: si ja és difícil d’admetre que un macedoni de l’antiguitat parlés anglès -o castellà…-, sembla que el tipus de veu d’aquest intèrpret, amb marcat accent d’irlandès rude, encara ho fa més inversemblant. Igualment, tot el repartiment resulta massa anglosaxó. Malgrat això, cal reconèixer que Colin Farrell es lliura totalment al personatge, li aporta vigor i una inesperada, abrupta, fragilitat. Igualment, Jared Leto sorprèn com a Hefestió, tot i que té unes ratlles de diàleg impossibles, ridícules, de barata fotonovel·la gay.

Finalment, dos clarobscurs més d’ Alexandre: la banda sonora i la seqüència de la batalla de Gaugamela. Vangelis ha compost una banda sonora a vegades bonica, sovint empalagosa i emfàtica, puntualment èpica. I quant a l’escena bèl·lica, cal remarcar el fet que Oliver Stone hagi sortit força airós del repte. Havia de treballar una coreografia militar, perquè l’estratègia macedònia amb la cavalleria és el que els permeté de derrotar l’imponent exèrcit persa. No podia, però, imitar el Kubric d’ Espartac. Ho ha resolt amb certa trampa -la pols que s’aixeca esborra el caos de la representació-, ha recorregut a subtítols que ens situen els personatges dins del camp de batalla; però Déu n’hi do com se’n surt. A l’altra gran seqüència bèl·lica -a l’ Índia, amb tot d’elefants que ataquen-, Stone novament torna a demostrar que és un cineasta de talent malaguanyat.

Salvador Montalt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!