Luxúria, perill / Se, Jie / Deseo, peligro / Lust, caution / Lussuria-seduzione e tradimento

FOTO TANG Wei i Tony Leung, a Luxúria, perill, d’Ang Lee

Fa uns dies, l’editor de Mesvilaweb em va fer malbé part d’un article que estava escrivint (i que havia arribat a penjar en aquest bloc) sobre Luxúria, perill, d’Ang Lee. Vaig intentar recuperar-ho, però no hi hagué manera. Esbravada l’emprenyada, quan he disposat d’unes hores per fer-ho, m’hi he tornat a posar. Per evitar que es repetís la desagradable història, l’he hagut d’escriure a part, en Word; passar-lo a text sense format, copiar-lo a l’editor de Mesvilaweb i editar-lo. I aquest és el resultat.

Hi ha amor entre Yee (Tony Leung), el col·laboracionista, i Wong Chia Chi (TANG Wei), l’esquer de la resistència contra l’invasor japonès? N’hi acaba havent, d’amor? N’hi podria haver? Aquestes em semblen preguntes clau per repensar i analitzar Luxúria, perill. Tanmateix, una resposta és clara: no. L’amor  en aquesta pel·lícula –no realitzat– és entre Wong Chia Chi i el seu company Kuang Yu Min –l’estudiant i apassionat lluitador, encegat per la causa–. Per Yee, la noia és tan sols un instrument que li alleugera la pregona reclosió íntima amb què malviu. Fins al punt que, al cim de la seva relació, li regala una joia de tant valor com es vulgui, però al cap i a la fi un objecte preciós que reflecteix, metafòricament i amb precisió, l’objectualitat amb què considera Wong Chia Chi. Amb ella, el seu hermetisme es desfà, però en cap moment no sap, ni vol saber qui ni com és ella. Per Wong Chia Chi, òrfena de mare i mancada de l’afecte patern i del xicot que s’estima, certament troba en el sexe amb Yee una inèdita i estimulant vivència íntima; però no pas estimació. En canvi, esdevé testimoni de la  seca i esgarrifosa desesperació d’aquell home, per a qui acaba sentint autèntica compassió. Entre ells dos, entre Yee i Wong Chia Chi només hi ha la "luxúria" que esmenta el títol; un desig intens que, en sadollar-lo, els aboca a la seva respectiva tragèdia personal.

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article.

Les escenes eròtiques, el moll de l’os de la pel·lícula
 

Les escenes eròtiques, amb totes les declinacions emocionals que s’hi posen en joc, són el moll de l’os de Luxúria, perill. Ang Lee les filma amb explícita voluntat de mostrar-ne el caire físic, de manera que les magrejades, les rebregades de cossos i el paroxisme del plaer sexual ocupen la pantalla. Gràcies certament a la seva elegància formal, les imatges resulten particularment belles; però també atresoren una distància, que les allunya definitivament de qualsevol caire pornogràfic. I és que el lligam íntim d’aquests cossos, Lee el converteix en un diàleg vertiginós entre els seus protagonistes. Mal sigui un diàleg de sords abocats a l’abisme.

Yee comença arrossegat per l’impuls irrefrenable, estrenant-se amb Wong Chia Chi a tall de domini, gairebé com una perllongació de les seves pràctiques torturadores; però ni al primer orgasme no hi arriba en aquesta situació: al decurs del coit, la va deslligant i va fonent-se amb ella, sense renunciar a una certa posició de predomini, però anunciant la progressiva dilució del seu hermetisme que anirem confirmant en les succesives seqüències de llit entre ell i Wong Chia Chi. Unes estones en què Yee se sent alliberat, en les quals pot expressar-se sexualment com no pot fer-ho de cap altra manera a la resta de la vida quotidiana. Sense pors ni prudències, decantant del tot la raó. Éssent tot ell, despullat de qualsevol guarniment social. D’aquesta llibertat clandestina passa tot seguit a necessitar-ne una projecció pública: primer —i molt significativament—, en un prostíbul del sector japonès de Xangai, i després, mitjançant la joia —que Yee prèviament havia negat a la seva dona—.

Per efecte del muntatge, a Wong Chia Chi la veiem atreta per Yee, abans que se’ns expliqui el paper d’esquer que ha assumit en el complot per a carregar-se’l. I, per molt que ella es deleixi perquè aviat n’arribi l’execució i per molt que descrigui als membres de la resistència com està convertint el frenesí sexual en una mena de tortura sanguinolenta, resulta evident, a les escenes de llit, que ho viu amb sensacions ostensiblement ambivalents. És clar que d’entrada lliura el cos al torturador amb la mateixa funcionalitat que, en el període d’aprenentatge, ho havia fet amb el company estudiant; però aviat les mirades i les esperes no són ja simples representacions del rol que li toca jugar: hi ha un desig. I al llit, un plaer de debò.
 

Wong Chia Chi –cal remarcar-ho– s’ha vist arrossegada a fer el que fa. Repassem-ne la trajectòria. A diferència de molts membres de la resistència, ella no ha perdut la família en mans dels japonesos. Com a xinesa, fuig dels invasors, però si acaba en una obra de teatre, és perquè l’emboliquen i no pas per cap impuls d’efervescència nacionalista –més aviat, diria que hi té a veure el carisma del vehement i platònicament estimat Kuang Yu Min–. Tanmateix, dalt de l’escenari, l’emoció brolla del rostre de Wong Chia Chi, en declamar el text memoritzat davant el personatge incorporat per Kuang Yu Min –una escena en què es fa present tant la dissortada història real de la família del noi com el dolor de la xicota, que s’ha quedat sense ningú–. Aquesta dolorosa trobada entre allò que representa i la veritat íntima, tant d’ella mateixa com de l’altre, es reproduirà després amb Yee; sense que "la causa patriòtica" o "política" hi introdueixi cap diferència: és una trobada en allò essencial, humà, entre el personatge que encarna i la veritat pregona –l’aspre desert sentimental– tant d’ella com de Yee. Reprenguem, però, la trajectòria de Wong Chia Chi. Havent fallat l’estratègia a Hong-Kong i havent contemplat –horroritzada– el primer assassinat dels joves resistents, ella torna a Xangai, a l’anonimat i fins va a classes de japonès. Novament és l’ascendent que li té Kuang Yu Min, el que la du a tornar a seduir Yee. Hi ha "la causa", és cert; però fins que el noi no la va a veure i no li fa proposta, poc motivada per "la causa" se la veu…
 

A mesura que la relació eròtica entre Yee i Wong Chia Chi deixa de ser estrictament clandestina, privada, perquè ell comença a donar-hi projecció pública i ella en va posant els detalls en coneixement de la resistència, és obvi que ja no li queda cap futur. Ni a la parella ni a la pel·lícula. I cadascun d’ells en protagonitza un final diferent i molt significatiu. Ella, amb l’acte de compassió i tanmateix tornant al punt de trobada, en una opció gairebé suïcida, no sé si esperant que ell, comprenent-li l’abast del gest, es decidís a estimar-la. En tot cas, tornant al punt de trobada, ella es lliura a dos possibles i incompatibles dictàmens del destí: l’amor –que significaria finalment una vida diferent– o la mort –que comportaria la confirmació definitiva de la impossibilitat sentmental del vincle amb l’únic ésser amb qui ha tingut vivència íntima–-. Pel que fa a ell, que s’asseu al llit buit, desesperant-se mentre acaricia els llençols que havien embolcallat Wong Chia Chi, no és tant la desaparició d’ella el que plora com l’abismal soledat afectiva que retroba, el designi de la misèria sentimental que li estableix el destí que ell mateix va paradoxalment forjant-se.
 

Variacions Lee
 

Si acceptem que el tema recurrent en la filmografia d’Ang Lee és l’amor que la societat i el moment històric fa impossible de viure entre els protagonistes, hauríem de convenir que, a Luxúria, perill, introdueix algunes variacions. En primer lloc, l’amor contradit per les circumstàncies és el no materialitzat entre Wong Chia Chi i el seu exaltat company Kuang Yu Min; però, a diferència de les pel·lícules anteriors, aquí ho deixa en segon pla, es pot dir que com a contrapunt i li dedica ben poques seqüències. En canvi, retrobant la infelicitat sexual que tractà a La tempesta de gel, ara parla d’un amor que els protagonistes fan impossible. Ara bé, adonem-nos del pes que tenen les circumstàncies històriques i socials (invasió japonesa, emigració a Londres…) en l’ànima d’aquests personatges. Yee, víctima d’ell mateix, no deixa de ser fruit d’un moment en la política i la societat xineses. I Wong Chia Chi és òrfena sentimental, en bona mesura a causa del període en què viu la seva joventut.
 

L’ambient i el context
 

A diferència de les prolífiques escenes intimistes, Luxúria, perill resulta massa convencional en les seqüències que relaten la història i descriuen l’ambient i el context en què transcorre el film. És fins i tot vulgar, poc reeixida i mancada de qualsevulga personalitat la posada en escena dels moviments de masses o de la vida a les ciutats de Xangai i Hong Kong. La narració argumental s’imposa en aquesta part de la pel·lícula, que queda com una il·lustració ni tan sols vistosa. El muntatge esdevé puntualment capriciós: deixeu que assenyali el tall sobtat de Wong Chia Chi al cine, bramant, entrat en calçador i just per a subratllar-nos la sensibilitat de la protagonista davant els desafectes familiars i les febleses humanes, saltant-se la barrera de la representació; interessant, però entaforat de manera maldestra. No es pot pas dir tampoc que sigui gaire reeixida la tensa combinació de plans entre les dones que juguen al voltant d’una taula, com a reflex de la tensió menys o més subtil entre elles: en tot cas, una solució excessivament òbvia. Francament, és com si, a Luxúria, perill, hi hagués dues pel·lícules o, més ben dit, dos nivells molt diferents de producció i creativitat.

Director Ang Lee. Guió James Schamus i WANG Hui-Ling, a partir d’una història d’ Eileen Chang. Fotografia Rodrigo Prieto. Música Alexandre Desplat. Muntatge Tim Squyres. Repartiment Tony Leung Chiu Wai (Yee, col·laboracionista), TANG Wei  (Wong Chia Chi),  Joan Chen (Sra. Yee), WANG Lee-Hom (Kuang Yu Min). 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *