Club 7 Cinema

FOTO Paolo i Vittorio Taviani, al rodatge d’ El mas de les aloses (El destí de Nunik)

S’ha estrenat en versió catalana la pel·lícula dels germans Taviani La masseria delle allodole; ara bé, al mateix web de la Secretaria de Política Lingüística podem llegir que la identifiquen com El destí de Nunik, traducció literal del títol en espanyol.

En francès, l’han titulada Le mas des alouettes i, en italià, La masseria delle allodole. Per simple comparació amb aquestes dues llengües romàniques, doncs, el títol escaient en català hauria d’haver estat El mas de les aloses. Si, a més, tenim en compte que, en la producció del film, també hi han participat empreses franceses i italianes, queda prou reforçada l’opció per El mas de les aloses.

Ara bé, resulta que l’empresa ubicada a Catalunya, Sagrera TV, ha intervingut en la producció i distribució a l’Estat Espanyol (per cert, són tan "catalans" que, al seu web, d’on n’han eliminat l’opció en català, no respecten ni la toponímia catalana dels carrers de Barcelona). I, en lloc de distribuir el film dels Taviani aprofitant la poesia del títol (El mas de les aloses) recorren a un altre amb tuf de mística messetària: El destí de Nunik.

Evidentment, no passa res perquè s’agafi el títol traduït de l’espanyol; el problema rau en el fet que posa de manifest la manca de respecte a la riquesa i potencial de la nostra llengua. Cada vegada més, el català (via model El Periódico) ens el redueixen mediàticament a una anodina traducció literal, maquinal, freda, del castellà. En aquesta ocasió, segurament ens diran que l’eficiència publicitària exigia que els títols s’assemblessin; però, en el pitjor dels casos podrien haver optat per una solució com la que habitualment es fa amb l’anglès i dir-li El mas de les aloses (El destí de Nunik) —jo és la que he decidit emprar en aquest bloc—. Podrien haver-ho fet, però no ho han fet; com a TV3 tendeixen al títol clònic de la distribució en castellà, etc. I és que simplement no volen: se’ls en fot, la nostra riquesa lingüística. L’únic que els interessa -a uns- són els calés que els catalans paguem amb els impostos, perquè així el compte d’explotació els millori, i, els altres, els que administren les subvencions i/o els pressupostos públics, fa temps que demostren de què són capaços.