Club 7 Cinema

FOTO [Alta Films] Javier Cámara i Eduard Fernández (Ficció, Cesc Gay)

Als VI Premis Barcelona de Cinema, Ficció l’han premiada com a millor pel·lícula en versió original catalana i el seu director, Cesc Gay, com a millor director; però El orfanato la guardonen com a millor pel·lícula -ras i curt- i el seu director, Juan Antonio Bayona, com al millor director novell. Un joc d’equilibris, entre reconèixer la qualitat i pujar al carro de l’èxit comercial, entre el cinema sensible a l’imaginari català i a la llengua catalana i el que pren les partides de naixement i els domicilis fiscals com a signes de catalanitat. Fins i tot, l’equilibri els du a premiar l’indiscutible Eduard Fernández (Ficció) com a millor actor i la madrilenya Belén Rueda (El orfanato) i no pas la immensa i sabadellenca Montse Germán (Ficció), en uns premis que (diuen) volen reconèixer la indústria cinematogràfica catalana i, sobretot, als nostres creadors. Poc que tinc cap problema amb el fet que es premiï ningú que sigui foraster, el que fa tuf és veure com i per què es bandeja el treball artístic àmpliament reconegut i aplaudit d’una actriu catalana. El guió de Ficció ha estat considerat com el millor i, en canvi, el muntatge, la fotografia i el so premiats han estat els d’El orfanato; de manera que en les categories mal considerades de segona importància, el film de Cesc Gay s’endú potser el més ben valorat i el de J.A. Bayona, els anomenats "tècnics". O sigui que, tot i el resultat quantitatiu desigual (7 a 4), algú pot considerar que hi ha hagut un empat qualitatiu. Tant se val, perquè la competició entre pel·lícules és absurda, de la mateixa manera que no es poden sumar pomes amb peres; tot i que l’eloqüència dels equilibris fets no l’hem de passar per alt.

Espero que els equips de Pactar amb el gat i de 53 días de invierno no s’hagin agafat malament la instrumentalització de què han estat objecte pels del gremi, que els han fet servir de comparses (si més no, algun fruit promocional n’hauran tret).

Crida l’atenció que s’hagi nominat, primer, i guardonat finalment Lluís Llach per la música de la pel·lícula Llach: la revolta permanent. En lloc de donar suport al treball creatiu de qui compon peces musicals com a part d’un film, van i s’apunten a la celebració de l’any del comiat d’en Llach. També vull fer notar el fet que el premi al millor documental sigui per Can Tunis, centrat en la galdosa barriada barcelonina, i el del telefilm, per La princesa del polígon, sobre les relacions entre una gitana barcelonina "apaiada" i el seu clan del polígon.

I finalment, després de comentar totes aquestes (no sé si dir-ne) misèries, queda la constatació de les absències, del cinema de productores domiciliades a Catalunya i del de creadors oberts al país, reconegut a fora i obviat, oblidat, decantat pel gremialisme dels que munten i dels que voten aquestes VI Premis Barcelona de Cinema. Us en poso alguns exemples? Dies d’agost (Marc Recha), Yo/Me (Rafa Cortés), En la ciudad de Sílvia / Dans la ville de Sylvie (José Luís Guerín)…

La llista completa dels premis (amb els enllaços corresponents), anant a Vull llegir la resta de l’article. La llista de nominacions, clicant aquí: Premis BCN de cinema 2007: el gremialisme juga les seves cartes. I, si encara no ho heu fet, llegiu l’article d’Imma Merino: Un premi original, inèdit i lamentable.