Sitges 2007: el matusser editorial d’ El Punt

Foto Diego Martín, a El Último Justo, de Manuel Carballo; un film que ha comptat amb diners públics de Catalunya.

El de Sitges, un festival que crea escola és l’editorial que el diari El Punt va publicar el dia 8 d’octubre de 2007 i que, al meu entendre, vol ser especialment comentat. No pas pel títol de l’article, sinó pel seu contingut.

Si us interessa, si us plau, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Comencem pel primer paràgraf de l’editorial. Indocumentat, l’autor escriu el següent:

Quan Quentin Tarantino va presentar a Sitges Reservoir dogs, la seva fama encara no s’havia disparat, però per als que van anar a la projecció de la pel·lícula va quedar clar que assistien a l’inici de la carrera d’un talent cinematogràfic renovador. Tarantino, ja convertit en un cineasta reconegut, va tornar el detall assistint novament a la mostra sitgetana.

Si bé és innegable que Quentin Tarantino xala de valent quan és a Sitges i que, fins i tot, en alguna ocasió, el mateix cineasta s’ha imposat perquè el Festival pogués projectar algun dels seus films, quan productors o distribuïdors hi posaven problemes; éssent cert això, cal matisar el que ha escrit l’editorialista, en nom del mínim rigor.

Per si la memòria falla al periodista, pot consultar als experts del seu diari, que de memòria en tenen; però, si no és el cas, avui en dia tots tenim a l’abast l’eina d’internet on, per exemple, IMDB ens refresca les coses amb la força real, fredament objectiva, de les dades:

El gener de 1992, Reservoir Dogs es presentà al Festival de Sundance, on de debò esclatà com a fenòmen. I va guanyar-hi el Gran Premi del Jurat. El maig de 1992 (és a dir, quatre mesos més tard), el Festival de Canes projecta Reservoir Dogs en sessió especial, fora de competició; en mig d’una gran expectació, pel que ha arribat de Sundance. L’èxit és absolut, immens. I, com sol ser habitual, Canes es converteix en altaveu que amplifica la promoció de la pel·lícula arreu del món. No pot, però, el festival francès reivindicar-ne la revelació del film; l’únic mèrit de la qual és de Sundance. Tanmateix, els he sentit manta vegades atribuir-s’ho. A començament de setembre de 1992 (1 mes abans que la pel·lícula arribés a Sitges), Reservoir Dogs segueix congriant premis pertot arreu on es projecta: al Festival de Toronto, guanya el premi FIPRESCI de la crítica internacional. I arriba Sitges92, a començament d’octubre (9 mesos després de Sundance, 5 després de Canes, 1 després de Toronto), on la pel·lícula és lògicament acollida amb la mateixa intensa expectació que se la rep arreu del món. I hi triomfa, enduent-s’hi premis importantíssims. Com fan els francesos, alguna vegada també he sentit a gent de per aquí, atribuint-se la revelació del talent de Tarantino. A cadascú el que li pertoca. I a Sitges el que passà fou que es va poder veure què era "el fenomen Tarantino" ja existent a l’estranger i el Festival se’n convertí en pista d’aterratge i alhora d’enlairament a nivell local d’aquell fenomen.

Quentin Tarantino xala a Sitges; sembla que, certament, és un col·lega molt agraït i, efectivament, n’està del reconeixement que li ha tingut i li té el festial nostrat. Però situem les coses al seu lloc i no diguem o donem a entendre el que no és. La fama de Tarantino ja s’havia disparat quan Reservoir Dogs aterrà a Sitges. I si cal parlar d’una fase de fama encara més gran, va caldre esperar a Pulp Fiction (1994), ara sí presentada directament a Canes, on la van guardonar amb la Palma d’Or, però sobretot on hi hagué una expectació per veure-la d’aquelles que encara se’n parla: revelat amb Reservoir Dogs (1992), Tarantino ha viscut el seu moment de màxima fama mundial amb Pulp Fiction.

L’editorialista d’ El Punt sembla que no llegeixi el seu propi diari o que vulgui desautoritzar els seus propis especialistes en la matèria de què parla. I ho fa amb la mateixa superficialitat que ha demostrat en aquest primer paràgraf comentat de l’escrit.

Al diari El Punt del 4 d’octubre de 2007 (quatre dies abans de publicar-se l’editorial ), Imma Merino i Xavi Aguilar signaren l’important i clarificador article Films amb producció catalana, que començava així: A la presentació de Sitges-2007, que va tenir lloc aquesta setmana a Barcelona, ho van dir el conseller Joan Manuel Tresserras; Antoni Lladó, director general de l’ICIC, i Àngel Sala, director del festival: hi ha una gran presència de pel·lícules amb participació catalana en la producció. Això vol dir que hi ha una presència de la indústria cinematogràfica catalana, però es pot dir el mateix en relació amb el cinema català? És a dir, s’hi fa present un cinema que reflecteixi l’imaginari o una hipotètica tradició cinematogràfica del país? En aquestes pel·lícules amb producció catalana s’hi parla en català? És un cinema amb alguna cosa que només podria sortir d’aquí? I a continuació, feien una anàlisi de les característiques dels films presumptament catalans presentats a Sitges 2007, que esdevenia un qüestionament lúcid, greu i seriós de la situació.

Era desitjable i fins calia esperar un editorial posterior d’un mitjà com El Punt, que, d’acord amb la línia del diari, aportés l’opinió madura i seriosa que es pressuposa en aquesta mena d’articles. La sorpresa, indignant, es produí el 8 d’octubre, quan, sí, hi hagué editorial, però lluny d’anar més enllà del que han expressat els seus especialistes en la matèria, lluny d’aportar-hi nous aspectes d’opinió, lluny de plantejar els reptes que la gravíssima situació crea als responsables polítics i als mitjans de comunicació, lluny de tot això, l’editorial practica la propaganda més barroera, la dimissió nacional i cultural més flagrant, posa en dubta la real independència política del mitjà i ofèn el més elemental sentit de l’opinió seriosa.

Allà on Imma Merino i Xavi Aguilar deien:

A part del fet que alguns dels directors i tècnics dels films hagin nascut i s’hagin format a Catalunya, de catalana hi ha alguna cosa més que diners a "El orfanato" (produïda per Tele 5, rodada a Llanes) o, entre les propostes presentades a concurs, a "Los cronocrímenes", de Nacho Vigalondo, o "La habitación de Fermat", pel·lícula dirigida per Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña en què quatre matemàtics són convidats per un home perquè resolguin un enigma? Potser sí. Entre els films en la secció Premiere, hi és aquesta hipotètica cosa a "Aparecidos", un film de Paco Cabezas en què dos germans viatgen a l’Argentina per indagar sobre el seu passat?; o a "Km. 31", pel·lícula del mexicà Rigoberto Castañeda a propòsit d’un fatídic accident que va tenir lloc en el quilòmetre esmentat d’una carretera?; o, una coproducció de Filmax amb una empresa mexicana, a "El último justo", de Manuel Carballo i protagonitzada per un fotògraf de guerra que torna a casa seva sense trobar-hi pau? Bona part d’aquestes pel·lícules ni s’han rodat parcialment a Catalunya. En tot cas, Catalan Focus hi posa el seu segell si hi ha una participació catalana, ni que sigui ínfima, en la producció.

l’editorialista afirma (el destacat en negreta és meu, per remarcar-ne les parts que tenen a veure amb el que parlem):

El festival de Sitges ha aconseguit fer avançar joves somiadors que en un determinat moment de la seva vida hi havien assistit com a fidels espectadors i seguidors d’ una mena de cinema que ha estat menyspreat però que a Catalunya ha tingut en els darrers anys una projecció internacional com mai havia tingut la nostra cinematografia (Jaume Balagueró, com a director, o Fantastic Factory, com a productora, en són dos bons exemples). Dijous va començar el festival amb la projecció d’El orfanato, del director Juan Antonio Bayona, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)… (..) El de Sitges ha demostrat que és un autèntic festival: lloc de trobada, de gestació de projectes, de sentit pràctic i actiu de dinamització del cinema català mitjançant un gènere que té uns codis universals però que els catalans han modificats amb propostes noves.

No entro (ara) en la qüestió (que dóna nom a l’editorial) de l’escola que ha creat el Festival de Sitges, l’entranyable relat dels cinèfils del fantàstic que, d’espectadors, han passat a cineastes. Em centro en el fet que l’editorial assumeix plenament l’especulativa i absolutament intencionada descatalanització de continguts i lingüística; l’editorial assumeix la mixtificació enlluernadora i fal·laç del que anomenen "dinamització del cinema català", com escau als interessos propagandístics dels que reben o destinen un munt de calés públics (catalans) a productes que, llevat d’escasses excepcions, tenen poquíssima rellevància. Que digui això un de Filmax o un dels que trafiquen des de TV3, es pot entendre (perquè la lleugeresa i pocavergonya amb què avui es fan anar els conceptes, en nom dels diners, no té aturador); que ho reprodueixi un editorial, em sembla inadmissible. Fos El Periódico o La Vanguardia, portaveus militants de la descatalanització, podria entendre-ho (al capdavall, també ens hi tenen avesats); però d’ El Punt, calia esperar més coherència amb la seva catalanitat i independència. L’editorialista haurà segurament i igualment satisfet els interessos de les autoritats que, mancats de cap resultat ostensible de la seva feina (si és que la fan), s’aferren al que no toca per amagar la ineficiència de la seva política (si és que en tenen).

La situació és gravíssima i mediàticament no s’hi fa cap bé negant-la. o mixtificant-la. Observi’s que es parla de les triomfants El orfanato·REC, a l’editorial; però s’amaga tot l’altre material, del qual feien esment també Xavi Aguilar i Imma Merino, i el conseller, el director de l’ICIC, el director del Festival… Observi’s que l’opinió editorial no deixa ni la porta oberta als qüestionaments de fons. És un simple pamflet propagandístic i perillosament, irresponsablement, autocomplaent. Evidentment, amb aquest caire es parla igualment del Festival de Sitges en si. Em sembla correcte que se’n celebri els aspectes que es considerin positius, però, en aquestes alçades, sortir amb el "hooliganisme" de dir-ne "autèntic festival" (quin altre certamen, no és un "autèntic festival"?), quan hi ha tantes coses a discutir-ne (tantes!…), confirma que la matusseria del primer paràgraf de l’escrit s’ha mantingut fins al final.

L’editorialista ha quedat novament en evidència, tot just 6 dies més tard, quan, tornat de Sitges, l’altre gran expert cinematogràfic d’ El Punt,  Àngel Quintana, ha publicat al mateix diari, un article excepcional sobre la qüestió lingüística: Ficcions amb producció catalana sense presència del català.

Quedarien per parlar i discutir alguns altres temes també interessants. Per exemple, si hem de celebrar que Sitges ja tingui fills; quan a cap altra opció cinematogràfica (al nostre país) no se li han donat els mitjans  per ser tan prolífica. Podríem tractar, igualment, sobre els aspectes "millorables" del Festival de Sitges i del seu real abast. Podríem… aquestes, però, són qüestions que voldrien un altre "post".

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *