Club 7 Cinema

Foto Lim Soo-Jung i Jung Ji-Hoon, a I’m a cyborg, but that’s OK, de Park Chan-wook

La millor de les pel·lícules que he vist a Sitges 2007 és, per mi, Saibogujiman Gwenchana / I’m a Cyborg, but that’s OK, del sud-coreà Park Chan-wook. Imperfecta, fins a cert punt menor; però d’una categoria superior.

Devem a Park Chan-wook,  l’anomenada trilogia de la venjança: Boksuneun naui geot / Sympathy for Mr. Vengeance (2002),  Old Boy (2003), i Chinjeolhan geumjassi / Sympathy for Lady Vengeance / Lady Vengeance / Lady Vendetta (2005). Com ja he escrit en alguna ocasió anterior, em semblaria més escaient rebatejar-la com a trilogia del pecat i l’expiació. I, de fet, aquesta temàtica persisteix a I’m a cyborg, but that’s OK, tot i ser un film de característiques diferents: aparentment més lleuger, regat amb gotes d’humor i amarat, certament, de tendresa.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Una sinopsi del film podria ser: la protagonista d’I’m a cyborg, but that’s OK és una noia que es pren per cyborg i, ingressada en un psiquiàtric, cridarà l’atenció d’un xicot intern que, amb ella, viurà una delirant història d’amor.

Igualment, atès que la mossa es nega a menjar (perquè com a cyborg té por que el que s’empassi, l’espatlli), podem veure la pel·lícula com una infladíssima metàfora sobre l’anorèxia. Vist així, em semblaria certament una ficció bufada, carregosa, excessiva.

Tot això i hi és a I’m a cyborg, but that’s OK. Tant la tendra i excèntrica història d’amor, com el ressó al·legòric d’una qüestió com l’anorèxia. Però em sembla que hi ha força més coses. Permeteu que us n’exposi la meva lectura.

Park Chan-wook recorre a la no gaire original construcció d’un univers a l’inrevés, on els bojos acaben sent “la normalitat” i els diguem-ne normals, la raresa. De mica en mica, la mare de la protagonista i la metgessa que la porta van quedant en un segon pla. I són la noia i la resta dels interns, amb les respectives històries i les seves circumstàncies actuals, els que passen a ocupar el centre d’atenció fílmic. A més, mentre aquests són uns folls “simpàtics”, es pot dir fellinians, circenses; la metgessa, les seves estratègies psicologistes i els seus agressius ginys terapèutics van prenent un caire funcional, gairebé maquinal, prou deshumanitzat, i la mare i les ties de la protagonista (que són dels escassos “normals” que veiem) també van quedant ben galdoses. 

Cal reconèixer que Park Chan-wook, com sempre, aquí també juga amb foc. Així com a la trilogia anterior, es movia entre la tragèdia de la venjança i el rabeig especulatiu en la violència com a espectacle, aquí, d’una banda se’n val de folls saltimbanquis per a ajudar-nos a entrar al món dur i sempre estrany de l’interior d’una institució mental; però, per altre costat, no deixa d’utilitzar-los com a peces de l’espectacle que orquestra, quan li convé, amb ràfegues de trets, deliris onírics, gags surrealistes, “divertides sortides de boig”…

Tanmateix, el personatge (teòricament secundari o coprotagonista) del noi resulta essencial en aquesta pel·lícula: la seva, més que una història d’amor cap a la noia, és el relat d’un lliurament a la desesperada, d’una absoluta i total comprensió humana, més enllà de cap fre racional. I, des d’aquest punt de vista, la progressió narrativa i dramàtica d’ I’m a cybord, but that’s OK és el camí al paroximse del neguit del xicot cap a la noia: les fronteres del món cartesià van decantant-se, efectivament, i l’univers que envolta els protagonistes, certament, va esdevenint el caos delirant, a mesura que l’entesa entre el noi i la xicota només resulta possible en els aiguamolls de la bogeria. Així, sense deixar de ser veritat tot el que esmentat abans (el recurs a la “normalitat” de la follia i l’ambigüitat de jugar amb bojos saltimbanquis), no és menys cert que Park Chan-wook ens ofereix una mirada pregonament humanista als malalts mentals, reivindicant-ne justament la condició d’éssers humans, amb els seus sentiments i els seus comportaments, per excèntrics que ens resultin.

Molt significativament, Park introdueix amb ironia una mena d’estrambòtica publicació sobre els “7 pecats capitals”, que la protagonista fa servir de guia… per a deshumanitzar-se del tot i poder finalment esdevenir una simple i implacable màquina venjativa (pel que “els de la bata blanca” van fer a la seva àvia esquizofrènica). Actua, aquest irònic manual de despullamenta ètica, en sentit contrari al procés que segueix el xicot. Igualment, “els de la bata blanca” van revelant-se més ineficaços, més terapèuticament maquinals, també en sentit contrari al procés del xicot. Per a Park, només salva la noia el que fa el xicot, el capbussament en el seu estat mental, el compartir-ne emocions i neguits. Potser el recorregut metafòric sigui excessiu i la conclussió argumental un pèl simplista, però atresora una mirada crítica als mecanismes racionalistes per atendre la follia i a la mena de societat que aplica aquests recursos terapèutics. A la pel·lícula, mentre els electroxocs (de funció al·legòrica, esclar) tenen el caire terrible que els escau, les iniciatives generoses del xicot són simpàtiques… i finalment eficients!

Lluny d’enganyar-se i d’enredar amb cap final feliç, però, Park no assegura que la protagonista s’hagi acabat obrint realment al noi. En canvi, ell sí s’ha donat del tot. El que fa interessant I’m a cyborg, but that’s OK és, definitivament, el personatge del xicot, el seu procés, i no pas que el guió intentés una curació estrafolària de la protagonista (cosa que no fa).

Per com es fa present la venjança en aquest film, pel paper del pecat en la dèria de la protagonista i, sobretot, per la mena de mirada que l’autor fa a qui ha traspassat la barrera, I’m a cyborg, but that’s OK s’avé prou amb la trilogia anterior de Park Chan-wook.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!