Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 d'octubre de 2007
1 comentari

Sitges 2007: Chrysalis

Foto Albert Dupontel i Alain Figlarz, a Chrysalis, de Julien Leclerq

Al marc de la secció Premiere del Festival de Sitges, s’ha pogut veure Chrysalis, del francès Julien Leclercq. Fum. Tan estilitzat com vulgueu, però no res. Pitjor: un cert caire pedant, com si s’estigués presentant alguna cosa important, quan més aviat es fa el rídicul.

La cosa se situa al París de 2025. Troben el cadàver d’una noia immigrant, que du unes marques estranyes als ulls. Amb un aparell especial, una metgessa (Marthe Keller) tracta la seva pròpia filla (Mélanie Thierry), que a penes pot sortir de la clínica.Un policia (Albert Dupontel) perd la dona i companya, al decurs d’un desesperat intent per caçar el cruel contrabandista (Alain Figlarz) que se’ls fa esmunyadís. La investigació sobre la mort d’aquella noia du altre cop sobre la petja del criminal, aquest policia i la seva nova col·lega (Marie Guillard), filla d’un capitost dels serveis d’intel·ligència.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Simple film policíac (un “polar”), s’embolica amb una trama de serveis d’intel·ligència, experiments militars secrets i màfies, en la qual la ciència-ficció hi té un paper clau (cosa que els permet jugar amb personatges amnèsics i clonacions), mentre es recorre a elements melodramàtics, com ara la manipulació de pares a fills o “la força commovedora” d’uns dibuixos juvenils com a motor d’alguna acció policial…

Julien Leclerq, que aquí debuta com a director de llargmetratges, hauria de tenir força més talent del que demostra o molt més bagatge, per controlar el garbuix de coses en què s’enreda. Es perd, literalment, i s’empara en l’artifici guionístic. Ho va farcint amb baralles, gairebé repetides i rabejant-s’hi. Entretenint-s’hi. I, en canvi, amb un discutible salt el·líptic enllesteix una qüestió tant important com és el lligam entre les marques als ulls de les víctimes i la clínica on  la metgessa té cura de sa filla. Igualment, deixar anar gratuïtament una mena de pista misteriosa (“7/4”, que escriu el policia abans que el deixin amnèsic), per poder reprendre-la (maldestrament) quan li convé. Mentrestant, va forçant ostensiblement els paral·lelismes entre els diversos fronts del relat (la metgessa, el policia…), amb un muntatge molt primari (d’exclusiva funcionalitat narrativa).

No s’està fins i tot de voler enganyar l’espectador, creant en un moment concret una falsa tensió: genera expectació, bo i mostrant com una agent de policia s’acosta a la cambra de bany on, tot just fa un instant, hem vist com el criminal hi atonyinava un altre policia; però, quan n’obre la porta, allà no hi ha ningú. Miracle? No! Leclerq ha muntat tramposament les imatges per a endur-se’ns a l’hort! Va de llest, l’home! Podríem fins i tot admetre-li un cert talent, si no fos tan sols efectisme buit, gratuïta prestidigitació.

Intenta, Leclerq, fer creïble el París de 2025, amb quatre retocs digitals sobre la imatge tòpica i universalment coneguda de la ciutat. Com un adolescent orgullós del que ha fet amb el seu ordinador personal, el xicot va fent-se pesat, recreant-s’hi. I el mateix fa amb cada element visual de caràcter futurista. Patètica puerilitat cibernètica!

El pitjor de Chrysalis, però, és que, sent tan sols un anodí film de gènere, gasta pretensions. Temàticament, visualment vol ser… i no és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!