Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 d'octubre de 2007
0 comentaris

Sitges 2007: El rey de la montaña

Foto Maria Valverde i Leonardo Sbaraglia, a El rey de la montaña.

El protagonista comença a enfilar-se amb cotxe per una carretera de muntanya, molt estreta. De sobte li disparen un tret, des d’enlaire. Tan bon punt troba, a mà dreta, un marge per decantar-se, hi desvia el cotxe i l’atura. En baixa, mira l’impacte sobre la planxa del vehicle, es desfoga amb algunes exclamacions… Un home (caçador amb gos) li surt per mà dreta i, quan va per explicar-li el que li ha passat, veu que fa intenció d’apuntar-lo amb el rifle i disparar. De pressa, el protagonista puja al cotxe, l’engega, el gira, l’encara a la carretera i… Cap on hauria d’anar? Cap amunt o cap avall? En aquella carretera s’hi ha ficat, seguint la mossa que li ha près la cartera en una benzinera; però ell ja té ple el dipòsit del cotxe  i anava no pas gaire lluny, a retrobar la seva xicota; de manera que, de fet, no se li ha perdut res, allà. En aquella carretera, en canvi, li etziben trets, primer des de l’aire i ara, des d’aquell replà muntanyenc. Si tira cap avall en fugirà, s’allunyarà de les escopetes i dels punts de mira. Si gira cap amunt, és ben clar que es posa a la boca del llop. Cap on hauria d’anar? Cap amunt o cap avall? Si tira cap avall, s’acaba la pel·lícula (que tot just comença). Si gira cap amunt, hi haurà “thriller de supervivència”. Com us podeu imaginar, el protagonista arranca el cotxe, mira la carretera i… cap amunt! Així de fals i de trampós és tot el guió d’El rey de la montaña. I així de maldestra és la direcció de Gonzalo López-Gallego.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Podríem avenir-nos a la idea que l’espectacle és el que importa i que, per tant, s’imposa que l’home segueixi enfilant muntanya amb el cotxe, per tal que tots plegats visquem l’aventura que li espera, d’acord amb les convencions del gènere cinematogràfic. Passa, però, que aquest primer nyap del guió és el primer d’un bon reguitzell de solucions forçades per dur a situacions en què hi pugui haver l’acció que volen.  Deixeu que n’esmenti alguna. El protagonista (Leonardo Sbaraglia) i la mossa que li havia près la cartera (Maria Valverde) ja han hagut d’abandonar els vehicles i, junts, fugen pel bosc, mentre un franctirador (o més d’un), des d’enlaire els segueix fent córrer, ferint… Se’ls ha afegit un guàrdia civil que també ha rebut un impacte, al coll. Una part del trajecte el fan aixoplugats per entre els arbres, però sense que hi hagi cap raó que ho justifiqui, de sobte es posen a caminar per un pla, gairebé anant en paral·lel al bosc que els protegia i s’emboliquen a passar per un terreny rocós… Això els permet filmar un altre tipus de corredissa, relatar un episodi de ferida per trencament d’ossos de la cama i esclar, sobretot, mostrar com el punt de mira els enfoca bé i el caçador d’homes els dispara a pleret… Que els podria matar a tots tres, però no, no: l’espectacle ha de continuar.

En un altre moment, els supervivents van per un turó rocós (acabo de comentar fins a quin punt descuren tant com poden el factor protector del boscam), que dius: i què hi fan per la part de dalt d’una carena, en la situació que es troben? No haurien d’anar sempre cap a baix? Veuen un parell de grans roques i decideixen passar per allà… Oh! Oh! Oh! Tú, que són allà, els tiradors! Vinga a córrer, ara sí, cames ajudeu-me cap avall!

En aquestes que em plantejo marxar del cine, anar-me’n, fart i tip que em prenguin el pèl i de perdre el temps amb una cosa tan dolenta. Però la pel·lícula fa una inesperada giragonsa, i m’espero a veure com va. M’hi estaré fins al final; pàssant per algun moment de més entitat cinematogràfica; però constatant fins a quin punt el guió i la posada en escena segueixen sent desastrosos.

No us aixafaré un petit factor sorpresa, tot i que algunes cròniques de Sitges 2007 ja l’han desvelat; però sí vull assenyalar una altra anella d’aquesta cadena de bunyols guionístics. En un poblet abandonat, dos personatges armats busquen el protagonista (Sbaraglia) i, per reeixir millor, se separen amb un estil policíaco-militar: un l’encalçarà pel costat dret del llogaret; l’altre, per l’esquerre. Això du a un duel entre un dels caçadors i el protagonista. Un duel sorollós, que dura el que ha de durar. Però l’altre caçador, tot i que és a tocar, no ve, com si no hagués sentit res, retingut pel guionista, per tal que no li espatlli el primer duel i que la resolució del film sigui la que els interessa. Patètic!

Esclar que bona part d’aquests nyaps els hagués pogut compensar una bona posada en escena. Però no ha estat el cas. Gonzalo López-Gallego falla estrepitosament en conformar la topografia fílmica, l’espai cinematogràfic de la pel·lícula i la condemna letalment. Agafem per exemple, el laberint de carreteres de muntanya, al començament. L’espectador en veu una, de carretera, la que Sbaraglia enfila amb el seu cotxe fins que la troba tallada, la que ressegueix en recular… No és fins que troben una agents de la guàrdia civil i els explica que li han disparat, que anava per una carretera, després per una altra… Ah? N’hi ha més d’una? Hi ha cap cruïlla? López-Gallego, ja en aquest punt, es revela incapaç de configurar visualment un laberint i, perquè ens en fem una idea, fa que el verbalitzin. De la mateixa manera, si tornem a la seqüència que deixen al bosc i tiren camp a través, al descobert, López-Gallego tenia la possibilitat de fer-nos empassar bé que haguessin d’anar per allà, jugant visualment amb el paisatge: ben al contrari, es pot dir que els fa anar en paral·lel al bosc, és a dir, que durant un bon tros reforça negativament les coses, en fer evident que podrien seguir sota el boscam.

Hi ha una altra seqüència clau, en què la imperícia del director es revela mortal. I en aquest cas, ja no pas quant a la construcció de la geografia fílmica, sinó de la simple expressió cinematogràfica. Maria Valverde i Leonardo Sbaraglia han anat a parar al fons d’un clot i breguen per sortir-ne. Que si un, que si l’altre… al final, un d’ells en surt. El que passa a continuació (que no vull revelar) és tant sense cap ni peus, té tant poc a veure amb el que comportament dels personatges fins a aquell moment, és tan gratuït, que deixa en evidència un cop més la pobresa absoluta del guió i la greu incapacitat de López-Gallego per fer-ne res, a part d’una narració estúpida per emplenar una estona de pantalla, fent passr bou per bèstia grossa.

Em diuen que l'”opera prima” de Gonzalo López-Gallego, Nómadas (2000), no estava pas gens malament. Ja passa a vegades, que un talent prometedor s’acaba esvaint. A El rey de la montaña, li podem reconèixer positivament la manera com filma el paisatge boscós on s’ambienta la pel·lícula (esclar que el director de fotografia, José David Montero, hi té alguna cosa a veure). També se li pot destacar com treu profit de la coprotagonista Maria Valverde (en contraposició, però, a la incapacitat amb què pèssimament dirigeix Leonardo Sbaraglia). 

Hauríem tanmateix de donar a aquest director el benefici d’un dubte. I és que, a El rey de la montaña, la producció de la cadena televisiva espanyola Tele 5 probablement hagi estat molt condicionant. Aquest caire de thriller barat (no pas en el sentit econòmic del terme), en què l’ “acció” passa per damunt de tot, amb calculades dossis de sang, de ferides, de trets… i en la qual, al damunt, es busca la coartada social (quina impostura!) d’una crítica als videojocs, com si fossim davant d’una obra de Michael Haneke o Gus Van Sant, estant-ne però ben lluny… A López-Gallego li hem de concedir el benefici d’aquest dubte, per si El rey de la montaña ha hagut de ser un producte alimentós que, certament, no ha sabut o no ha pogut convertir en res millor.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!