Altres veus: EN LA CIUDAD DE SYLVIA / DANS LA VILLE DE SYLVIE

Foto [Wanda] En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie, de José Luís Guerín

Eulàlia Iglesias (Benzina, núm. 19, setembre de 2007) enceta la crítica amb una mena de pròleg en què constata que Silvia, Silvia Gracia, era el nom de la jove intèrpret de Los motivos de Berta (..), l’opera prima en què Guerin es delectava exercint la mirada entorn d’aquesta noia i la seva enigmàtica pubertat. I assenyala que 22 anys i 4 llargmetratges més tard, Guerín busca el fantasma d’una Sylvia a una ciutat que també té molt d’irreal. I tot seguit, comença un dels millors articles que he llegit a Iglesias, ric en matisos, obert a l’obra de què parla i reflexiu en tots els aspectes. Val la pena llegir-lo sencer, íntegrament; però no m’estic de fer-ne el resum, que trobareu, conjuntament amb els de les crítiques de Carles Ribas (Diari de Girona), Carlos Losilla (Avui), Àngel Quintana (El Punt) i Quim Casas (Èxit, d’ El Periódico), clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie és la pel·lícula d’un director que sempre ha tingut clar que el cinema pot ser la simple sublimació artística del plaer de contemplar una dona (..) i aquí, Guerín ho porta a l’extrem -assegura Eulàlia Iglesias (Benzina, núm. 19, setembre de 2007).  Centra l’interés, Iglesias, en tres aspectes del film (el  protagonista, la ciutat i les noies) que no deixen de ser una construcció artística, un arquetip que destil·la una idealització cultural al gust de l’autor. Del noi (Xavier Lafitte) diu que és la pura representació del jove romàntic, amb un caire de xicot sensible (fa una mica de ràbia i tot -postil·la-)… i, més endavant, assenyalarà fins a quin punt Guerín s’hi reconeix. De la ciutat, fa notar que, com en el fons també passava amb el Raval barceloní d’ En construcció, està rodada no amb un afany realístic sinó poètic: és una reconstrucció ideal d’allò que a l’imaginari representa una ciutat de províncies francesa (..), com el Raval d’ En construcció, era una idealització d’un barri que l’imaginari col·lectiu representa certes essències bohèmies i proletàries només atractives per a un director d’origen burgès. De les noies, Eulàlia Iglesias recorda que no sabem mai qui és Sylvia, i poc impota. És (..) una dona com qualsevol altra. O millor dit, un fantasma femení. Una idealització que despersonalitza la dona i la condemna a la condició d’imatge impossible de copsar (perquè tampoc interessa). Aquests tres aspectes (protagonista, ciutat, dones), la crítica els lliga en una frase que anticipa tota la valoració final de la pel·lícula: Guerín es troba còmode en aquesta ciutat de dones fantasmes a qui només cal mirar. Val la pena tornar-la a llegir: Guerín es troba còmode en aquesta ciutat de dones fantasmes a qui només cal mirar. I, en efecte, això dóna pas a una conclusió contundent: no hi ha cap voluntat de coneixement ni espiritual, ni carnal, ni personal d’una noia en concret (..) és la negació total de la dona com a persona, cosa que tampoc ens indigna especialment (..), però Guerín omple tots els fotogrames dels seu film amb aquesta obsessió

Creieu-me, llegiu l’article sencer, "A una dona que passa" [sense enllaç], a la pàgina 23 del número 19 de Benzina (setembre de 2007) .

Quim Casas (Èxit, núm. 44, suplement d’ El Periódico, setmana del 13 al 19 de setembre de 2007) hi entra informant-nos que la pel·lícula neix de la pròpia experiència (..) i es converteix en una particular simfonia de sons i imatges en moviment després d’haver estat, primer, un muntatge fotogràfic que també ha tingut vida pròpia com a instal·lació a la Biennal de Venècia. Considera que Guerín ens proposa una altra nova mirada a la ficció d’arrel documental o a la idea del cinema realista transformat pels múltiples processos de la ficció cinematogràfica a partir d’un estil pausat, contemplatiu, a vegades evanescent, sempre amb molta bellesa, en què Guerín crea un clima i un ‘tempo’ insòlits a partir d’un punt de vista ben simple. Poc més hi afegeix, Quim Casas, a aquest comentari tan descriptiu com jo diria admiratiu; a partir del qual parla d’ En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie com un nou tren d’ombres abstracte en la trajectòria d’un Guerín que arriba a la forma pura de la senzillesa, cosa que considera una tasca amb risc

La crítica de Quim Casas, "La senzillesa a través del risc" [article sense enllaç], podem llegir-la íntegrament a la pàgina 23 d’Èxit, núm. 44, suplement d’ El Periódico, setmana del 13 al 19 de setembre de 2007.

Carles Ribas (Diari de Girona, 16 de setembre de 2007) se’n va a parar a l’assaig -que qualifica d’ elaborat– d’ Antoni Martí Monterde "Poética del café", perquè considera que Guerín, a En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie signa bàsicament la reflexió de Martí Monterde. Remarca que el protagonista, en retornar a Estrasburg, l´única cosa que trobarà (..), a base d´observar des del Cafè estant, és una ciutat que respira amb el mateix constant aire que respirava abans. I que l´única cosa que batega profundament és el sentiment d´aquest aprenent de poeta, dibuixant i amant per trobar la seva Sylvia. Els carrers de la ciutat es transformen, d´aquesta manera, en una mena de laberint del qual Teseu no en pot sortir perquè no té Ariadna on aferrar-se. Segueix, Ribas, enfilant referents literaris: la persona interpretada per Pilar López de Ayala (…) esdevé per al nostre protagonista l´amor de Swann que Proust va universalitzar en la seva Recerca, aquest ideal de dona amb el qual l´atzar, malparit, t´ha encreuat però que ni així reconeixes com a tal. I aterra a una primera conclusió: Guerín -diu-, encara entestat en la idea platònica de veritat, bondat i bellesa, traça un film que, lluny de deixar-nos distants, ens convoca a pensar i opinar. Opina que pot semblar una pel·lícula deixada a mà de Déu, però  l´espectador sabrà copsar la meticulositat en què està elaborat (..) un  film que, necessàriament i forçosa, aconsegueix establir un pacte tàcit i intel·ligent entre autor i espectador.

La crítica sencera de Carles Ribas, podem llegir-la clicant aquí: Ets la Sylvia?

Per Carlos Losilla (Avui, 14 de setembre de 2007), En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie no és menys atractiva i personal que les anteriors obres de Guerín, fins al punt que es pot considerar una mena de diari íntim, un retrat de l’artista en la seva maduresa. Afirma que allò que interessa a Guerín són les imatges que l’entorn urbà li ofereix com a miratges, un laberint on el protagonista s’ha de trobar a si mateix. I també, per descomptat, la imatge ideal d’una dona que podria ser totes les dones, i que s’identifica amb referències de Dante, Petrarca, Nerval o Baudelaire. Fa bé d’advertir al lector que no agafi por: aquesta pel·lícula -diu- fuig de la pedanteria com de la pesta i tira més aviat pel camí de la melancolia, l’elogi de la sensualitat i l’amenaça del pas del temps i de la mort. Tant és així que, segons Losilla, Guerín proposa un descens als inferns de la decepció amorosa; cosa que valora com tota una declaració de principis: la fascinació de la bellesa ve de la seva fugacitat.

Íntegrament, podem llegir l’article de Carlos Losilla clicant aquí:  El cineasta com a detectiu

Àngel Quintana  ha escrit prolíficament sobre En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie i no sé pas si sempre s’ha mostrat prou convençut. Prenc doncs com a referència el darrer que li he llegit, la crítica que publica avui mateix (19 de setembre de 2007) al diari El Punt. Considera Quintana que la nova pel·lícula de José Luis Guerín no fa més que proposar un suggeridor joc entre dos conceptes essencials: el desig i el misteri. Admet que el protagonista podria ser considerat, en una primera instància, un voyeur i que el podríem arribar a comparar el protagonista amb Scottie, el protagonista de "Vértigo", d’Alfred Hitchcock; però, per ell, en realitat el protagonista no és més que una mena d’intermediari entre l’univers femení que esclata als seus ulls i la nostra situació com a espectadors, i remarca que  allò que el mou no és el desig sinó el misteri, un cert ideal de bellesa romàntica que sorgeix de manera lluminosa a l’interior de la pel·lícula i acaba marcant-ne l’estructura interna. Després de parlar del protagonista, Àngel Quintana parla de la ciutat. En la primera imatge de la pel·lícula -comenta- veiem damunt de la taula d’un hotel un mapa de la ciutat (..) sembla com si amb aquesta imatge, el cineasta volgués advertir-nos que la cartografia de la seva ciutat és una cartografia mental i que el procés que viurà el personatge a la recerca de la imatge perduda de Sylvia no és més que el fruit d’un procés de somieig. Ai, les hiperlectures! I continua, ara més tocant de peus a terra: Guerín intenta mostrar la ciutat com un espai de trànsit controlat, com un laberint de ficció en què un home persegueix la dona diürna i acaba endinsant-se en els cercles de l’infern, descobrint a l’interior del bar unes figures nocturnes. Acte seguit, i com si volgués contestar Eulàlia Iglesias, el gironí parla de "les dones" en aquest film: Guerín filma un personatge sense present, ni passat. Les dones que travessen la pantalla tenen més l’aspecte de presències que d’actrius dramàtiques. I prou: en el fons, demostra estar en plena sintonia amb el que Iglesias retreu a Guerín…  I passant ja a la valoració global, per Quintana  En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie és sobretot un exercici extrem de depuració estilística (..), una depuració que provoca a l’espectador la sensació de trobar-se davant una obra menor, en què de manera indirecta apareixen invocats els mons poètics de Dante, Petrarca i Gérard de Nerval. Em temo que hi ha un reconeixement inevitable, que li sap greu però no pot deixar d’acceptar, en això que l’espectador la percep com a obra menor. Tant és així, que tot seguit, Quintana treu el santcrist gros de la militància, l’argument pel qual cal defensar la pel·lícula: En la ciudad de Sylvia / Dans la ville de Sylvie no fa més que demostrar que el futur del millor cinema contemporani no passa per les obres pretensioses, ni les produccions que pretenen tenir un registre major, sinó per les peces discretes, per les obres plantejades amb senzillesa formal.

Francament, no el veig convençut, a en Quintana; ni en aquest ni en cap dels articles que li he llegit sobre el film. Tanmateix, em quedo amb allò del desig i el misteri, que em resulta molt suggerent; tant com allò que el procés del protagonista té alguna cosa de somieig.

La crítica completa d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: El misteri de la bellesa fugissera.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *