Club 7 Cinema

JIA Zhangke viatja a la zona anomenada de les Tres Gorges, on s’està construint la presa més gran del món amb uns impactes mediambientals i humans d’unes dimensions que sobrepassen les nostres limitades capacitats de mesura europea, explica Eulàlia Iglesias, tot parlant de Natura morta, a l’article sobre el director, JIA Zhangke, que publica Benzina (núm. 18, agost de 2007). I assegura que la pel·lícula, en un afany realista que la fa estar sempre propera al documental, sembla disposar d’una ambientació postapocalíptica, quan no fa res més que retratar el paisatge canviant que envolta el riu Iang-Tsé. Remarca que, en aquest film més que en qualsevol altre, JIA excel·leix a dibuixar la incapacitat de relació de l’home amb un entorn del qual és foragitat o en el qual no es pot integrar a causa de la seva transformació imparable.

Absolutament, del tot recomanable, l’article [sense enllaç] amb què Eulàlia Iglesias -bona coneixedora del cinema oriental i, en particular, del xinès- ens presenta JIA Zhangke, a Benzina (núm. 18, agost de 2007).

Què en diuen, de Natura morta, Arnau Olivar, Carlos Losilla, Quim Casas, Judith Vives…? Anem a Vull llegir la resta de l’article.

Foto Sanxia haoren / Natura morta / Still Life / Naturaleza muerta

Després de recordar que, en la cinquanta-setena Mostra de Venècia, l’any 2000, JIA Zhangke es donà a conèixer amb una obra important, ‘Zhantai’ / ‘Plataforma’, un film que ha esdevingut capital en la història del modern cinema xinès (..) un crit de protesta, Arnau Olivar (Serra d’Or, núm. 565, gener de 2007) explica que avui, JIA Zhangke és considerat el cap dels realitzadors xinesos independents: joves directors que fan els seus films quan i com poden. I, lògicament, el fet que aquesta situació la provoqui  l’estat totalitari li dóna peu a parlar d’un altre aspecte de les dictadures, la tendència a realitzar grans obres públiques, i li permet tornar al cas xinès i a la faraònica construcció de la presa de les Tres Gorges, que -recorda- ha implicat la desaparició de molts pobles i el desplaçament governamentalment obligat de milers de persones. Aquest preàmbul ve a tomb perquè -assenyala Olivar- JIA Zhangke s’interessa pel drama humà d’aquesta gent "petita", veritables víctimes anònimes, a les quals s’apropa amb un realisme cinematogràfic que recorda el dels neorealistes italians dels anys quaranta; ara bé, considera que JIA ho fa amb un quietisme i un fre, segurament imposats per les circumstàncies. Com a conclusió, afirma que Natura morta és un film interessant i ben fet, una obra digna i humana que demana ser protegida més que ser premiada amb el Lleó d’Or de la Mostra.

La crònica [sense enllaç] de la Mostra de Venècia 2006, en què Arnau Olivar parla així de Natura morta, podem llegir-la a Serra d’Or, núm. 565 (gener de 2007).

"La bona gent de les Tres Gorges" és el títol que intencionadament Judith Vives posà a l’article que, sobre Natura morta,  penjà al seu bloc Espaiisidor.blogspot el dia 7 de maig de 2007, després de veure-la al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. I és que, segons Vives, "La bona gent de les Tres Gorges" fóra  la traducció literal del títol original, ‘Sanxia haoren’; per bé que igualment li van bé els altres títols,  tant l’internacional, Still life, com el d’aquí, Natura morta, perquè tots tres s’avenen a  l’esperit d’aquest film. Una pel·lícula que considera com una mena de versió en "moviment" del projecte pictòric de Liu Xiaodong, el pintor figuratiu xinès més important de l’actualitat, que ha realitzat una sèrie de retrats de la gent dels pobles afectats per l’acció de la Presa de les Tres Gorges (i recorda que, també a Venècia, JIA Zhangké va presentar ‘Dong’, el seu documental sobre aquest pintor). I, a partir d’aquí, Judith Vives es capbussa en la pel·lícula, amb un text admirable, per concís, sensible, obert a l’obra de què parla i tan poètic com el film de Jia Zhangké: (..) entre les runes d’aquestes ciutats i d’aquestes vides es passeja el cineasta, deturant-se en els detalls, seguint de lluny a dos personatges que van a la recerca del seu passat (..) I, entre aquests personatges, molts d’altres, petites vivències quotidianes que s’ofegaran a mesura que creixi el nivell de l’aigua (..) Zhangké retrata amb poètica duresa (..) el procés que converteix a la bona gent de Fengjià en trist objecte d’una natura morta.

La lectura íntegra de l’article de Judith Vives, clicant aquí: La bona gent de les Tres Gorges [article del dilluns 7 de maig de 2007]

Permeteu que, fent un parèntesi, reprodueixi ara i aquí el comentari que, de seguida, i encara impactat per la visió de Natura morta, mentre l’anava paint, jo mateix vaig fer al post de Judith Vives (i que és la base del que desenvoluparé en un proper article sobre la meva anàlisi del film): Natura morta em va interessar moltíssim. No és ‘Platform’ (que admiro), però és una obra remarcable. Aquells personatges cromàticament destacats (tons foscos) que es mouen per davant d’un rerefons de tons clars (els esfectes humanament i topogràficament dibolidors de l’obra faraònica). L’estructura narrativa, de parts contrastades, de rics i pobres contrastats, de costats del riu contrastats. I els vincles humans… Natura morta  és d’aquelles pel·lícules que em pugen a mesura que passen els dies, la vaig assaborint, hi penso. M’agrada, em convenç, l’admiro.

Amb bona memòria i el sentit de l’equanimitat respectuosa que el caracteritza, Quim Casas ( l’ Estiu d’ El Periódico, 24 d’agost de 2004) recorda el sisme crític, el daltabaix, la batalla que es desfermà entre diversos sectors de la crítica, precisament quan Natura morta es projectà a Venècia i se li acabà lliurant el Lleó d’Or. Centrant-se en el film, recull unes declaracions de JIA Zhangké, per fer-nos saber que, pel cineasta, la natura morta és una realitat que preferim no veure (..) que encara que estigui emmarcada pel temps, el seu silenci és ple dels secrets de la vida. La descriu com una pel.lícula sobre personatges (..) i alhora sobre una ciutat del passat, Fengjie, que va ser sacrificada per a la construcció d’una presa. Considera que, amb una enorme delicadesa que no amaga el desassossec,  JIA Zhanké capta el paisatge i la seva transformació. I, atenció al final de la crítica (absolutament pertinent i, a la vegada, molt típica de Quim Casas): Una naturalesa morta tan ben descrita com Peter Hammill descrivia altres naturaleses mortes en una cançó amb el mateix títol -internacional- de la cinta, Still life [Com diu Eulàlia Iglesias al seu article, ja esmentat: els referents de la música rock són uns dels trets diferencials d’aquests nous cineastes xinesos respecte als seus antecessors (..) No pot ser casualitat que firmin pel·lícules internacionalment anomenades ‘Love Will Tear Us Apart’ (1999, YU Lik-wai –director de fotografia de tots els films JIA Zhanké-) i ‘Unknown Pleasures’ (2002, JIA Zhanké), noms d’una cançó i un elapé, respectivament, de Joy Division].

Podem llegir, íntegra, la crítica de Quim Casas, clicant aquí: El silenci secret d’una ciutat. Recordem que, també a l’ Estiu d’ El Periódico del 24 d’agost de 2007, Nando Salvà ha recollit unes declaracions de JIA Zhangké, que podem llegir clicant aquí: "Els xinesos estem perdent les arrels".

Sense que serveixi de precedent, aquesta vegada estic d’acord amb Carlos Losilla (Avui, 24 d’agost de 2007), si més no amb el títol de la seva crítica: "Imprescindible". Alhora, aquells que diueu que li tinc mania, ara podeu comprovar que no és cert. Me l’aprecio molt, llevat de quan puja a la trona a impartir doctrina. Al gra, vinga! Comença Losilla, com Quim Casas, no deixant passar l’oportunitat que li dóna l’estrena de Natura morta, per fer notar que les distribuïdores espanyoles tot just és aquesta la primera pel·lícula de JIA que han estrenat i, evidentment, per recordar el petit escàndol -petit en diu, perquè és bon noi- que hi hagué ran de la projecció del film a Venècia. Remarca que JIA entén el cinema con un mirall de la història contemporània i que això  el fa més proper i accessible que els altres grans cineastes orientals (ai, ai, ai, que ja anem d’excloents…, reduint-ho a uns noms concrets) Tsai Ming-liang (jo l’admiro) i Apitchapong Weerasethakul (per mi, molt i molt sobrevalorat per la secta cahierista). Per Losilla, Natura morta planteja un fresc de dimensions gegantines sobre la tragèdia d’un país sense identitat. La frase és forta, contundent, però s’explica: La Xina retratada a la pel·lícula (diu) no és la de les agències de viatges, sinó una enorme terra de ningú on pul·lulen fantasmes a la deriva. Que bo: fantasmes a la deriva! Magnífic, exacte, precís! A continuació, fa un ràpid esment a l’estil (pausat, com en alguns gravats de la gran tradició del país) i evoca la influència d’alguns cineastes occidentals (Ford, Antonioni…). I acaba assegurant que es tracta d’ un treball de gran rigor formal i conceptual que, d’altra banda, mai no impedeix que flueixin les emocions…

La crítica sencera de Carlos Losilla, podem llegir-la clicant aquí: Imprescindible

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!